Oriol Junqueras i Carles Puigdemont a Waterloo, el juliol de 2021 (Europa Press)
Catalunya migdia cap de setmana

Cinc anys de l'1-O: La unitat de l'independentisme ha estat sempre fictícia?

Els partits polítics independentistes van fer lectures divergents del que va passar l'octubre del 2017 i les diferències han anat separant el camí d'uns i altres fins avui

Martí Farrero / Marta CorbalanActualitzat

Cinc anys després de l'1 d'Octubre, la unitat que van mostrar aleshores els partits polítics independentistes sembla avui un miratge. Les diferents lectures sobre el que va representar l'1-O i quin camí s'havia de seguir els ha portat a la desunió estratègica.

Hi ha consens en el fet que l'1-O va ser la demostració de força democràtica més gran a Europa des de fa moltes dècades, com recorda l'expresidenta del Parlament Carme Forcadell:

"Jo crec que va ser una victòria, un acte desbordament democràtic sense precedents, l'acte de desobediència civil més important des de la Guerra Civil o l'acte de sobirania més important des del 1714".

Forcadell, parlant davant d'un faristol al Palau de la Generalitat
Carme Forcadell: "Quan l'objectiu comú és tan important, les diferències passen a un segon pla" (Pau Cortina / ACN)

Però mentre ERC n'ha extret la lliçó d'eixamplar la base del moviment per portar el conflicte al terreny de la negociació amb l'Estat, per Junts només la confrontació crearà les condicions per continuar avançant. D'aquestes lectures diferents deriven els successius desacords estratègics entre els dos socis de govern i, tanmateix, rivals polítics. Fins al punt que, per Carme Forcadell, la unitat és possible només en determinades circumstàncies:

"D'unitat no n'hi ha hagut mai. Aquesta unitat sempre ha estat fictícia. Nosaltres vam saber trobar un objectiu comú que va ser l'1-O i aquest objectiu comú va tapar les diferències. Perquè quan l'objectiu comú és tan important, les diferències passen a un segon pla".

Aquests han estat els tres grans punts de divergència de l'independentisme polític des de l'1-O.

1. La no investidura de Puigdemont

L'independentisme va obtenir majoria absoluta a les eleccions imposades pel 155 i Junts va passar al davant d'Esquerra. Amb Puigdemont a l'exili i el TC prohibint-ne la investidura a distància, el Parlament presidit pel republicà Roger Torrent no va arribar a celebrar el ple. Per Junts, aquell dia es va perdre una oportunitat i es van trencar moltes confiances. És la reflexió que fa en aquest sentit Aleix Sarri, coordinador de la ponència política de Junts per Catalunya:

"Crec que aquell dia es va trencar per part d'una part de l'independentisme aquell fil que ens relliga amb l'1-O i el govern que el va fer possible. D'alguna manera aquell dia teníem una oportunitat de dir-li al món que ens han aplicat un 155, ens han suspès l'autonomia, però els catalans han votat i tornen a posar el mateix president"

La investidura fallida de Carles Puigdemont va suposar la primera desavinença de l'independentisme

Per Esquerra, investir Puigdemont era centrifugar la desobediència a tercers. Enric Marín, membre de la fundació Josep Irla, pròxima a ERC, ho veu d'aquesta manera:

"Per ser investit president necessito que el president del Parlament de Catalunya faci una desobediència que jo no he fet. Això és una desobediència subrogada. Perdoni, si vol tornar, torni. I ja veurem què fem aleshores".

2. La investidura de Pedro Sánchez

En el tauler polític espanyol, Esquerra es va convertir en partit del bloc de la investidura de Sánchez, mentre que Junts hi votava en contra.
Els republicans ho justifiquen en clau ideològica dreta-esquerra. Ho fa Enric Marín, membre de la fundació Josep Irla, pròxima a ERC:

"La idea de 'com pitjor, millor' és una idea que sobretot acaba afavorint l'extrema dreta, no pas les polítiques progressistes. Per tant, s'entengués o no s'entengués, les esquerres catalanes havien de donar suport a una alternativa al PP a Madrid".

Aleix Sarri considera el mal menor un trist consol:

"Sempre acaba caient al parany de les dues espanyes. De l'Espanya feixista i l'Espanya que és el mal menor. Ens dona algun fruit viure donant els vots gratuïtament a l'Espanya del mal menor perquè no governin els que directament ens aniquilarien del mapa?"

3. La taula de diàleg

Un dels altres grans punts de disputa ha estat el diàleg amb el govern espanyol. La mateixa Carme Forcadell mostra el seu escepticisme sobre aquest procés:

"Jo crec que tots els catalans i catalanes som escèptics amb la taula de diàleg. Però jo sempre dic que nosaltres hem de continuar tenint la bandera del diàleg".

La taula de diàleg ha suposat un nou desacord entre els independentistes

Per Esquerra, la comunitat internacional reclama asseure's a negociar. Ho assegura Enric Marín:

"La diplomàcia internacional no entén cap solució a la qüestió catalana que no passi pel diàleg. Per tant, ningú podrà aspirar mai que hi hagi un reconeixement d'una reivindicació catalana si no s'han explorat totes les vies de la negociació, i intentar una altra cosa és no entendre com funciona el món"

Junts replica: la taula de diàleg confon la comunitat internacional. És l'advertiment que fa Aleix Sarri:

"En tot cas, el que hem de treballar és perquè la comunitat internacional entengui què estem fent, quina situació repressiva existeix dins de l'estat espanyol i amb cada imatge que hi ha d'un govern català amb el govern espanyol és molt difícil entendre que el conflicte està obert".

Anar al contingut