TOTS ELS ÀUDIOS

  • Miquel Martí i Pol
    Escolta àudio

    Miquel Martí i Pol

    Capítol 885. No és gaire habitual que un poeta sigui conegut i llegit per un públic ampli, i més en vida. Es pot considerar un fet excepcional. Per la qualitat de l'obra i de l'ús que feia de la llengua, per una profunda humanitat, i per la capacitat de mostrar-se sempre pròxim al poble, Miquel Martí i Pol, un dels poetes catalans més importants del segle XX, entraria en aquesta categoria d'artista admirat i estimat per la gent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Aulet, professor de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, expert en poesia catalana del segle XX.

    Capítol 885. No és gaire habitual que un poeta sigui conegut i llegit per un públic ampli, i més en vida. Es pot considerar un fet excepcional. Per la qualitat de l'obra i de l'ús que feia de la llengua, per una profunda humanitat, i per la capacitat de mostrar-se sempre pròxim al poble, Miquel Martí i Pol, un dels poetes catalans més importants del segle XX, entraria en aquesta categoria d'artista admirat i estimat per la gent. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jaume Aulet, professor de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, expert en poesia catalana del segle XX.

  • Els assassinats dels germans Kennedy
    Escolta àudio

    Els assassinats dels germans Kennedy

    Capítol 884. El divendres 22 de novembre del 1963, durant una desfilada a Dallas, era abatut a trets John Fitzgerald Kennedy, president dels Estats Units. L'autor material de l'atemptat va ser Lee Harvey Oswald, però encara avui ningú no ha pogut aclarir del cert si hi havia una conspiració més gran al darrere, i quins eren els motius d'aquest magnicidi. El magnicidi del president va ser el prolegomen de l'assassinat del seu germà, Robert, anys després, que semblava destinat a ocupar el mateix càrrec. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Pep Martí Vallverdú, periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB i redactor de Política a Nació Digital.

    Capítol 884. El divendres 22 de novembre del 1963, durant una desfilada a Dallas, era abatut a trets John Fitzgerald Kennedy, president dels Estats Units. L'autor material de l'atemptat va ser Lee Harvey Oswald, però encara avui ningú no ha pogut aclarir del cert si hi havia una conspiració més gran al darrere, i quins eren els motius d'aquest magnicidi. El magnicidi del president va ser el prolegomen de l'assassinat del seu germà, Robert, anys després, que semblava destinat a ocupar el mateix càrrec. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Pep Martí Vallverdú, periodista i llicenciat en Història Contemporània per la UAB i redactor de Política a Nació Digital.

  • Albert Einstein i la relativitat
    Escolta àudio

    Albert Einstein i la relativitat

    Capítol 883. En comptades ocasions, hi ha científics que aconsegueixen l'estatus de celebritat per aportacions cabdals a l'hora d'entendre el món que ens envolta. Al llarg del segle XX, probablement no hi ha cap altra figura que pugui comparar-se amb la de l'home que va millorar el coneixement del món amb la seva manera d'observar l'espai, el temps i l'univers sencer. Cent anys després, la teoria de la relativitat exposada per Albert Einstein continua sent un de les aportacions més importants de la física contemporània. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, doctor en Història de la Ciència, professor a la UAB i membre del Departament de Filosofia i de l'Institut d'Història de la Ciència, IHC.

    Capítol 883. En comptades ocasions, hi ha científics que aconsegueixen l'estatus de celebritat per aportacions cabdals a l'hora d'entendre el món que ens envolta. Al llarg del segle XX, probablement no hi ha cap altra figura que pugui comparar-se amb la de l'home que va millorar el coneixement del món amb la seva manera d'observar l'espai, el temps i l'univers sencer. Cent anys després, la teoria de la relativitat exposada per Albert Einstein continua sent un de les aportacions més importants de la física contemporània. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Xavier Roqué, doctor en Història de la Ciència, professor a la UAB i membre del Departament de Filosofia i de l'Institut d'Història de la Ciència, IHC.

  • Les memòries de Josep Irla
    Escolta àudio

    Les memòries de Josep Irla

    Capítol 882. Josep Irla i Bosch va ser el president de la Generalitat de Catalunya a l'exili en els anys més durs de la primera postguerra, entre 1940 i 1954. Tot i ser el tercer president de la Generalitat republicana, després de Macià i Companys, la rellevància de la seva figura històrica és poc coneguda. Només dos anys després de finalitzar una presidència dramàtica, desproveïda de poder i exercida sempre des de fora de Catalunya, des del seu refugi definitiu a França, va escriure unes memòries que condensen totes les experiències viscudes en un context de repressió del catalanisme polític, de republicanisme fallit, de Guerra Civil i de fugida del país en plena Segona Guerra Mundial. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Gaitx Moltó, historiador, responsable de la Gestió Documental i l'Arxiu de l'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro i curador de l'edició de "Josep Irla i Bosch. Memòries d'un president a l'exili", editat per Viena.

    Capítol 882. Josep Irla i Bosch va ser el president de la Generalitat de Catalunya a l'exili en els anys més durs de la primera postguerra, entre 1940 i 1954. Tot i ser el tercer president de la Generalitat republicana, després de Macià i Companys, la rellevància de la seva figura històrica és poc coneguda. Només dos anys després de finalitzar una presidència dramàtica, desproveïda de poder i exercida sempre des de fora de Catalunya, des del seu refugi definitiu a França, va escriure unes memòries que condensen totes les experiències viscudes en un context de repressió del catalanisme polític, de republicanisme fallit, de Guerra Civil i de fugida del país en plena Segona Guerra Mundial. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Gaitx Moltó, historiador, responsable de la Gestió Documental i l'Arxiu de l'Ajuntament de Santa Cristina d'Aro i curador de l'edició de "Josep Irla i Bosch. Memòries d'un president a l'exili", editat per Viena.

  • Tenochtitlan
    Escolta àudio

    Tenochtitlan

    Capítol 881. Abans de l'arribada de les potències europees a través de la ruta oberta per Cristòfor Colom, a Amèrica hi havia imperis tan importants com l'inca i l'asteca. Aquestes societats precolombines estaven molt avançades en aspectes com ara l'agricultura, l'urbanisme, l'arquitectura, els coneixements científics i l'enginyeria. I la mostra més impressionant de tot això es pot trobar a la capital fastuosa dels asteca-mexica, un poble de guerrers: Tenochtitlan, l'actual Ciutat de Mèxic. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Meritxell Tous, doctora i professora d'Història d'Amèrica a la Universitat de Barcelona.

    Capítol 881. Abans de l'arribada de les potències europees a través de la ruta oberta per Cristòfor Colom, a Amèrica hi havia imperis tan importants com l'inca i l'asteca. Aquestes societats precolombines estaven molt avançades en aspectes com ara l'agricultura, l'urbanisme, l'arquitectura, els coneixements científics i l'enginyeria. I la mostra més impressionant de tot això es pot trobar a la capital fastuosa dels asteca-mexica, un poble de guerrers: Tenochtitlan, l'actual Ciutat de Mèxic. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Meritxell Tous, doctora i professora d'Història d'Amèrica a la Universitat de Barcelona.

  • Missioners jesuïtes a la Xina
    Escolta àudio

    Missioners jesuïtes a la Xina

    Capítol 880. A inicis del segle XVI, dos segles després del retorn de Marco Polo a Europa, arriben a les costes xineses els primers vaixells mercants portuguesos, i amb ells, els missioners cristians. En la missió d'evangelitzar i convertir a la fe catòlica, els missioners estaven disposats a fer el que fos necessari per aconseguir-ho. Els membres de la Companyia de Jesús, fundada el 1534 per Ignasi de Loiola, van arribar per primera vegada a la Xina cinquanta anys després, el 1582. Aquests pioners van actuar com a corretja transmissora entre dues civilitzacions, sobretot al segle XVII. A banda de predicar, els missioners jesuïtes van traduir llibres cristians al xinès i van ser els primers a difondre la cultura xinesa a l'Europa moderna. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Dolors Folch, professora d'Història de la Xina a la Universitat Pompeu Fabra.

    Capítol 880. A inicis del segle XVI, dos segles després del retorn de Marco Polo a Europa, arriben a les costes xineses els primers vaixells mercants portuguesos, i amb ells, els missioners cristians. En la missió d'evangelitzar i convertir a la fe catòlica, els missioners estaven disposats a fer el que fos necessari per aconseguir-ho. Els membres de la Companyia de Jesús, fundada el 1534 per Ignasi de Loiola, van arribar per primera vegada a la Xina cinquanta anys després, el 1582. Aquests pioners van actuar com a corretja transmissora entre dues civilitzacions, sobretot al segle XVII. A banda de predicar, els missioners jesuïtes van traduir llibres cristians al xinès i van ser els primers a difondre la cultura xinesa a l'Europa moderna. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Dolors Folch, professora d'Història de la Xina a la Universitat Pompeu Fabra.

  • La comissaria de Via Laietana
    Escolta àudio

    La comissaria de Via Laietana

    Capítol 879. Durant bona part del franquisme, un dels destins més temuts pels opositors de la dictadura va ser Via Laietana, el nom popular de la comissaria principal de la policia franquista a Barcelona. Anar a parar a la comissaria que es troba encara avui en aquella artèria clau de la ciutat era sinònim de dolor i patiment. Des dels anys 40 i fins ben entrats els 70, la comissaria de Via Laietana es va mantenir com una maquinària molt ben greixada de repressió i tortura sistemàtica, inspirada en els mètodes de la Gestapo nazi. L'edifici era la seu de la Sisena Brigada d'Investigació Social, també coneguda com a Brigada PoliticoSocial, la policia secreta del règim, el lloc on es concentraven alguns dels agents més sàdics i despietats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Antoni Batista, doctor en Ciències de la Comunicació i periodista, autor del llibre "Memòria de la resistència antifranquista".

    Capítol 879. Durant bona part del franquisme, un dels destins més temuts pels opositors de la dictadura va ser Via Laietana, el nom popular de la comissaria principal de la policia franquista a Barcelona. Anar a parar a la comissaria que es troba encara avui en aquella artèria clau de la ciutat era sinònim de dolor i patiment. Des dels anys 40 i fins ben entrats els 70, la comissaria de Via Laietana es va mantenir com una maquinària molt ben greixada de repressió i tortura sistemàtica, inspirada en els mètodes de la Gestapo nazi. L'edifici era la seu de la Sisena Brigada d'Investigació Social, també coneguda com a Brigada PoliticoSocial, la policia secreta del règim, el lloc on es concentraven alguns dels agents més sàdics i despietats. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté i Antoni Batista, doctor en Ciències de la Comunicació i periodista, autor del llibre "Memòria de la resistència antifranquista".

  • La revolució iraniana
    Escolta àudio

    La revolució iraniana

    Capítol 878. A finals dels anys 70, després de 2.500 anys d'història de l'imperi persa, milions de persones van sortir als carrers de l'Iran exigint un canvi. Tot un poble en ple s'alçava contra la repressió de la dictadura encapçalada pel xa Mohammad Reza Pahlevi. Les manifestacions multitudinàries, impulsades pel lideratge religiós de l'aiatol·là Khomeini, van acabar conduint a l'establiment d'un nou ordre islàmic. Més enllà dels efectes que va tenir al país, la revolució iraniana i la proclamació d'una República Islàmica l'any 1979 van suposar una sacsejada geopolítica i uns canvis importants en els equilibris de poder al Pròxim Orient. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Llaonart, arabista i periodista. Ha viscut 8 anys al Pròxim Orient, 6 d'ells com a corresponsal. Autor del llibre "Per entendre l'Iraq" i del blog "Interpretant el món àrab i l'islam".

    Capítol 878. A finals dels anys 70, després de 2.500 anys d'història de l'imperi persa, milions de persones van sortir als carrers de l'Iran exigint un canvi. Tot un poble en ple s'alçava contra la repressió de la dictadura encapçalada pel xa Mohammad Reza Pahlevi. Les manifestacions multitudinàries, impulsades pel lideratge religiós de l'aiatol·là Khomeini, van acabar conduint a l'establiment d'un nou ordre islàmic. Més enllà dels efectes que va tenir al país, la revolució iraniana i la proclamació d'una República Islàmica l'any 1979 van suposar una sacsejada geopolítica i uns canvis importants en els equilibris de poder al Pròxim Orient. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Jordi Llaonart, arabista i periodista. Ha viscut 8 anys al Pròxim Orient, 6 d'ells com a corresponsal. Autor del llibre "Per entendre l'Iraq" i del blog "Interpretant el món àrab i l'islam".

  • Jean-Baptiste Lully i l'òpera barroca
    Escolta àudio

    Jean-Baptiste Lully i l'òpera barroca

    Capítol 877. L'existència de l'òpera barroca francesa li deu molt a un personatge ambiciós, intrigant i tirànic, força odiat pels seus contemporanis. Es deia Jean-Baptiste Lully. Va assolir l'èxit de manera meteòrica, per mitjans poc nets, gràcies a la relació privilegiada amb la cort de Lluís XIV, però com passa amb tants grans artistes, el que ha arribat a avui és l'obra, la música que va compondre per a ballets, òperes i peces religioses. El paisatge sonor aixecat per Lully seria comparable a l'arquitectura d'un dels palaus pels quals es va saber moure amb habilitat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Heilbron, cap del Departament d'Estudis Culturals i Musicals de l'ESMUC, llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i doctor per la Universitat de Bolonya.

    Capítol 877. L'existència de l'òpera barroca francesa li deu molt a un personatge ambiciós, intrigant i tirànic, força odiat pels seus contemporanis. Es deia Jean-Baptiste Lully. Va assolir l'èxit de manera meteòrica, per mitjans poc nets, gràcies a la relació privilegiada amb la cort de Lluís XIV, però com passa amb tants grans artistes, el que ha arribat a avui és l'obra, la música que va compondre per a ballets, òperes i peces religioses. El paisatge sonor aixecat per Lully seria comparable a l'arquitectura d'un dels palaus pels quals es va saber moure amb habilitat. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Marc Heilbron, cap del Departament d'Estudis Culturals i Musicals de l'ESMUC, llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i doctor per la Universitat de Bolonya.

  • La independència d'Algèria
    Escolta àudio

    La independència d'Algèria

    Capítol 876. De tots els antics dominis colonials francesos, un dels territoris que més va resistir-se a l'ocupació, ja des del segle XIX, va ser Algèria. Per França també era una qüestió d'orgull mantenir el domini sobre una colònia que, des del punt de vista administratiu, formava part del seu territori com una província més. El 1954 es va fundar el Front d'Alliberament Nacional, que defensava la guerra com un mitjà legítim per assolir la independència d'Algèria. Era l'inici d'una guerra cruenta entre forces desiguals que es va allargar fins al 1962, va culminar amb l'alliberament del país nord-africà i va inspirar altres lluites nacionals. Algèria va ser dels últims països àrabs a obtenir la independència i dels que va vessar més sang per assolir-la. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la UdL, autor del llibre "Algèria viurà! França i la guerra per a la independència algeriana (1954-1962)".

    Capítol 876. De tots els antics dominis colonials francesos, un dels territoris que més va resistir-se a l'ocupació, ja des del segle XIX, va ser Algèria. Per França també era una qüestió d'orgull mantenir el domini sobre una colònia que, des del punt de vista administratiu, formava part del seu territori com una província més. El 1954 es va fundar el Front d'Alliberament Nacional, que defensava la guerra com un mitjà legítim per assolir la independència d'Algèria. Era l'inici d'una guerra cruenta entre forces desiguals que es va allargar fins al 1962, va culminar amb l'alliberament del país nord-africà i va inspirar altres lluites nacionals. Algèria va ser dels últims països àrabs a obtenir la independència i dels que va vessar més sang per assolir-la. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Ramon Usall, llicenciat en Sociologia per la UAB i doctor en Història per la UdL, autor del llibre "Algèria viurà! França i la guerra per a la independència algeriana (1954-1962)".

  • Els llatzerets de Barcelona
    Escolta àudio

    Els llatzerets de Barcelona

    Capítol 875. Des de l'edat mitjana, per evitar que s'escampessin les epidèmies que delmaven la població regularment, sobretot la pesta, fora de les muralles de les ciutats s'havien anat aixecant uns recintes destinats a mantenir aïllades i recloses les persones malaltes, i a la vegada mirar de tractar-les. Aquests centres sanitaris tan particulars, que eren en part una presó i en part un hospital, eren coneguts com a llatzerets, i van tenir una vida llarga i especialment intensa en els segles XVIII i XIX. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Carme Vila, professora de Grau en Infermeria a la Facultat en Ciències de la Salut Blanquerna - Universitat Ramon Llull.

    Capítol 875. Des de l'edat mitjana, per evitar que s'escampessin les epidèmies que delmaven la població regularment, sobretot la pesta, fora de les muralles de les ciutats s'havien anat aixecant uns recintes destinats a mantenir aïllades i recloses les persones malaltes, i a la vegada mirar de tractar-les. Aquests centres sanitaris tan particulars, que eren en part una presó i en part un hospital, eren coneguts com a llatzerets, i van tenir una vida llarga i especialment intensa en els segles XVIII i XIX. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Carme Vila, professora de Grau en Infermeria a la Facultat en Ciències de la Salut Blanquerna - Universitat Ramon Llull.

  • Sant Climent de Taüll i la vall de Boí
    Escolta àudio

    Sant Climent de Taüll i la vall de Boí

    Capítol 874. El conjunt de vuit esglésies i diverses ermites aixecades a la vall de Boí entre els segles XI i XII constitueixen una mostra única del romànic català. Són construccions que es caracteritzen per una arquitectura senzilla i força similar i per ser el reflex d'una societat fortament jerarquitzada, sota l'autoritat dels senyors, entre els quals els Guerreta i els Erill i el bisbat de Roda. Entre tot aquest patrimoni monumental, destaquen l'església i les pintures murals de Sant Climent de Taüll, que van néixer per a un projecte ambiciós i complex. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Imma Lorés, catedràtica d'Història de l'Art Medieval de la Universitat de Lleida, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, coautora, amb la catedràtica d'Història de l'Art Medieval de la Universitat de Barcelona Milagros Guardia, de la monografia "Sant Climent de Taüll i la vall de Boí".

    Capítol 874. El conjunt de vuit esglésies i diverses ermites aixecades a la vall de Boí entre els segles XI i XII constitueixen una mostra única del romànic català. Són construccions que es caracteritzen per una arquitectura senzilla i força similar i per ser el reflex d'una societat fortament jerarquitzada, sota l'autoritat dels senyors, entre els quals els Guerreta i els Erill i el bisbat de Roda. Entre tot aquest patrimoni monumental, destaquen l'església i les pintures murals de Sant Climent de Taüll, que van néixer per a un projecte ambiciós i complex. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Imma Lorés, catedràtica d'Història de l'Art Medieval de la Universitat de Lleida, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Institut de Recerca en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona, coautora, amb la catedràtica d'Història de l'Art Medieval de la Universitat de Barcelona Milagros Guardia, de la monografia "Sant Climent de Taüll i la vall de Boí".

  • Els arbres en l'evolució de Barcelona
    Escolta àudio

    Els arbres en l'evolució de Barcelona

    Capítol 873. A les ciutats no tot és asfalt, maons i pedres; també hi ha vegetació. Fins a mitjans del segle XVIII, a la ciutat de Barcelona els arbres quedaven amagats darrere les façanes dels palaus, monestirs o esglésies, i formaven part dels horts, els vergers o els jardins. Per tant, al llarg de molts segles la relació dels ciutadans amb els arbres era privada, tot i que alguns horts eren accessibles. El creixement econòmic i demogràfic que experimenta la ciutat entre la segona meitat del XVIII i mitjans del XIX genera la densificació de la construcció i la pèrdua de la major part dels jardins i els horts. En aquest moment neixen els primers espais arbrats públics, com la Rambla, el passeig de l'Esplanada i l'entorn del camí arbrat de Gràcia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gordi Serrat, doctor en Geografia.

    Capítol 873. A les ciutats no tot és asfalt, maons i pedres; també hi ha vegetació. Fins a mitjans del segle XVIII, a la ciutat de Barcelona els arbres quedaven amagats darrere les façanes dels palaus, monestirs o esglésies, i formaven part dels horts, els vergers o els jardins. Per tant, al llarg de molts segles la relació dels ciutadans amb els arbres era privada, tot i que alguns horts eren accessibles. El creixement econòmic i demogràfic que experimenta la ciutat entre la segona meitat del XVIII i mitjans del XIX genera la densificació de la construcció i la pèrdua de la major part dels jardins i els horts. En aquest moment neixen els primers espais arbrats públics, com la Rambla, el passeig de l'Esplanada i l'entorn del camí arbrat de Gràcia. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Josep Gordi Serrat, doctor en Geografia.

  • El cas Rosenberg
    Escolta àudio

    El cas Rosenberg

    Capítol 872. El desenvolupament de la bomba atòmica per part dels Estats Units en el Projecte Manhattan va ser conegut per Stalin des dels mateixos inicis. Pels soviètics era imperatiu no cedir ni un mil·límetre en el pols per disposar del millor armament. Per tal d'obtenir informació de l'enemic i fer avançar el programa d'investigació propi, els russos van recórrer a l'espionatge. Un matrimoni de Nova York es va veure en el punt de mira d'aquest foc creuat: eren Julius i Ethel Rosenberg, dos peons sacrificables en una partida anomenada Guerra Freda. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pere Cardona, divulgador històric, creador d'una pàgina web d'històries sobre la Segona Guerra Mundial i autor del llibre "Osos, átomos y espías. Historias sorprendentes de la Guerra Fría".

    Capítol 872. El desenvolupament de la bomba atòmica per part dels Estats Units en el Projecte Manhattan va ser conegut per Stalin des dels mateixos inicis. Pels soviètics era imperatiu no cedir ni un mil·límetre en el pols per disposar del millor armament. Per tal d'obtenir informació de l'enemic i fer avançar el programa d'investigació propi, els russos van recórrer a l'espionatge. Un matrimoni de Nova York es va veure en el punt de mira d'aquest foc creuat: eren Julius i Ethel Rosenberg, dos peons sacrificables en una partida anomenada Guerra Freda. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Pere Cardona, divulgador històric, creador d'una pàgina web d'històries sobre la Segona Guerra Mundial i autor del llibre "Osos, átomos y espías. Historias sorprendentes de la Guerra Fría".

  • La Seca, la Casa de la Moneda de Barcelona
    Escolta àudio

    La Seca, la Casa de la Moneda de Barcelona

    Capítol 871. Entre el 1208 i 1714, més de cinc-cents anys, un organisme es va encarregar de fabricar la moneda reial de curs general al principat de Catalunya. La Casa de la Moneda de Barcelona, més coneguda com la Seca, va tenir un paper fonamental en l'economia, el comerç i la fiscalitat del país, fins a l'extinció declarada al Decret de Nova Planta. La Seca va tornar a funcionar de manera intermitent el segle XIX, al mateix edifici del barri de la Riera on s'havia estat encunyant moneda, com a mínim, des del 1373. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Estrada-Rius, conservador en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya.

    Capítol 871. Entre el 1208 i 1714, més de cinc-cents anys, un organisme es va encarregar de fabricar la moneda reial de curs general al principat de Catalunya. La Casa de la Moneda de Barcelona, més coneguda com la Seca, va tenir un paper fonamental en l'economia, el comerç i la fiscalitat del país, fins a l'extinció declarada al Decret de Nova Planta. La Seca va tornar a funcionar de manera intermitent el segle XIX, al mateix edifici del barri de la Riera on s'havia estat encunyant moneda, com a mínim, des del 1373. En parlem amb Josep M. Solé i Sabaté, historiador, i Albert Estrada-Rius, conservador en cap del Gabinet Numismàtic de Catalunya.

Anar al contingut