Quina resposta donem ara a la nostra gent gran?

Una reflexió sobre el testimoni de l'Elvira (94), el Joan (90) i el Domènech (89) al "Catalunya nit" 
Actualitzat
Laura Rosel: "Cal arribar fins al final en la crisi de les residències de gent gran"

Sense retrets i sense por, els avis confien que serem capaços de treure el cap després d'aquesta sotragada que ha estat el coronavirus. I això que no en recorden una d'igual! La memòria els portava a la Guerra Civil per trobar un desconsol i una incertesa que s'hi assemblin. Però per sobre de tot, estan agraïts: a la cura que en tenen els treballadors de les residències on viuen i que, per tant, són casa seva.

Fa dos mesos que assenyalem les residències de gent gran: el que hi ha passat ha estat deplorable. Cal arribar fins al final per evitar que mai torni a passar una cosa així. Que mai es deixi un sector de la població -que a més, és vulnerable- abandonat d'aquesta manera. Abans, cal escoltar-los. Als avis i àvies que hi viuen, als cuidadors i responsables dels centres, per descomptat també. I a les famílies.

La portaveu de la coordinadora de famílies 5+1, Maria Jose Carcelén, feia una crítica profunda i perfectament argumentada a la gestió del govern i també a les direccions d'alguns centres. Sense oblidar tots els casos en què la resposta ha estat excepcional, Carcelén explicava com de malament s'ha tractat els avis en molts casos, com de desatesos s'han sentit i com d'injustos han estat molts finals. És aquí on s'ha de posar la banya.

Les denúncies i les investigacions de la fiscalia s'acumulen.

Però no ha de ser només judicial la resposta a aquesta crisi concreta de les residències. Ha de ser social i política. De país. Les residències de gent gran no poden ser mai més espais sense recursos mèdics ni prou personal, no poden tornar a quedar a l'ombra dels plans d'emergència, no poden ser oportunitats de negoci, sinó de vida.

Anar al contingut