La perseverança i la determinació són clau per a aquests estudiants. També el suport del seu entorn i el que a través dels programes d'inclusió reben de les universitats, on l'1% dels alumnes, prop de 4.000, tenen alguna mena de discapacitat. Parlem d'ajudes econòmiques, de suport en l'estudi o supressió de barreres arquitectòniques, urbanístiques o de transport. Quatre d'aquests estudiants expliquen la seva història de superació. "Em van dir que no em trauria ni el batxillerat" Eduard Paredes, que ara té 26 anys, va tenir un ictus greu en fa nou. Els trombes que se li van formar al cervell el van tenir prop de dos mesos en coma. Quan en va sortir, el pronòstic dels metges era desolador. "Em vaig despertar sense moure'm, sense menjar, sense fer res. Li van dir a la mare que es fes a la idea que probablement no tindria el batxillerat ni res." L'Eduard ja s'ha llicenciat en Dret per la Universitat Pompeu Fabra. Eduard Paredes, llicenciat en Dret malgrat un ictus (Catalunya Ràdio, imatge cedida per la família) Es va treure la carrera en sis anys i ara estudia un màster. Els estudis són els mateixos que els seus companys de classe, però la universitat li ha donat facilitats, que ell agraeix. "M'han donat més temps per fer els exàmens i m'ha ajudat a combinar-me els horaris i canviar-me de grup per poder anar a rehabilitació i assistir a totes les classes i seminaris." La seva determinació i una sorprenent recuperació de les seqüeles de l'ictus li van obrir les portes de la facultat. Amb esforç i constància, perquè necessita més temps per assimilar els estudis. I també amb l'ajuda de la seva mare, que li llegeix els textos perquè ell llegeix molt més lentament i el seu cervell es cansa molt ràpidament. "Si tens un somni, no et rendeixis" L'ajuda dels pares també ha estat fonamental per al Sergi Jurado. Té 27 anys i té una sordesa profunda que li van diagnosticar quan tenia un any i mig. El juny passat es va graduar com a fisioterapeuta per la Universitat de Lleida, però quan li van diagnosticar la malaltia, alguns metges van dibuixar un panorama poc engrescador. "Molta gent em va dir que no parlaria i que només em podria comunicar amb llengua de signes, i que tampoc faria la universitat o que tindria dificultats per treballar, i al final ho he aconseguit." En Sergi hi sent gràcies a dos implants coclears que transmeten el so al seu cervell i, amb molt d'esforç, ha anat aprenent a parlar. Sergi Jurado, amb sordesa i fisioterapeuta (Catalunya Ràdio, imatge cedida per la família) Amb tot, no pot seguir una classe al mateix ritme que la resta i, per aquest motiu, ell i els seus pares creien que treure's el grau li costaria anys i panys: "Havíem calculat 8 o 9 anys per fer la carrera, perquè jo necessito una mica més de temps, però al final ho he pogut aconseguir en 4 anys." El procés, però, no ha estat senzill i li ha suposat un gran sacrifici. Mitjançant el programa UdL per a Tothom, li van assignar un company que li passava regularment els apunts. A més, enregistrava totes les classes amb el telèfon mòbil i els seus pares les hi transcrivien, paraula per paraula, perquè després s'ho pogués rellegir a casa i tenir tot el context de la classe. "Superar la carrera ha estat una feina d'equip." En Sergi també practica triatló, una de les seves passions. Aquest jove lleidatà té una màxima: "Si tens un somni, endavant, no et rendeixis, has d'obrir la porta, sortir i demostrar que tu pots." I, en aquest sentit, assegura que la pràctica de l'esport l'ha ajudat en moments en què s'ha sentit frustrat i aïllat de la resta de companys, sobretot a l'institut, per la seva sordesa. "Cal normalitzar la diferència" L'Alba Buendía s'ha graduat en Llengua Anglesa a la Universitat Rovira i Virgili, amb molt d'esforç i constància. Aquesta noia de 22 anys, que viu als Pallaresos, a vint minuts de Tarragona, té atròfia muscular espinal, una malaltia minoritària que li provoca una discapacitat del 88% i l'obliga a fer servir una cadira de rodes. Necessita assistència les 24 hores del dia, i per això la seva rutina universitària era complicada. "Cada dia havia d'agafar un autobús, que em deixava just davant del campus. Una persona m'esperava i s'estava amb mi a classe per prendre apunts, ajudar-me a desplaçar-me pel campus, anar al lavabo, anar a menjar..." La universitat va assumir el cost de l'assistent i li va donar altres facilitats, com ara més temps per fer els exàmens o una taula adaptada. A banda del grau, també volia marxar d'Erasmus al Regne Unit, però la pandèmia va aturar el projecte. Alba Buendía, graduada en Llengua Anglesa, ha superat barreres físiques i arquitectòniques (Catalunya Ràdio, imatge cedida per la família) L'Alba és contundent quan reflexiona sobre la inclusió en qualsevol àmbit. "En ple segle XXI, el major objectiu encara és normalitzar la diferència. Són necessaris recursos per eliminar barreres que ja no haurien d'existir." Actualment, l'Alba està estudiant un màster de lingüística computacional a la Universitat Pompeu Fabra, però reconeix que, a banda de les dificultats relatives a la mobilitat, els estudis són un repte en si mateix per a una estudiant de lletres com ella. "Animo les persones amb una situació difícil a fer el pas per trencar-la" Té 23 anys i vol preservar l'anonimat. Anna és el seu nom fictici. La seva vulnerabilitat neix d'una situació de control que l'oprimeix i fins i tot la feia témer d'un matrimoni forçós. Ara estudia a la Universitat de Girona. "Estava en una situació de control en què em sentia constantment vigilada. Havia de portar una doble vida: una davant la família i una altra, totalment diferent, la que era jo de debò, amb els meus amics i el meu àmbit de confiança. Això t'acaba desgastant molt emocionalment. Arriba un moment que no portes el compte de les mentides que has dit." L'Anna no podia ser qui volia pel seu entorn i la seva família. Havia de vigilar què feia, com vestia, amb qui anava, per si ho consideraven no adequat. L'Anna -nom fictici- ve d'una situació de control i fins i tot la feia témer d'un matrimoni forçós (Catalunya Ràdio/Laia Claret) Rep una ajuda d'emergència que li permet estudiar i, gràcies a un programa de mobilitat, va poder continuar la formació en un altre país. Va obtenir la Beca Salari de la Universitat de Girona: "Gràcies a aquesta beca em vaig poder pagar l'allotjament, les despeses de transport, el menjar... També m'ajudaven en les tramitacions, em resolien qualsevol dubte i tenia un coordinador amb qui podia parlar de tot el que estava passant." Ara ja ha tornat a Catalunya. No viu a Girona, però continua estudiant a la UdG de manera semipresencial. "Animo totes les persones que estiguin passant per una situació difícil i no s'atreveixen a trencar amb aquesta situació, ja sigui familiar, comunitària o de parella, que ho facin. La UdG estarà al seu costat i li oferirà suport econòmic i emocional." L'Anna també té el suport de l'Associació Valentes i Acompanyades, que treballa per evitar els matrimonis forçats.