El setembre del 1986, Carme Riera va saber que estava embarassada, i des d'aquell moment va començar a escriure, cada dia, un diari íntim que és una conversa amb la filla que espera, a qui dirà Maria. Hi aboca sentiments, neguits, observacions del seu entorn i, també, més enllà del vessant més personal, fa una reflexió sobre la condició de la dona i de la potencialitat de l'embaràs com a experiència creativa, lluny de romanticismes. En un moment del dietari diu:

"Mirar el món amb ulls materns vol dir, em sembla, reivindicar la nostra capacitat creadora i recreadora. Cal cercar fórmules perquè la nostra condició de donadores de vida esdevingui un estímul, un al·licient".

Considera que el model patriarcal va reduir la dona a recipient i receptora, "un tros de terra per ser sembrada". I no com a creadora, com explica a Catalunya Ràdio:

"Al llarg de la història, les dones han tingut com a missió principal donar a llum, ser reproductores, no creadores. La dona se la considerava un ésser, en funció de la creació, de segona. Fins i tot ara, una dona que té un futur important i és mare, segons com, encara torna a casa, i ho trobo horrorós."

Enveja del penis?

Aquest és el llibre més personal de l'autora mallorquina, que també explica que creu que hi ha una enveja no reconeguda de l'home cap a la dona pel fet de parir vida:

"Deia Freud que nosaltres tenim enveja del penis. I jo crec que és al revés. És l'excusa que posen ells en relació a nosaltres. Igual que tenen enveja de la capacitat que tenim de fer dues coses alhora, cosa que ells no poden fer."

Llibre pioner

A "Temps d'una espera" fa una reflexió sobre la condició femenina que estableix llaços amb les noves generacions, amb un missatge plenament vigent. De fet, el llibre és pioner perquè es va escriure quan pràcticament no hi havia obres que parlessin de l'embaràs ni sobre el que implica tenir fills, més enllà d'una mena de guies per a futures mares i obres tècniques escrites majoritàriament per homes.

Potser perquè, diu, ser mare constituïa un fet ordinari, i sobre els fets ordinaris no s'acostuma a escriure. Així, al dietari aborda també el tema que l'embaràs s'ha dulcificat o directament s'ha amagat al llarg de la història:

"La gent s'amagava. Les dones del XIX, quan se'ls notava l'embaràs, no sortien de casa. I hi ha un altre aspecte: als quadres no en veus, de dones embarassades. La Verge, després de l'anunciació, tampoc apareix en estat de bona esperança. Observant la "Primavera" de Botticceli, amb el ventre corbat de Venus, per mi no hi ha dubte que està embarassada."

Riera considera que, passats els anys, han canviat moltes coses, però ara la dona té un pes afegit:

"Ara la dona ho és tant si vol tenir fills com si no en té. I quan en té, se sent tan absolutament responsable i dependent que pot tenir una forta depressió i una crisi. Es pot arribar al punt que depens dels nens però també vols ser tu,  n'has de tenir cura, però també del treball. És un equilibri molt difícil."

Més enllà d'aquestes reflexions, el dietari és un cant d'amor a la filla que ha d'arribar, a qui li diu en una conversa intima coses com aquesta:

"Ara que sé que ets una nina, un dolç projecte de nina, crec que aquestes notes tenen un altre sentit. Si fossis un nin seria distint, per molt que t'estimés, no podríem establir la mateixa relació. Es basaria en la diferència, no la semblança. A partir d'ara no sols escric a la recerca d'una destinatària implicada en els esdeveniments d'una manera directa, sinó també d'una còmplice amb la qual compartesc el gènere i la història".

La Maria va néixer cinc mesos després i ara és mare d'una altra nena, la Sònia. Carme Riera confia que, malgrat els grans canvis que comporta el segle XXI, aquestes planes puguin servir d'acompanyament a les gestants futures.

"Temps d'una espera" el publica Edicions 62 i conté un epíleg d'Anna Punsoda.