Els mítings de Trump haurien causat almenys 700 morts per Covid
Catalunya migdia (cap de setmana)

La influència de la genètica sobre la ideologia

L'orientació política que tenim cadascú depèn, en un 40%, de la nostra genètica, segons estudis recents. La neurociència estableix la relació que hi ha entre la por i l'extrema dreta o les posicions més conservadores políticament

Sara Riera Actualitzat

La neuropolítica, una disciplina relativament recent, posa sobre la taula com les persones conservadores i d'extrema dreta tenen més por, i per això s'enroquen en una ideologia que rebutja els canvis. El reconegut biòleg i genetista David Bueno ha remarcat al "Catalunya migdia (cap de setmana)" la importància de fomentar una educació allunyada de la por, però també ens ha fet l'exercici de traslladar tot el que se sap fins ara a la nostra realitat política.

No tot és determinisme genètic

Pel doctor Bueno, l'important és que ens queda un 60 per cent del percentatge que conforma la nostra orientació política que és cultura, aprenentatge, com hem viscut la vida... i que, per tant, tenim marge per incidir-hi. Però alerta, perquè l'ambient no sempre condiciona en positiu:

En moltes cultures, també a la nostra, l'educació passa per la imposició: per tenir por. Por dels pares, dels mestres, de les autoritats. I el que s'ha vist és que justament aquesta por condiciona una sèrie de connexions neuronals que ens esbiaixen cap a la dreta, i com més por, més cap a l'extrema dreta. Tot el contrari del que passa amb una educació que fomenta la reflexió, la crítica, l'autocrítica

Estem parlant d'extrema dreta però això mateix val per a l'extrema esquerra:

Qualsevol extremista que rebutgi la negociació, que rebutgi el pacte, que rebutgi la reflexió i que no valori què pensa l'altre... aquesta mena de persones viuen el seu entorn com si hi hagués una amenaça constant. S'ha estudiat més l'extrema dreta però val per a qualsevol extremisme. S'ha vist que les persones així són molt més susceptibles als sorolls sobtats, s'espanten ràpidament i s'enroquen en una ideologia concreta per evitar canvis

El doctor Bueno explica que el contrari d'això són cervells amb connexions que fan les persones més adaptables a l'entorn, amb més ganes d'explorar les novetats, d'assumir-les i fins i tot de generar-les elles mateixes.

Els cervells més adaptables i amb més connexions corresponen a perfils més progressistes

Traduït a la dicotomia nord-americana d'esquerra-dreta, tenim la definició de les persones progressistes.

I es pot aplicar a la nostra realitat política?

Tots els estudis que s'han fet fins ara en matèria de neuropolítica responen a aquesta lògica nord-americana d'esquerra-dreta. Però ho podem traslladar a la nostra realitat, on la dicotomia ara mateix és independentista i no independentista?

En principi ho sembla, es podria fer aquest paral·lelisme, però no m'atreveixo a afirmar-ho perquè no hi ha cap treball científic sobre això, i també per un altre aspecte del nostre cervell que s'anomena "biaix de confirmació". Si una persona és independentista i es considera progressista, qualsevol dada que reforci aquesta idea se la creurà molt més que qualsevol dada que reforci la contrària. I el mateix passa amb una persona unionista, que es consideri progressista, qualsevol dada que pugui indicar això també se la creurà

I encara ens sorgeix una altra pregunta. Per què hi ha tanta confrontació també dins d'un mateix bloc polític? La resposta que ens dona el Dr. Bueno té un nom: grupalisme.

Aquest grupalisme també genera uns efectes cerebrals molt importants que s'anomenen "de doble moral". Considerem més fiables, amb molta més raó o fins i tot més guapos, els que són del nostre grup i no els d'un altre. Hi ha experiments potenstíssims sobre això des dels anys 60 de com es pot accentuar aquesta agressivitat entre grups (que potser són més iguals del que es pensen, però no ho veuen). Però per mantenir aquesta estructura de grup el cervell genera reaccions de por o d'ira

I és justament per aquest grupalisme social que avança, que el doctor Bueno sosté que el diàleg que hi podria haver entre Catalunya i Espanya (que a més a més són dos blocs diferents) per resoldre el conflicte polític no anirà gaire lluny.

Si en voleu saber més, podeu escoltar l'entrevista aquí.

ÀUDIOS RELACIONATS
Anar al contingut