TOTS ELS ÀUDIOS

  • El rodatge de "Cleòpatra"
    Escolta àudio

    El rodatge de "Cleòpatra"

    Capítol 933. De tots els rodatges caòtics que ha hagut en la història del cinema, n'hi ha un que destaca per les proporcions gegantines: és el de "Cleòpatra", a principis dels anys 60. Va ser un rodatge marcat per les despeses elevades, que il·lustra perfectament les contradiccions i els riscos de la indústria del Hollywood clàssic i el sistema dels grans estudis. L'epopeia històrica estrenada el 1963, dirigida per Joseph Leo Mankiewicz i protagonitzada per la parella més morbosa del moment, Elizabeth Taylor i Richard Burton, és encara avui una de les produccions més cares de tots els temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista d'"En guàrdia!", periodista especialitzat en cinema i sèries, i professor de la UAB, que presenta el programa d'història del cinema d'iCat "Memento".

    Capítol 933. De tots els rodatges caòtics que ha hagut en la història del cinema, n'hi ha un que destaca per les proporcions gegantines: és el de "Cleòpatra", a principis dels anys 60. Va ser un rodatge marcat per les despeses elevades, que il·lustra perfectament les contradiccions i els riscos de la indústria del Hollywood clàssic i el sistema dels grans estudis. L'epopeia històrica estrenada el 1963, dirigida per Joseph Leo Mankiewicz i protagonitzada per la parella més morbosa del moment, Elizabeth Taylor i Richard Burton, és encara avui una de les produccions més cares de tots els temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Maria Bunyol, guionista d'"En guàrdia!", periodista especialitzat en cinema i sèries, i professor de la UAB, que presenta el programa d'història del cinema d'iCat "Memento".

  • El dietari de Bernat Català de Valleriola
    Escolta àudio

    El dietari de Bernat Català de Valleriola

    Capítol 932. Entre finals del segle XVI i inicis del XVII, el Regne de València estava perdent poder i influència respecte a la monarquia castellana, s'estava convertint en perifèria de la corona, mentre que la llengua pròpia del país cedia terreny de manera clara. En aquest context, el dietari íntim d'un cavaller ennoblit pel rei, escrit majoritàriament en valencià, constitueix un document especialment valuós per entendre com va viure l'edat moderna la classe alta valenciana. El nom del cavaller era Bernat Guillem Honorat Català de Valleriola i Vives de Canyamars. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Carles Fenollosa, llicenciat i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València, professor i escriptor. Autor del llibre "Un rei, un déu, una acadèmia. El regne de València als ulls del noble Bernat Català de Valleriola (1568-1607)".

    Capítol 932. Entre finals del segle XVI i inicis del XVII, el Regne de València estava perdent poder i influència respecte a la monarquia castellana, s'estava convertint en perifèria de la corona, mentre que la llengua pròpia del país cedia terreny de manera clara. En aquest context, el dietari íntim d'un cavaller ennoblit pel rei, escrit majoritàriament en valencià, constitueix un document especialment valuós per entendre com va viure l'edat moderna la classe alta valenciana. El nom del cavaller era Bernat Guillem Honorat Català de Valleriola i Vives de Canyamars. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Carles Fenollosa, llicenciat i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València, professor i escriptor. Autor del llibre "Un rei, un déu, una acadèmia. El regne de València als ulls del noble Bernat Català de Valleriola (1568-1607)".

  • El 26 de gener del 1939
    Escolta àudio

    El 26 de gener del 1939

    Capítol 931. A finals de 1938, la contraofensiva republicana que havia intentat allargar la Guerra Civil s'havia convertit, sens dubte, en un gran fracàs. La victòria definitiva de les tropes franquistes, que van passar a adoptar oficialment el nom d'exèrcit d'ocupació de Catalunya, era qüestió de dies. En poques setmanes, amb l'ajut dels bombardejos italians i alemanys, les principals ciutats catalanes van anar caient. Per la importància política, estratègica i simbòlica, una data clau en la desfeta va ser l'ocupació de Barcelona, el dia 26 de gener del 1939. Era l'inici d'una etapa llarga i fosca, la d'una dictadura entestada a anul·lar qualsevol signe de la identitat nacional catalana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Oriol Dueñas, doctor en Història Contemporània per la UB i professor associat del Departament d'Història i Arqueologia; autor del llibre "L'ocupació de Catalunya", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

    Capítol 931. A finals de 1938, la contraofensiva republicana que havia intentat allargar la Guerra Civil s'havia convertit, sens dubte, en un gran fracàs. La victòria definitiva de les tropes franquistes, que van passar a adoptar oficialment el nom d'exèrcit d'ocupació de Catalunya, era qüestió de dies. En poques setmanes, amb l'ajut dels bombardejos italians i alemanys, les principals ciutats catalanes van anar caient. Per la importància política, estratègica i simbòlica, una data clau en la desfeta va ser l'ocupació de Barcelona, el dia 26 de gener del 1939. Era l'inici d'una etapa llarga i fosca, la d'una dictadura entestada a anul·lar qualsevol signe de la identitat nacional catalana. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Oriol Dueñas, doctor en Història Contemporània per la UB i professor associat del Departament d'Història i Arqueologia; autor del llibre "L'ocupació de Catalunya", de la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

  • La cultura de les navetes
    Escolta àudio

    La cultura de les navetes

    Capítol 930. L'edat del bronze mitjà i final a les illes Balears, desenvolupada entre el 1600 i el 900 abans de Crist, rep també el nom de període navetiforme. Aquest nom deriva de les navetes, un tipus de construcció el·líptica i allargada, que per la forma recordava un vaixell capgirat, i que en alguns casos va arribar a servir com a habitatge durant uns set segles. La seva importància es va mantenir fins ben entrada l'edat del ferro, que a les Balears també és coneguda com la fase talaiòtica. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Tomeu Salvà, professor de secundària, professor adjunt de Prehistòria a la Universitat de les Illes Balears i arqueòleg; des de fa vint-i-sis anys dirigeix les excavacions del poblat de navetes dels Closos de Can Gaià, a Portocolom.

    Capítol 930. L'edat del bronze mitjà i final a les illes Balears, desenvolupada entre el 1600 i el 900 abans de Crist, rep també el nom de període navetiforme. Aquest nom deriva de les navetes, un tipus de construcció el·líptica i allargada, que per la forma recordava un vaixell capgirat, i que en alguns casos va arribar a servir com a habitatge durant uns set segles. La seva importància es va mantenir fins ben entrada l'edat del ferro, que a les Balears també és coneguda com la fase talaiòtica. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Tomeu Salvà, professor de secundària, professor adjunt de Prehistòria a la Universitat de les Illes Balears i arqueòleg; des de fa vint-i-sis anys dirigeix les excavacions del poblat de navetes dels Closos de Can Gaià, a Portocolom.

  • Joan Garcia Oliver
    Escolta àudio

    Joan Garcia Oliver

    Capítol 929. Una de les figures més poc recordades de l'anarquisme català, Joan Garcia Oliver, va ser també una de les més actives i polèmiques, i de vida més agitada. Per la manera com va anar passant per diversos estadis de militància política i social, li va tocar fer diversos papers de l'auca. El pistoler de la Barcelona revolucionària dels anys vint va acabar esdevenint ministre del govern de la República en representació de l'anarcosindicalisme. Les memòries de Garcia Oliver són un testimoni de primera mà dels anhels i les frustracions d'aquells qui, en una societat marcada per la desigualtat, les injustícies i l'ascens del feixisme, van apostar per la lògica revolucionària. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Diez, doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i Lletres, que s'ha encarregat de l'edició de les memòries de Joan Garcia Oliver: "Nosaltres, els sense nom. L'anarquista oblidat: de pistoler a ministre".

    Capítol 929. Una de les figures més poc recordades de l'anarquisme català, Joan Garcia Oliver, va ser també una de les més actives i polèmiques, i de vida més agitada. Per la manera com va anar passant per diversos estadis de militància política i social, li va tocar fer diversos papers de l'auca. El pistoler de la Barcelona revolucionària dels anys vint va acabar esdevenint ministre del govern de la República en representació de l'anarcosindicalisme. Les memòries de Garcia Oliver són un testimoni de primera mà dels anhels i les frustracions d'aquells qui, en una societat marcada per la desigualtat, les injustícies i l'ascens del feixisme, van apostar per la lògica revolucionària. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Diez, doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i Lletres, que s'ha encarregat de l'edició de les memòries de Joan Garcia Oliver: "Nosaltres, els sense nom. L'anarquista oblidat: de pistoler a ministre".

  • La ràdio a Mataró
    Escolta àudio

    La ràdio a Mataró

    Capítol 928. El mitjà de comunicació més popular després de la Guerra Civil va ser, sens dubte, la ràdio. A Mataró l'emissora més important va ser Radio Maresma, un mitjà que va funcionar durant només tretze anys, amb l'empara del sindicat vertical franquista, sense arribar a tenir mai els permisos corresponents. Tot i això, el record d'una programació variada molt connectada a l'actualitat local es va mantenir ben viu, tot i que no se'n conserven gravacions. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Santi Carreras, periodista de Catalunya Ràdio, responsable de l'espai "Dies de ràdio" i autor del llibre "La ràdio a Mataró 1922-1978".

    Capítol 928. El mitjà de comunicació més popular després de la Guerra Civil va ser, sens dubte, la ràdio. A Mataró l'emissora més important va ser Radio Maresma, un mitjà que va funcionar durant només tretze anys, amb l'empara del sindicat vertical franquista, sense arribar a tenir mai els permisos corresponents. Tot i això, el record d'una programació variada molt connectada a l'actualitat local es va mantenir ben viu, tot i que no se'n conserven gravacions. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Santi Carreras, periodista de Catalunya Ràdio, responsable de l'espai "Dies de ràdio" i autor del llibre "La ràdio a Mataró 1922-1978".

  • Gemelli Careri a Barcelona
    Escolta àudio

    Gemelli Careri a Barcelona

    Capítol 927. A finals del segle XVII i inicis del XVIII, en una època en què els viatges de llarga distància eren una pràctica reservada per a uns pocs, un advocat de Calàbria va emprendre algunes de les travessies més agosarades de la seva època. Giovanni Francesco Gemelli Careri va invertir uns quants anys a veure què li podia oferir el món: va passar per Terra Santa, el Pròxim Orient, la Xina, Mèxic i les Filipines, i també per bona part del continent europeu. Aquests viatges el van situar al nivell del mateix Marco Polo. El 25 juliol del 1708, Gemelli, possiblement un dels primers turistes de la història, va arribar a Catalunya i va acabar vivint a Barcelona durant més d'un any, més temps del que s'havia quedat en qualsevol altre lloc. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "El viatger".

    Capítol 927. A finals del segle XVII i inicis del XVIII, en una època en què els viatges de llarga distància eren una pràctica reservada per a uns pocs, un advocat de Calàbria va emprendre algunes de les travessies més agosarades de la seva època. Giovanni Francesco Gemelli Careri va invertir uns quants anys a veure què li podia oferir el món: va passar per Terra Santa, el Pròxim Orient, la Xina, Mèxic i les Filipines, i també per bona part del continent europeu. Aquests viatges el van situar al nivell del mateix Marco Polo. El 25 juliol del 1708, Gemelli, possiblement un dels primers turistes de la història, va arribar a Catalunya i va acabar vivint a Barcelona durant més d'un any, més temps del que s'havia quedat en qualsevol altre lloc. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Garcia Espuche, historiador i arquitecte. Autor de la novel·la "El viatger".

  • Shakespeare en el seu context
    Escolta àudio

    Shakespeare en el seu context

    Capítol 926. Una de les figures de la història de la literatura més envoltada de misteri és la del dramaturg anglès William Shakespeare. Mentre que encara avui sorgeixen dubtes sobre la seva autèntica identitat, a les obres que va escriure se'ls ha acabat atorgant un sentit immutable, intemporal i universal que convé matisar. En realitat, per intentar entendre millor l'univers ric i contradictori d'aquest autor, cal analitzar en quin context històric va viure i va concebre el seu teatre, i com rebien obres com "Macbeth" o "Juli Cèsar" els contemporanis, a cavall entre el segle XVI i el XVII, en unes condicions molt diferents de les que suposa voler apropar-se a Shakespeare quatre segles després. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Coca, escriptor i doctor en Arts Escèniques, catedràtic emèrit de l'Institut del Teatre, autor del llibre "El teatre de Shakespeare en el seu context".

    Capítol 926. Una de les figures de la història de la literatura més envoltada de misteri és la del dramaturg anglès William Shakespeare. Mentre que encara avui sorgeixen dubtes sobre la seva autèntica identitat, a les obres que va escriure se'ls ha acabat atorgant un sentit immutable, intemporal i universal que convé matisar. En realitat, per intentar entendre millor l'univers ric i contradictori d'aquest autor, cal analitzar en quin context històric va viure i va concebre el seu teatre, i com rebien obres com "Macbeth" o "Juli Cèsar" els contemporanis, a cavall entre el segle XVI i el XVII, en unes condicions molt diferents de les que suposa voler apropar-se a Shakespeare quatre segles després. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Coca, escriptor i doctor en Arts Escèniques, catedràtic emèrit de l'Institut del Teatre, autor del llibre "El teatre de Shakespeare en el seu context".

  • Balchowsky, el pianista brigadista
    Escolta àudio

    Balchowsky, el pianista brigadista

    Capítol 925. La batalla de l'Ebre es va saldar amb uns 30.000 morts i uns 75.000 ferits. Darrere de cadascun de tots aquells que van haver de patir els combats s'amaguen moltes vides extraordinàries. Un dels ferits va ser un pianista nord-americà que formava part de les Brigades Internacionals i que va perdre el braç dret per l'impacte d'una bala explosiva. Era Eddie Balchowsky, un supervivent nat, que va fascinar tothom pel seu carisma i les mil i una anècdotes que salpebrava amb un gran enginy. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Toni Orensanz, periodista, guionista freelance i escriptor, autor del llibre "Com vas perdre el braç, Balchowsky?"

    Capítol 925. La batalla de l'Ebre es va saldar amb uns 30.000 morts i uns 75.000 ferits. Darrere de cadascun de tots aquells que van haver de patir els combats s'amaguen moltes vides extraordinàries. Un dels ferits va ser un pianista nord-americà que formava part de les Brigades Internacionals i que va perdre el braç dret per l'impacte d'una bala explosiva. Era Eddie Balchowsky, un supervivent nat, que va fascinar tothom pel seu carisma i les mil i una anècdotes que salpebrava amb un gran enginy. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Toni Orensanz, periodista, guionista freelance i escriptor, autor del llibre "Com vas perdre el braç, Balchowsky?"

  • Les descobertes d'Atapuerca
    Escolta àudio

    Les descobertes d'Atapuerca

    Capítol 924. Els descobriments fets als jaciments de la serra d'Atapuerca, a Burgos, han contribuït de manera decisiva a canviar la visió que es tenia sobre el poblament prehistòric del continent euroasiàtic. Des de l'any 1978, les excavacions sistemàtiques i les diverses troballes arqueològiques i paleontològiques han permès recollir-hi infinitat de dades clau per conèixer més a fons el procés evolutiu i adaptatiu de l'espècie humana durant l'últim milió d'anys. Però la història del descobriment d'Atapuerca com a font de coneixement té diverses etapes, que ens porten més enrere en el temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Eudald Carbonell, arqueòleg, catedràtic de prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili, codirector del Projecte Atapuerca i director general de la Fundació Atapuerca.

    Capítol 924. Els descobriments fets als jaciments de la serra d'Atapuerca, a Burgos, han contribuït de manera decisiva a canviar la visió que es tenia sobre el poblament prehistòric del continent euroasiàtic. Des de l'any 1978, les excavacions sistemàtiques i les diverses troballes arqueològiques i paleontològiques han permès recollir-hi infinitat de dades clau per conèixer més a fons el procés evolutiu i adaptatiu de l'espècie humana durant l'últim milió d'anys. Però la història del descobriment d'Atapuerca com a font de coneixement té diverses etapes, que ens porten més enrere en el temps. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Eudald Carbonell, arqueòleg, catedràtic de prehistòria a la Universitat Rovira i Virgili, codirector del Projecte Atapuerca i director general de la Fundació Atapuerca.

  • La fotografia durant la Guerra Civil
    Escolta àudio

    La fotografia durant la Guerra Civil

    Capítol 923. A diferència d'altres conflictes anteriors, la Guerra Civil espanyola va ser la primera en què la fotografia s'havia consolidat com una forma de comunicació visual de masses. Va ser el mitjà d'expressió ideal per a tota una generació de reporters, la majoria compromesos amb la defensa de la democràcia i els valors republicans, que van disparar la càmera en resposta a una altra mena de disparaments. Els camps de batalla de la Guerra Civil van ser el camp d'experimentació que va permetre el desenvolupament del fotoperiodisme modern, molt proper als fets retratats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Sandra Balsells, fotoperiodista, llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i professora a la Universitat Ramon Llull, autora de la tesina "Militar con la mirada. Cobertura fotoperiodística de la Guerra Civil Española: la estética del compromiso".

    Capítol 923. A diferència d'altres conflictes anteriors, la Guerra Civil espanyola va ser la primera en què la fotografia s'havia consolidat com una forma de comunicació visual de masses. Va ser el mitjà d'expressió ideal per a tota una generació de reporters, la majoria compromesos amb la defensa de la democràcia i els valors republicans, que van disparar la càmera en resposta a una altra mena de disparaments. Els camps de batalla de la Guerra Civil van ser el camp d'experimentació que va permetre el desenvolupament del fotoperiodisme modern, molt proper als fets retratats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i amb Sandra Balsells, fotoperiodista, llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i professora a la Universitat Ramon Llull, autora de la tesina "Militar con la mirada. Cobertura fotoperiodística de la Guerra Civil Española: la estética del compromiso".

  • Tintín
    Escolta àudio

    Tintín

    Capítol 922. El 10 de gener del 1929 va ser un dels dies més importants en la història del còmic europeu. El dibuixant belga Georges Remi, més conegut com Hergé, publicava a les pàgines de la revista Le Petit Vingtième, el suplement infantil del diari Le Vingtième Siecle, les primeres vinyetes en què el protagonista era un jove periodista anomenat Tintín. Amb els anys, ha esdevingut un personatge referencial, traduït a més de vuitanta llengües i varietats dialectals. Dels 24 àlbums protagonitzats per aquest aventurer sense edat, família ni passat, se n'han venut més de dos-cents milions d'exemplars arreu del món. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia i diplomat en Teologia, que ha estat professor de la Universitat de Girona, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres i ha escrit els llibres "Abecedari de Tintín", "Univers Hergé", "Som i serem (tintinaires)" i "Del Quijote a Tintín".

    Capítol 922. El 10 de gener del 1929 va ser un dels dies més importants en la història del còmic europeu. El dibuixant belga Georges Remi, més conegut com Hergé, publicava a les pàgines de la revista Le Petit Vingtième, el suplement infantil del diari Le Vingtième Siecle, les primeres vinyetes en què el protagonista era un jove periodista anomenat Tintín. Amb els anys, ha esdevingut un personatge referencial, traduït a més de vuitanta llengües i varietats dialectals. Dels 24 àlbums protagonitzats per aquest aventurer sense edat, família ni passat, se n'han venut més de dos-cents milions d'exemplars arreu del món. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Joan Manuel Soldevilla, llicenciat en Filologia i diplomat en Teologia, que ha estat professor de la Universitat de Girona, professor de literatura a l'Institut Ramon Muntaner de Figueres i ha escrit els llibres "Abecedari de Tintín", "Univers Hergé", "Som i serem (tintinaires)" i "Del Quijote a Tintín".

  • El setge de Cardona
    Escolta àudio

    El setge de Cardona

    Capítol 921. Una de les fortaleses més importants de les que controlaven els austriacistes en territori català, durant la guerra de Successió, era el castell de Cardona. Conscients que aquest castell assegurava les posicions enemigues a la Catalunya interior, i permetia disposar d'un accés força directe a la capital, els borbònics el van assetjar en diverses ocasions. Conquerir aquella plaça no seria tasca fàcil; de fet, la rendició de Cardona va ser una condició imposada pel duc de Berwick en les capitulacions posteriors a la derrota militar de la Barcelona assetjada. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Serra Sellarés, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de Geografia i Història a l'Institut Moianès. Autor del llibre "Cardona (1705-1714). La resistència a l'interior".

    Capítol 921. Una de les fortaleses més importants de les que controlaven els austriacistes en territori català, durant la guerra de Successió, era el castell de Cardona. Conscients que aquest castell assegurava les posicions enemigues a la Catalunya interior, i permetia disposar d'un accés força directe a la capital, els borbònics el van assetjar en diverses ocasions. Conquerir aquella plaça no seria tasca fàcil; de fet, la rendició de Cardona va ser una condició imposada pel duc de Berwick en les capitulacions posteriors a la derrota militar de la Barcelona assetjada. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Francesc Serra Sellarés, doctor en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de Geografia i Història a l'Institut Moianès. Autor del llibre "Cardona (1705-1714). La resistència a l'interior".

  • El neorealisme italià
    Escolta àudio

    El neorealisme italià

    Capítol 920. En la Itàlia de després de la Segona Guerra Mundial, un país empobrit i en runes, va sorgir una de les expressions artístiques més importants de la història del cinema. Era una nova manera d'entendre quin tipus d'històries s'havien d'explicar mitjançant una càmera, un nou tipus de cinema més moral que estètic, compromès amb la realitat, rodat en escenaris naturals, amb equips de llum i de so molt precaris, i sovint amb actors no professionals. Aquest moviment, que va néixer de manera no planejada al voltant d'un nucli ampli de guionistes i cineastes, era el neorealisme italià. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Quintana, catedràtic d'Història i Teoria del Cinema de la Universitat de Girona i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

    Capítol 920. En la Itàlia de després de la Segona Guerra Mundial, un país empobrit i en runes, va sorgir una de les expressions artístiques més importants de la història del cinema. Era una nova manera d'entendre quin tipus d'històries s'havien d'explicar mitjançant una càmera, un nou tipus de cinema més moral que estètic, compromès amb la realitat, rodat en escenaris naturals, amb equips de llum i de so molt precaris, i sovint amb actors no professionals. Aquest moviment, que va néixer de manera no planejada al voltant d'un nucli ampli de guionistes i cineastes, era el neorealisme italià. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Àngel Quintana, catedràtic d'Història i Teoria del Cinema de la Universitat de Girona i degà de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

  • L'execució del coronel Bac de Roda
    Escolta àudio

    L'execució del coronel Bac de Roda

    Capítol 919. Un dels líders més destacats del bàndol austriacista en la Guerra de Successió va ser Francesc Macià, més conegut com Bac de Roda. La seva execució, motivada per un desig de revenja dels borbònics, i també d'advertència, va encendre els ànims dels austriacistes. De l'execució del coronel Bac de Roda, convertit en un heroi de proporcions mítiques, se'n va derivar un període de matances cruentes i l'inici de la desgràcia de la família d'aquest cabdill militar, que va haver d'emprendre el camí de l'exili amb els béns segrestats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB. Autor del llibre "La desfeta", dedicat a l'11 de setembre del 1714, dins la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

    Capítol 919. Un dels líders més destacats del bàndol austriacista en la Guerra de Successió va ser Francesc Macià, més conegut com Bac de Roda. La seva execució, motivada per un desig de revenja dels borbònics, i també d'advertència, va encendre els ànims dels austriacistes. De l'execució del coronel Bac de Roda, convertit en un heroi de proporcions mítiques, se'n va derivar un període de matances cruentes i l'inici de la desgràcia de la família d'aquest cabdill militar, que va haver d'emprendre el camí de l'exili amb els béns segrestats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Agustí Alcoberro, professor d'Història Moderna i vicerector de Patrimoni i Activitats Culturals de la UB. Autor del llibre "La desfeta", dedicat a l'11 de setembre del 1714, dins la col·lecció "Dies que han fet Catalunya".

Anar al contingut