Cassigalls per al tractor

Quan era petita i passava part dels estius al poble dels meus avis em fascinaven dues coses. I no sé dir quina de les dues em fascinava més. La primera era córrer en bicicleta pels carrers sense cotxes, tot sense vigilància adulta i sense haver de donar explicacions a ningú. Ni tan sols em preguntaven on havia anat; el poble té una plaça i cinc carrers, així que el misteri estava aviat resolt. La segona cosa que em feia sentir la nena més afortunada del món era enfilar-me al tractor dels meus cosins de Cal Gravat. Quan sentia el soroll que donava fe que el tractor s'acostava, corria pel carrer per veure en Josep Maria conduint aquella màquina tan extraordinària. Era un John Deere que els meus oncles havien comprat amb gran esforç. Com que era nou i feia tanta patxoca, aquell estiu la meva àvia i la meva tieta ens feien tallar llençols vells de cotó per fer-ne cassigalls i mantenir el tractor net i polit, feina del tot costosa per a la canalla però que ens agradava perquè ens permetia voltar pel costat d'aquelles rodes que eren tan altes com nosaltres. Amb aquell tractor, i més tard amb una segadora, collir el blat i l'ordi ja no era sinònim d'esllomar-se i a més a més deixava més hores lliures als pagesos de la meva família que llegien les novel·les de Manuel de Pedrolo, el veí de l'Aranyó, el poble del costat.

Quan era petita i passava part de les vacances al poble dels altres avis, em fascinaven dues coses. I no sé dir quina de les dues em fascinava més. La primera era banyar-me al riu Ebre, passàvem corrent entremig dels canyissars de la riba i ens tiràvem a l'aigua vigilant molt que el corrent no se'ns endugués riu avall cap a l'assut de Xerta. La segona cosa que em feia sentir la nena més afortunada del món era collir la fruita -préssecs i albercocs principalment-, perquè collir les ametlles, les olives i les avellanes era molt pesat. Picar amb les canyes les branques dels arbres perquè caiguessin a les xarxes estirades a terra tot voltant el tronc no era fàcil per a la canalla. En canvi, els préssecs i albercocs es collien d'un en un, els posàvem en una capsa i després es duien a la cooperativa. El meu oncle, que havia estat arquitecte a Barcelona però que després d'uns anys de fer pisos i cases a la ciutat es va decantar per fer de pagès al seu poble, sempre ens avisava que si alguna peça de fruita tenia un petit cop l'havíem de posar a sota perquè els de Barcelona, deia, són molt primmirats. "Com és nota que ells no treballen la terra!", afegia.

Tot això ho he pensat quan he sentit al senyor Collboni dir que un dels dies que pitjor ho ha passat va ser quan va veure la imatge d'unes grans editorials abandonant Barcelona el mateix dia que venien tractors a la ciutat. I he pensat que per viure cal alimentar-se, sí. Ens cal blat i ordi, préssecs i albercocs, ametlles, avellanes i olives. Però també ens cal alimentar l'ànima i l'esperit; ens cal llegir, la música, i el teatre i les arts en general. I he pensat que quan venien els tractors a la ciutat també hi havia editorials que s'hi quedaven, que no marxaven. Potser és que a les editorials que s'han quedat també els agraden els tractors. O potser és que les editorials que s'han quedat ho han fet perquè saben que els pagesos potser llegeixen tant o més que el senyor Collboni.