Dol perinatal: com es pot assumir la mort quan s'espera la vida

Cada any a l'estat espanyol 2.500 nadons moren durant la gestació o durant el primer mes de vida per problemes durant l'embaràs o en néixer. A aquesta xifra cal sumar-hi les pèrdues per avortaments involuntaris al primer trimestre. Se'n parla poc, però la pèrdua d'aquests nadons té un nom: dol perinatal. Com es pot assumir la mort quan s'espera la vida? En parlem amb mares i pares que han hagut d'afrontar aquest dol i amb els especialistes que els han acompanyat. Maria Sàbat: "En Bruc va néixer i morir" La Maria va perdre en Bruc a la setmana 21 (quan estava gairebé de 7 mesos). A l'ecografia morfològica van detectar malformacions múltiples incompatibles amb la vida i van decidir fer una interrupció de l'embaràs. La Maria recorda que va haver de parir, sabent que el bebè naixeria mort. "És molt dur portar el teu fill al ventre sabent que morirà. Va ser un part molt llarg. Va ser el moment més terrible de la meva vida." La Maria va comptar amb acompanyament psicològic tant abans del part com després i això la va ajudar a assumir millor la pèrdua, com explica ella mateixa: "Vam decidir i preparar molt bé com volíem que fos el comiat del nostre fill. Quan va néixer li vam fer fotos i la nostra filla petita també el va veure." Per molt estrany que pugui resultar, els psicòlegs experts en dol perinatal aconsellen veure el nadó i fer-li fotografies. Una de les pioneres en aquest sentit és la Natàlia Artigas, psicòloga del Servei de Neonatologia de l'Hospital Dr. Josep Trueta de Girona, que fa anys que ho aconsella als seus pacients: "És molt important veure el nadó i fer-li fotografies per poder-lo recordar i poder fer-ne el dol. És normal que les famílies d'entrada ho vegin traumàtic, però és una oportunitat per acomiadar el teu fill i integrar la pèrdua." La Natàlia Artigas és la coordinadora del projecte Bressols, el servei de suport al dol perinatal a l'Hospital Trueta, on acompanyen famílies com la de la Maria, que han perdut els nadons durant l'embaràs o el part. "Les mares necessiten compartir aquesta vivència amb altres persones en la mateixa situació. Els pares també tenen una pèrdua, si bé és cert que a l'inici és la dona qui necessita més atenció." Parlar amb naturalitat del dol i del procés que es viu és clau en la recuperació psicològica i emocional Anna Pujolàs: "La psicòloga ens ha ajudat a parlar amb naturalitat del bessó que vam perdre" L'Anna Pujolàs estava embarassada de bessons, en Pere i l'Aitana, però a la setmana 21 la cosa es va complicar i la van haver d'ingressar a l'Hospital Trueta de Girona. Després de 3 setmanes immobilitzada, es va posar de part i els bessons van néixer molt prematurs. Als dos dies, l'Aitana va morir. "Estàvem preparats perquè la Natàlia (la psicòloga) ens havia anat preparant. Quan va morir l'Aitana va venir la Natàlia i ens va explicar que encara que semblés estrany, ens féssim fotos amb la nena." El dol per l'Aitana va ser més complicat perquè mentre superava la pèrdua de la seva filla havia de lluitar per la vida d'en Pere, que havia sobreviscut: "Tenia en Pere en braços i em posava a plorar pensant que havia perdut l'Aitana. Els metges em van acompanyar en tot moment." Després d'això, l'Anna va anar durant un any al grup de suport que coordina la Natàlia Artigas. I gràcies a això, ara tant ella com la seva parella i els seus fills parlen amb naturalitat de l'Aitana. Els grups de suport són molt importants per sentir-se acompanyat i superar el dol perinatal Raquel Franquesa: "A l'Ona se li va parar el cor quan em preparaven per a la cesària" La Raquel Franquesa i l'Albert Pastor van perdre la seva filla Ona a la setmana 28 d'embaràs (als 7 mesos de gestació). La Raquel va fer una preeclàmpsia, una malaltia que afecta algunes embarassades i que posa en risc tant la vida del nadó com de la mare. La van ingressar a La Maternitat a Barcelona i quan estaven a punt de fer-li la cesària els metges van aturar l'operació perquè el cor de la petita Ona havia deixat de bategar. La Raquel explica que va ser el moment més dur de la seva vida: "Era el dia del meu 30è aniversari. Estava sola perquè l'Albert estava treballant. No ens ho esperàvem. Només vam poder estar una hora amb la nena." A diferència de l'Anna i la Maria, la Raquel i l'Albert no van rebre acompanyament psicològic a l'hospital ni van comptar amb ningú que els recomanés com actuar davant d'una pèrdua com aquesta, com recorda la Raquel: "A nosaltres ningú ens va recomanar fer-li fotografies ni ens van donar suport psicològic. M'hauria agradat tenir fotos de l'Ona." Els psicòlegs recomanen tenir una "caixeta dels records" en el procés de dol La pèrdua de l'Ona els va afectar psicològicament i van necessitar ajuda. La Raquel la va trobar a l'associació Petits amb llum, on la van ajudar a superar el dol, com explica ella mateixa: "Tenia pensaments negatius. Quan veia una dona embarassada tenia ganes d'escridassar-la i dir-li "per què tu si i jo no? Quan vaig escoltar al grup de suport que hi havia altres noies com jo em vaig tranquil·litzar i vaig deixar de pensar que estava boja." A la feina de l'Albert no entenien que estigués malament i fins i tot van intentar forçar-lo perquè plegués: "Només vaig tenir 2 dies de permís a la feina, que és el que et donen per la mort d'un fill. Jo necessitava més temps, volia acompanyar la meva dona. Al final el metge em va donar la baixa per depressió." Fins fa poc el dol perinatal era un dol invisible, però cada cop hi ha més hospitals que ofereixen atenció psicològica a les parelles que passen per aquesta situació. Un estudi publicat a The Lancet defensa que l'atenció immediata i respectuosa del dol hauria de formar part de la rutina dels professionals sanitaris. I de fet, l'Organització Mundial de la Salut des del 2015 inclou la mort perinatal entre els 100 indicadors bàsics de salut.

Dol perinatal: com es pot assumir la mort quan s'espera la vida

Famílies que han passat pel difícil tràngol de perdre els fills durant l'embaràs o en néixer comparteixen el seu testimoni