Ani i la noia del mar

Porta els dits tatuats. I els mostra orgullosa. "Me lo hize en febrero del 2016". Una àncora, una estrella, un far -el de Korakas-, tres lletres: SEA. Es diu Anabel Montes, l'Ani de Pro-activa Open Arms, i la seva vida està lligada al mar. 

Als socorristes de l'oenagé badalonina no els agrada ser els protagonistes, perquè entenen que el focus s'ha de posar en les víctimes. "El poble que salva el poble", diu Òscar Camps. Però a la vegada són plenament conscients que s'han convertit en un altaveu que remou estòmacs, que ha fet reaccionar tanta i tanta gent i que també, de ben segur, topa i toparà amb murs d'insensibilitat i incoherència. Com el de Frontex, que no se sent la policia del mar, tot i acumular crítiques de passivitat davant víctimes de naufragi o per vulneració dels drets fonamentals de refugiats. 

L'Ani és de les que parla clar. I té el do, perquè per mi és un do, d'empatitzar amb les víctimes i fixar-se en els detalls. Acabada d'arribar de la terrible, diu, realitat del Mediterrani central, aquesta jove asturiana fa guàrdia a l'hostal To Kyma. Nit de lluna plena, però nit dura, de rigorós hivern.

A la pantalla del mòbil, amb els seus companys Juanma i Jorge, veu aparèixer l'Òscar a l'escenari del Palau Sant Jordi, a l'altra punta del Mediterrani, al concert "Casa nostra, casa vostra". S'imposa el silenci, només trencat per un "Oh! Ahora contará la historia de la chica nigeriana!" I s'emociona.

Tots acumulen mirades, crits, plors i històries a la memòria. Però aquesta és, especialment, un cop de puny a les entranyes. Va ser després d'un rescat a alta mar, a la tardor. Ben bé 300 persones salvades davant la costa de Líbia. I en una guàrdia nocturna, amb l'Ani quasi sola a coberta, va creuar la mirada amb una noia africana, tota callada. Acabarien parlant una hora. Que si feia gairebé 2 anys que havia sortit de Nigèria, que si llançaven al desert els cossos dels asfixiats en el trajecte en camió, que si a Líbia la van convertir en esclava sexual... Un seguit d'atrocitats que, al final, farta de tot, la van portar a agafar una forquilla i a desfigurar-se el rostre. Era "el preu per ser bonica".

I en aquell moment, mentre l'Òscar ho explicava al món, l'Ani es va veure a ella mateixa una altra vegada al vaixell, quasi sola a la coberta, amb la noia del mar. I ara lamenta no recordar el nom i, sobretot, no saber què se n'ha fet.

L'Ani es mira els tatuatges. "El mar no té la culpa de res", assevera. "La culpa és de la gent. El mar et dona la vida i te la pot prendre."