ANÀLISI

Anaven "Despacito" perquè anaven lluny

L'èxit de "Despacito" és el paradigma de com el reggaeton ha penetrat en tota la música que escoltem, i ha engegat una revolució musical sense precedents

Actualitzat

El canvi climàtic ha arribat també a les llistes d'èxit: al febrer ja ballàvem la cançó de l'estiu. I ara, amb l'esclat de la primavera, "Despacito" s'ha convertit en el primer tema escrit majoritàriament en castellà que encapçala la llista d'èxits nord-americana en dues dècades.

El darrer a fer-ho va ser "Macarena", de Los del Río, amb un remix fet a mida per agradar al públic nord-americà, com han fet amb "Despacito" fitxant Justin Bieber. Va estar 14 setmanes al número u, i es va quedar només a dues de batre un rècord que posseeixen Mariah Carey i Boyz II Men per "One Sweet Day". I si no vaig errat, l'únic precedent havia estat la versió de "La Bamba" de Los Lobos (1987).

Podria fer el joc de paraules fàcil i dir que el títol de la cançó no fa gaire honor a la rapidesa amb què s'ha propagat el seu èxit, però prefereixo anar una mica més enllà i fer servir l'eslògan cupaire, el de la furgoneta que anava lenta perquè anava lluny. "Despacito" és precisament el paradigma de com el reggaeton ha anat penetrant a les nostres vides i a tota la música que escoltem, i s'ha convertit en una revolució musical i social sense precedents, la més bèstia del segle XXI.

Daddy Yankee, veu convidada a la cançó, i autor de "Gasolina", mai havia aconseguit un número u a Billboard, però l'any 2004 va contribuir que tot canviés, i que un ritme fins llavors només propi de països com Panamà o Puerto Rico s'expandís a tot el planeta.

Què tenen en comú "Sorry" de Justin Bieber, "Cheap Thrills" de Sia o "Shape of you" d'Ed Sheeran? A banda de ser algunes de les cançons que en l'últim any han arribat al número u als Estats Units, totes presenten patrons rítmics de "tu-tump-tump-pá" propis del reggaeton.

És un exemple evident que el gènere fa temps que forma part de nosaltres, i hem d'acceptar-ho. No seré jo qui defensi "Despacito", tot i que penso ballar-la les vegades que calgui. En canvi, ho deixaria tot per cançons com "La rumba del temps" de Joan Miquel Oliver (sí, ell també fa reggaeton, i en directe més), "Twenty-something" de Pet Shop Boys (els veurem al Cruïlla), i sobretot, la política "No" del xilè Nicolas Jaar. El veurem en directe aquest any al Sónar, on esperem que també soni "Los millones que no tengo" de DELLAFUENTE, i puguem cantar tots: "Soy reggaetonero pero soy bohemio: primera posición en este convenio".

Anar al contingut