Capítol 1082. Després de la dictadura de Sul·la, en el segle I abans de Crist, havia quedat força clar que les fórmules polítiques de la República Romana estaven en procés de descomposició, i que els únics que podrien controlar el poder serien els personatges forts, amb el suport de l'exèrcit i el favor de la plebs. Gneu Pompeu Magne i Juli Cèsar van ser aliats circumstancials en el Primer Triumvirat, juntament amb Marc Licini Cras, però es tractava d'una aliança fràgil que acabaria desembocant en un enfrontament obert, i més quan va morir Cras. En poc temps Cèsar va passar de ser el sogre de Pompeu a enfrontar-s'hi en una guerra civil. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Oriol Olesti, professor titular d'Història Antiga de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Capítol 1081. "Carros de foc", de Hugh Hudson, és una de les pel·lícules amb rerefons esportiu més memorables del segle XX. Tot i que es va promocionar com una història real, els fets en els quals es basa el film britànic del 1981 no s'assemblen gaire a com s'expliquen a la pel·lícula. El film va ser un èxit internacional i explicava, a la seva manera, la participació dels atletes britànics en els Jocs Olímpics del 1924, que es van fer a París. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Dani Martín, periodista esportiu i exprofessor de Comunicació.
Capítol 1073. Un aspecte poc conegut del feixisme espanyol, tan poderós al llarg de bona part del segle XX, és que té les arrels a Cuba i que a la Península es va configurar a Barcelona, abans que en cap altre lloc, entre el 1919 i el 1923, en una època de molta conflictivitat social. A diferència del que se sol afirmar, ni el feixisme espanyol va sorgir a inicis dels anys 30, ni Madrid i Valladolid en van ser els únics focus. Les primeres experiències del feixisme espanyol, tenint en compte que la ideologia feixista comprèn moviments i etapes diverses, van tenir Catalunya com a banc de proves. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Casals Meseguer, doctor en Història i coautor del llibre "El fascio de las Ramblas. Los orígenes catalanes del fascismo español", editat per Pasado & Presente i coescrit amb Enric Ucelay-Da Cal.
Capítol 1071. Durant els anys en què Francesc Macià va exercir com a president, la segona residència de la família va adquirir un protagonisme polític destacat. La Casa Vallmanya era una casa pairal del segle XVII, dins del terme municipal d'Alcarràs, que pertanyia a Eugènia Lamarca, la dona de Macià. A banda de ser un espai de retir espiritual i un refugi, va ser un quarter general on encarar les activitats públiques. Es tracta de l'única residència conservada del primer president de la Generalitat republicana, amb valor històric i patrimonial, tot i que actualment està abandonada. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ferran Dalmau, economista i professor de secundària, i coordinador del llibre "Vallmanya, el paradís perdut de Francesc Macià", de Pagès Editors.
Capítol 1067. Les transformacions polítiques, econòmiques i socials que buscaven posar fi a l'antic règim en territori espanyol des del 1820, després del pronunciament del general Riego, resultaven incòmodes en el context europeu. En els anys posteriors a la caiguda de Napoleó, els governants de la Restauració temien que qualsevol espurna pogués revifar la foguera de la revolució. Si es va poder tancar l'etapa constitucional coneguda com a Trienni Liberal, i restaurar la monarquia absoluta en la figura de Ferran VII, va ser en bona mesura per la intervenció francesa. L'entrada de l'exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, el 7 d'abril del 1823, va iniciar un llarg període d'ocupació que va aconseguir desmantellar l'estat liberal en marxa. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Arnabat, doctor en Història per la UPF, professor d'Història a la URV, president de la Comissió del Doctorat d'Estudis Humanístics i investigador del grup de recerca ISOCAC.
Capítol 1062. Poques actrius han estat tan estimades a Catalunya com Mary Santpere, una de les còmiques més destacades del segle XX, una època en què les dones que es dedicaven a l'humor eren molt poques. L'èxit al cinema, el teatre de revista i els nous mitjans audiovisuals era en part degut a l'herència de pes del seu pare, un dels grans reis del vodevil al Paral·lel dels anys vint i trenta: Josep Santpere. Com a mínim en el cas de la família Santpere, el talent tenia un component genètic. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté i Maria Rosa Pigrau Santpere, doctora en Història, autora del llibre "Els Santpere. Cent anys davant del públic", de Planeta. És filla de Mary Santpere.
Capítol 1.061. Els avantatges de la invenció de la tipografia, sobretot per l'estalvi de temps i diners que suposava, es van fer evidents a Catalunya pocs anys després de l'arribada de la impremta, cap a final del segle XV. La principal aportació de la impremta a la societat catalana moderna no van ser els llibres, sinó unes obres menors, conegudes com a menuderies. Es tractava de butlletes, cartells, fulls solts i altres documents de vida efímera, destinats a agilitzar el funcionament de l'administració i les institucions en l'àmbit polític, judicial, militar, religiós i comercial. Tot el que s'imprimia, això sí, estava sotmès a censura prèvia. En parlem amb Josep Maria Solé i Sabaté, historiador, i Xevi Camprubí, doctor en Història Moderna per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Periodisme i Comunicació Audiovisual per la UAB.