Amic/amat Benet

Recordo molt bé aquell vespre del març del 2011 al Lliure de Gràcia, a Barcelona, quan van estrenar "Dues dones que ballen". Crec que va ser la darrera obra de teatre de Josep M. Benet i Jornet (perdoneu si no és així). Segur que avui en Xavier Albertí també hi pensa: n'era el director, i fà pocs dies moria una col.laboradora i amiga, la María Araujo, que va fer el vestuari d'aquella representació.

La María i el Josep Maria han mort tots dos afectats pel virus, i ara ja estàn ballant junts, i en la nostra memòria. Segurament els ha rebut l'Anna Lizaran que amb l'Alicia Pérez eren protagonistes d'aquella obra de cambra. La bellíssima Anna que va morir dos anys més tard, i en certa manera ja s'estava acomiadant. Ho recordo, perque "Dues dones que ballen" era una obra de fantasmes. I els fantasmes t'impregnen. No sé cóm s'ho fan, però els fantasmes d'aquella representació tornen sempre a la meva memòria.

Vull aquí estimar i consolar la filla de'n Benet, que va ser la memòria del seu pare quan la memòria ja no hi era, i mantindrà viu l'esperit d'aquest escriptor humaníssim, un dels que millor han fet de nosaltres, els catalans, personatges d'una Comèdia Humana concreta del segle XX.

No sóc qui per valorar el talent teatral del Benet i Jornet, però m'he reconegut sovint en les seves obres i li he agraït. El país ha d'agraïr-li, a més a més, ser l'autor del gran cos dramatúrgic dels escenaris i la televisió contemporanis del país.

Sense repetir tot el reguitzell d'obres que van des de "Poble Nou" fins a "Ventdelpla" és evident que la literatura dramàtica per episodis pròpia, que ell va idear i protegir, estableix tots els grans referents argumentals, ambientals, psicològics i sociològics sobre els que tothom segueix treballant aquí, i ha donat vida a diverses generacions de directors, intèrprets, escenògrafs, i guionistes.

L'Institut del Teatre, sense anar més lluny, no només li ha de fer un gran homenatge: el seu nom ha de batejar espais i alguna imatge ha de perdurar com ho han fet Guimerà, Pitarra i Rusiñol. L'Institut...i el País, confío.

Però jo vull recordar dos fets concloents: abans que TV3 hi era TVE a Catalunya, on ell de la mà de Mercè Vilaret i Lluis Mª Güell, a l'etapa esperançada dels anys 70, van revitalitzar el panorama entre televisió i teatre als programes anomenats Teatro Catalán, Llettres Catalanes i Novel.la, a banda de MiniSéries històriques com aquella "Vídua, però no gaire" on hi era l'Àngels Moll. Aquell període, amb la Moll, Rafel Anglada, Marta Padovàn, Nadala Batiste, i també Sergi Schaaff i tantíssims més que mai valorem prou, van establir la connexió, el pont natural entre el teatre català resistent durant el franquisme i la renovació que alguns dels noms joves que ja apareixien al primer episodi de "Poble Nou" representen: Joel Joan, Gemma Brió, Quim Gutiérrez o Marc Cartes, també entre moooolts d'altres!

 

El segon fet van ser aquelles dues adaptacion propies fetes en la millor época del cinema de Ventura Pons, quan amb ell i Sergi Belbel va crear algunes de les pel.lícules més memorables d'un cinema català no sempre tant atent com caldria als referents literaris. Son "Actrius" i "Amic/Amat". La primera amb le reunió irrepetible de Núria Espert, Anna Lizaran, Rosa Mª Sardà i Mercè Pons. La segona amb la excepcional història de desig entre un intelectual gay i un xapero fosquísim, que eren Josep Mª Pou i David Selvas. En totes dues la franquesa dels diàlegs, la virulència d'un cinisme de bona pasta, el saber-se'n riure d'ell però també estimar al país, la suau polç d'un esperpent que ens representa, i l'evident admiració per dos models cinematogràfics estaven més que ben triats!:

"Sunset Boulevard" i "L'àngel blau", em fan pensar com aquell home discret, co.l.laborador i gran observador havia entés del tot què és cinema, què és teatre, què és televisió i què és aquest raconet del món dels mil dimonis, beneït de tant en tant pels que el fan digne d'una posteritat.