La convivència dels humans i els ramats amb els llops sempre ha estat conflictiva. Se sap que ja des del Neolític es construïen trampes per capturar aquests animals i evitar que matessin el bestiar. Ara n'estan apareixent de més recents, que el parc natural de l'Alt Pirineu està documentant i recuperant, com a part del patrimoni cultural pirinenc.

L'enginy del poble per caçar el llop

Fins ara s'han documentat una dotzena de llobateres entre les Valls d'Àneu, la Vall de Cardós i la Vall Ferrera, i n'estan restaurant una a Lladorre, al Pallars Sobirà, per poder-la visitar. A més, s'estan estudiant una dotzena de construccions més per determinar si també són llobateres.

No se sap ben bé a quina època corresponen. És difícil datar-les, admet Cristina Simó, la tècnica de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu, que se n'encarrega, però creu que com a molt antigues són de l'edat mitjana o més modernes.

? Les llobateres del #Pirineu, un patrimoni oblidat enmig de les muntanyes.

?? Aquesta és a Lladorre, al Pallars Sobirà: pic.twitter.com/mdMlO3zKGx

— Eloi Barrera (@eloibcn) March 30, 2023

Les llobateres es construïen sobre una penya o algun altre lloc elevat per on la gent dels pobles sabia que hi passaven els llops, a prop dels pobles, dels camps on pasturava el ramat o de les bordes.

La penya feia de paret i s'hi adossava un semicercle de pedres de l'alçada d'una persona amb el braç aixecat. Llavors, segueix Cristina Simó, només calia posar-hi un esquer.

"Al mig d'aquesta llobatera, d'aquest cercle de pedra, hi posaven el que se'n deia el piló, on deixaven un esquer viu, un corder, un cabrit... El llop s'hi acostava, començava a baixar per la penya i quedava atrapat."

L'animal, llavors, intentava sortir-ne, saltava, excavava la terra, ho intentava tot fins que quedava esgotat i llavors venien els vilatans, mataven el llop i salvaven l'animal que havia fet d'esquer.

Llop i bestiar, la difícil convivència

Per la tècnica del museu pirinenc, la presència d'aquestes trampes és la prova irrefutable que el llop era una espècie present des de temps antics al Pirineu, i tot un problema per a l'activitat econòmica de la zona.

"Això representa la relació del problema entre el llop i la ramaderia, perquè, si no hagués estat un problema considerable, no s'haurien fet els esforços de fer tot això."

La memòria de la gent de Lladorre ho corrobora. L'alcalde, Salvador Tomàs, recorda que el seu pare i el seu avi encara parlaven de la llobatera del seu poble. S'utilitzava quan els llops destrossaven els ramats, que eren la base principal de la seva economia.

"No és que faci gaire temps d'això, és del temps del meu pare i el meu padrí. Jo ho he vist funcionar, això, encara. Els veïns s'havien de buscar la vida per intentar agafar aquests llops."

Durant un temps, a partir del segle XIX, els llops van desaparèixer del Pirineu, però ara se n'hi tornen a veure, procedents d'Itàlia.

La recuperació d'un valuós patrimoni

La llobatera de Lladorre és la primera que es reconstruirà, en col·laboració amb el Museu de Camins, amb la tècnica de la pedra seca amb què es feien aquestes trampes.

Més endavant se'n restauraran d'altres, dins de l'objectiu del parc natural de l'Alt Pirineu de recuperar el llegat històric i cultural d'aquesta regió. La idea, diu Marc Garriga, director del parc, és divulgar aquest patrimoni oblidat.

"Les volem recuperar perquè la gent pugui veure com es feia antigament per caçar el llop. És un patrimoni cultural que té un vincle amb la natura."

I també, rebla l'alcalde Tomàs, és una manera de reconèixer l'astúcia de les generacions anteriors.

"Això és un record dels nostres avantpassats, de l'enginy que van tenir quan hi havia llops per aquí i van fer aquesta mena de corral per capturar els que s'atansaven massa als pobles i als ramats."

Fins ara, les llobateres s'han localitzat al Pallars Sobirà, però se sap que també n'hi ha de semblants en altres punts del Pirineu, com la Cerdanya o l'Alt Urgell.