ANÀLISI

Almendrón, el símbol de la Cuba de Fidel

Amb la mort de Fidel, els cubans han de decidir si volen seguir amb el motor vell dels "almendrones", fantàstics per al turista, o alinear-se amb el món occidental

Enllaç a altres textos de l'autor Ricard Ustrell

Ricard Ustrell

Director i presentador de "Col·lapse" i "El matí de Catalunya Ràdio"

@RicardUstrell
Actualitzat

L'u de gener de 1959 Cuba es va despertar amb la notícia de la fugida del dictador Fulgencio Batista. L'exèrcit de la tirania havia estat derrotat pel moviment revolucionari de l'exèrcit guerriller, comandat per Fidel Castro. Ara fa dos mesos de la mort del Comandante, i als carrers el dol nacional encara es nota, sobretot a l'Havana. M'explicaven uns "habaneros" que la música, la vida del carrer, va desaparèixer de la ciutat amb la mort de Fidel, que encara no ha tornat del tot, però que de mica en mica es comença a reivindicar de nou als carrers dels pobles i ciutats de Cuba.

Amb l'equip d'"El suplement" hem estat a la república cubana per captar el so de la revolució, 58 anys després. El so que he pogut escoltar aquests dies és el d'un rellotge de paret, que se li ha de donar corda de tant en tant. És el d'una ràdio antiga, un gall que canta a les 5 del matí, el d'una màquina de cosir o el d'unes sabates gastades que repiquen sobre un piló de fusta vella. 

Però em quedo amb el so de la revolució. És el d'un "almendrón", un cotxe vell, blau o verd, que fan servir de taxi i que em va recordar el del meu avi. Era antic i a casa el vam conservar fins que ja no s'aguantava. M'encantava. Quan hi entraves feia aquella olor d'abans, de coses antigues. I em feia pensar molt en el meu avi. Quan ja tenia 15 anys va començar a tenir petits problemes i vam haver de decidir si canviàvem peces del motor, rodes, amortidors, frens... o el llençàvem i en compràvem un altre. Ho vam intentar durant molt de temps, però fa pocs mesos vam decidir donar-lo de baixa. 

La Revolució Cubana m'ha fet pensar en aquell cotxe del meu avi. He comprovat que no és el mateix parlar de socialisme a la ciutat que al poble. Que mentre que a la ciutat trobes a faltar més connexions d'internet, al poble et sorprens de veure-hi hospitals i universitats, tan a prop d'aquelles cases.

L'obertura dels últims anys amb Raúl Castro al capdavant ha portat les bondats i els mals d'occident, però ha significat un canvi important per a una illa que a partir d'ara haurà de decidir si vol seguir amb el motor vell dels "almendrones", tan fantàstic pel turista, o decideix alinear-se amb el món occidental, el de les tablets, les vambes Nike i els tomàquets transgènics.

De Cuba m'enduc sobretot les ganes de tornar-hi per seguir descobrint una illa i una gent que enganxen, atrapen, i saben viure. I pel que fa a la revolució, em fa l'efecte que, com va dir Fidel Castro, si volen la podran destruir. Però no ho faran els Estats Units, ho farà el poble cubà si algun dia decideix canviar-la.

Anar al contingut