La pandèmia no s'acaba quan un vol

Últim dia de la temporada! Avui marxarem de vacances després d'un curs molt intens, dur, marcat una altra vegada per la pandèmia: les restriccions, els indicadors que s'actualitzen cada dia, la preocupació per tota la gent que es contagiava i que ho passava malament. Marxem de vacances en un moment de cinquena onada, de pas enrere en la desescalada, de fre de mà. Moment de tornar a apel·lar a la responsabilitat individual, a la prudència, i també a l'eficàcia dels responsables públics per gestionar sense divagacions, amb transparència i amb la màxima eficàcia, una situació tan complicada com feixuga per a tothom. S'ha de gestionar la situació sanitària: els llits d'hospital, el ritme de vacunació, els torns infernals del personal sanitari, l'atenció als malalts que tenen seqüel·les inesperades... S'ha de gestionar el coixí econòmic, o el salvavides, la boia que permeti a milers de famílies i empreses almenys no enfonsar-se. No es pot deixar ningú enrere. L'administració ha de trobar recursos on sigui, com sigui, per atendre tothom. Setze mesos després, també queda clar que la pandèmia -a més- obliga a fer una bona gestió d'expectatives. I no les hem sabut gestionar bé en cap moment. Al juny es va crear la sensació que això ja estava, que s'havia acabat: que amb les vacunes ja n'hi havia prou, que podíem viure Sant Joan despreocupats, treure'ns la mascareta a l'aire lliure, anar a festivals, fer festes de fi de curs i viatges d'estudis, i abraçar-nos i celebrar que teníem ganes de celebrar-nos. Però resulta que la pandèmia no s'acaba quan un vol (és una frase del doctor Salvador Macip que convindria no oblidar en cap moment), sinó que s'acaba quan el virus deixa de circular per tot el planeta, i això només s'aconsegueix amb la immunitat global: no nostra, dels 7,7 milions de catalans o els 47 milions d'espanyols, ni tan sols dels 448 milions d'europeus -que ens creiem el centre del món-, sinó del món sencer. I fins que això no passi, no es podrà afluixar, no ens podem relaxar. Potser és la prepotència històrica de l'ésser humà com a espècie, que ens torna ara en forma de pandèmia, per fer-nos parar i pensar d'una vegada. Mentre el virus circuli, això no s'haurà acabat. Diguem-ho clar, tinguem-ho clar i actuem en conseqüència. Deixem de generar expectatives que després inevitablement es convertiran en frustració. Obrir, per després tancar i renyar per haver fet allò que fa un minut estava permès però que -ai!- no n'havíem previst les conseqüències... no. Ja prou. Marxem de vacances, amb el pensament en totes les infermeres, metges, tècnics de laboratori, zeladors que hi esteu deixant la pell cada dia que mereixeu, més que ningú, descansar a l'estiu. Marxem amb tots els contagiats, els familiars que han perdut algú o que tenen algú a l'UCI, molt presents. I marxem conjurats per passar el millor i més prudent estiu possible. Tenint clar que protegint-nos a nosaltres mateixos, protegim els altres.