Deu anys després de la Revolució dels Paraigües, Hong Kong ofereix recompenses a qui ajudi a localitzar-ne els líders fugitius. A canvi rebran una gratificació. Després de la prodemocràtica Primavera Asiàtica, esclafada sense contemplacions pel règim autoritari xinès, molts hongkonguesos se'n van anar. D'altres van desaparèixer i ningú sap on són. Sobta que al Hong Kong actual no vegis policies enlloc. Però no calen, les càmeres ho controlen tot. No obstant el règim policial imperant, hi ha qui afirma que Hong Kong s'està convertint en una mena de Nova York asiàtica, amb el permís de Shanghai i Singapur. O potser en una mena de Sodoma i Gomorra, abocada com està la ciutat als plaers i l'hedonisme fora de mida, com l'exclusiu afternoon tea de l'Hotel Península. Hong Kong, després dels paraigües, amb Francesc Miralles, escriptor i viatger.
A Creta va començar tot. Bé es podria pensar, perquè al llarg dels segles, en aquest punt de la Terra, talment com un veler que solca el Mediterrani, hi van confluir comerç, cultura i història, i s'hi van barrejar llegenda i mite. Com en el rapte d'Europa, la princesa fenícia que dona nom al Vell Continent. On, si no a Creta, havia de brotar la cultura minoica, bressol de la grega i fonament d'Occident? Allà va regnar Minos des del seu palau laberíntic, a Cnossos, on hi havia també el catau del fatídic minotaure. Però res de tot això se sabria si no hagués estat per l'audàcia d'homes com Arthur Evans, l'arqueòleg que va ser capaç d'intuir una espurna d'història rere l'èpica de l'"Odissea" i la "Ilíada", els grans poemes orals atribuïts a Homer. La civilització minoica, amb Irene Cordón, arqueòloga. I una passejada pel "cinturó bíblic" de Louisiana amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges.
Hi ha alguns indrets desconeguts de Catalunya que són autèntics espais de pau i tranquil·litat. Llocs on ésser humà i natura han recuperat l'equilibri per coexistir. Joan Portell els anomena "forats blancs". Tot i que no és rar que se sentin oblidats i, fins i tot, menystinguts. Torà, Biosca, Vallferosa, Os de Balaguer, Vilanova de la Sal, Alpens, Espolla o Rabós podrien servir d'exemple. Fins i tot el Fonoll, l'únic poble naturista de Catalunya, a la Conca de Barberà. Si bé alhora simbolitza una forma per recuperar un poble abandonat a través d'una estratègia innovadora i diferent. "Forats blancs de Catalunya", amb Joan Portell, excursionista, viatger i escriptor. I també Indianola, Louisiana, amb l'escriptora i fotògrafa de viatges Kris Ubach, i els espais naturals de Maliau i Danum a Borneo, Malàisia, amb la biòloga Eloisa Mattheu.
L'escriptora i fotògrafa de viatges Kris Ubach ens convida a recórrer els Pirineus de punta a punta i descobrir algunes de les seves històries més amagades amb "Pirineos, más allà de las montañas". L'entomòleg Xavier Sistach ens dissecciona a "Les aventures d'Ida Pfeiffer" la vida d'una altra gran viatgera i naturalista del segle XIX, a qui els seus contemporanis van arribar a comparar amb Ibn Battuta o Marco Polo. Martí Boada, doctor en Ciències Ambientals, ens fa una radiografia de l'estat de la natura a través de les observacions i reflexions contingudes a "Desemboscant". Sergi Monrabà ens aboca a una reflexió crítica sobre la nostra forma de vida actual a "Emboscats", la història compartida amb amics d'un intent de viure en el si del bosc, al Montseny. Són les propostes literàries d'Enric Soler, escriptor, editor i viatger i els seus "Rius de tinta".
"Un dels moments màgics del viatge va ser quan a l'illa de Halmahera, a les Moluques, vam anar a veure l'ocell del paradís", recorda Miquel Rafa, naturalista i biòleg. Però abans d'arribar al paradís, el viatge li reservava algunes sorpreses, i no totes eren agradables... Així que va trepitjar l'illa de Cèlebes, es va adonar que era en un lloc on els riscos, sobretot geològics, estaven molt a prop seu, en gran mesura els volcans i els tsunamis. Però també la natura, amb tota la seva grandesa, en paraules majúscules, gairebé un Déu. Cèlebes encara serva selves primigènies, amb llocs inaccessibles mai tocats per l'home. I estranyes criatures com els minúsculs tarsers de mirades expectants. Viatge a les illes Cèlebes i Halmahera, Indonèsia, amb Miquel Rafa, naturalista i biòleg. I Kris Ubach ens passeja per Natchez, Louisiana, en una jornada més de la seva ruta del blues seguint el curs del Mississipi.
De vegades, a Pyramiden, veus passar ossos polars per la finestra de casa. En aquest reducte soviètic de les illes Svalbard, al nord més remot de Noruega, ara hi viu poca gent, però va arribar a tenir dos mil habitants quan era la ciutat més pròspera de tota la Unió Soviètica. Pyramiden és un anacronisme del passat, que sobreviu no gaire lluny de Barentsburg, la seva germana bessona. Totes dues comunitats són propietat de la companyia estatal russa Trust Arktikugol, literalment "carbó àrtic". El mineral ha estat i és encara un dels incentius de la vida a les illes Svalbard o Spitzbergen, incloent-hi la capital, Longyearbyen, on també és possible topar-te amb un os blanc pel carrer. Les Svalbard, amb Francesc Miralles, escriptor i viatger. El Mississipi, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges, i Uruk, una ciutat del silenci a l'Iraq actual.
Més enllà de Touba, al Senegal, probablement no hi hagi cap altre ciutat al món fundada per un poema. Bilac Dídac P. Lagarriga, autor de "Lo Próximo", es refereix a un poema del xeic, Ahmadou Bamba, místic, erudit sufí, poeta i teòleg. Un home sant, origen de la tariqa de la Muridiya i de la mateixa Touba, on l'absència de semàfors i la manca d'hotels no suposa cap impediment per a la celebració del Gran Maghal. El pelegrinatge que un cop l'any protagonitzen milions de musulmans arribats a la ciutat a peu, en bicicleta, autobús o amb cotxe. Molts dels que veus a Touba circulen amb el parabrisa trencat i versets dels poemes d'Ahmadou Bamba escrits al vidre o, fins i tot, amb la seva imatge enganxada. Els fidels estan convençuts que portar a prop l'home sant investeix el conductor d'un sentiment de seguretat. "Lo Próximo", viatge a Touba, la ciutat santa del Senegal, amb Bilac Dídac P. Lagarriga, periodista i escriptor.
Fa cent anys, la gent del món rural anava a peu al camp, a la font o al mercat. Hi havia camins per a tots els usos: de bast o de ferradura, agrícoles, rals o per anar a la font. El món estava unit per una teranyina de camins. A Catalunya hi ha una llarga tradició de marcar i senyalitzar camins. Durant anys, Joan Mirabet n'ha recorregut molts quilòmetres, i n'ha cosit i senyalitzat un grapat, com ara el GR 7 i el GR 11. De la seva perseverança n'ha sortit la TICA, la Travessa Integral Catalana. Una ruta circular, amb mapa i ressenya, que permet, a qui ho desitgi, unir Prepirineu amb Pirineu a peu en uns trenta-tres dies, segons el pas de cadascú, esclar. Amb inici i final a Tortellà, transcorre per la Garrotxa, el Berguedà, l'Alt Urgell, el Pallars Jussà i Sobirà, la Cerdanya i el nord d'Andorra. Joan Portell, excursionista, escriptor i pedagog, ens en descobreix els secrets.
Després de tres anys i mig i més de setze mil quilòmetres caminats de Bangkok a Barcelona la Jenn Balkjo i en Lluís López Bayona tornen a trepitjar terres catalanes. Un periple per mig món, a peu, que els ha valgut el sobrenom de "The walkers". Un epítet que molt sovint els precedia durant el llarg camí. "Un projecte, una aventura, un somni." Un somni que la realitat va convertir en un repte de proporcions colossals. Ningú que no ho hagi fet es pot imaginar què suposa creuar un desert rere un altre, una muntanya rere una altra, un riu o una ciutat rere una altra. Cada dia, durant més de tres anys. A peu, com els primers homes i dones. I amb un objectiu: trobar la bondat del món. De Bangkok a Barcelona a peu, "Etapa final", amb Jenn Baljko i Lluís López Bayona, caminants. El Barri francès de Nova Orlens, amb Kris Ubach, fotògrafa i escriptora de viatges i les illes Kurils, amb Sergi Ramis, viatger, escriptor i editor.
Les botes tradicionals que calcen molts mongols de l'estepa tenen la punta alçada cap al cel per respecte a la mare Terra. D'aquesta manera quan caminen no fan malbé l'herba ni les flors. Des de molt antic els mongols han sentit un gran respecte per la natura. Originàriament, practicaven el xamanisme, un conjunt de creences i pràctiques tradicionals que els permetien tenir una relació harmònica amb l'entorn a través del contacte amb el món dels esperits. Els tsaatan són, a hores d'ara, l'últim reducte xamànic de Mongòlia. Moguts per la creença dun món habitat per les ànimes, els tsaatan mantenen una relació íntima amb el bosc, que consideren sagrat. No en va és al bosc on creuen que transiten els fantasmes dels seus ancestres. Els tsaatan de Mongòlia, amb Francesc Bailón, antropòleg especialista en l'Àrtic. Nova Orleans, EUA, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges.
"Els boiximans creuen viure un somni des del dia que neixen. No obliden mai la condició efímera de la seva existència ni la percepció subjectiva de la realitat, ni tampoc la condició passatgera dels altres éssers vius que poblen el marc de la natura amb què conviuen. Pels boiximans, realitat i ficció es barregen i es confonen." Pels boiximans, "Kabbo" vol dir somni. "Viatges d'en Kabbo" són, en aquest cas, un recull de memòries, de somnis o llegendes però no dels boiximans sinó d'en Jordi Llompart, periodista. Somnis que enllacen amb els d'Enrique Flores i els seus "300 quilòmetres a peu per l'Annapurna", al Nepal; amb el viatge gràfic de Victoria Lomasko, "L'última artista soviètica" per exrepúbliques i territoris de l'antiga URSS o amb els de Dan Richards en la seva recerca de "Refugis remots". Un recull de literatura de viatges d'Enric Soler, viatger, escriptor i editor. "Nova Orleans, EUA" amb Kris Ubach i l'Igbó, de Nigèria, amb David Valls, lingüista.
Hi havia rumors d'una ciutat amagada, meravellosa. Una ciutat de la qual s'havia perdut el rastre a Occident, malgrat estar documentada per alguns historiadors clàssics. Petra, la ciutat de pedra, antic regne dels nabateus. Mogut per l'anhel descobridor, un explorador suís, viatger, geògraf, orientalista i aventurer, en va començar a seguir el rastre. Johann Ludwig Burckhardt va aprendre a vestir-se com un musulmà i va aconseguir un àrab molt fluid, es canviar el nom pel d'Ibrahim Ibn Abdal·lah, va memoritzar un grapat de versicles de l'Alcorà i es va fer passar per xeic. Estava preparat per demanar als seus guies que el portessin a Wadi Musa, molt a prop de la ciutat cercada. Petra, la ciutat de pedra, a Jordània, amb Irene Cordón, doctora en Arqueologia i Història Antiga per la Universitat Autònoma de Barcelona. Nova Orleans, amb Kris Ubach, escriptora i fotògrafa de viatges i els ocells migradors, amb la biòloga, Eloisa Mattheu.
En el passat els homes vam ser nòmades. Migràvem. El món se'ns mostrava obert, incert i inexplorat. No hi havia fronteres. En aquest món primigeni, el camí va ser la primera via de comunicació i explica un aspecte fundacional dels éssers humans que en el seu moment es van preocupar d'obrir-los. El traçat del camí mai és atzarós. No és el recorregut més curt entre dos punts, sinó el més senzill. Però la història dels camins és també la història d'un món que s'està extingint. L'habilitat per interpretar un paisatge ja no és una necessitat vital. A les societats urbanes sedentàries, el camí o el viatge ja no els cal per subsistir. Per això ha esdevingut un recurs per a l'entreteniment i l'esbarjo. Pugem a un avió en un racó de món i en baixem en un altre. Recorrem distàncies enormes sense tenir cap coneixement dels camins i paisatges que hi ha sota els núvols. "Camins" amb Agustí Pániker, escriptor i editor, especialista en història i antropologia de les religions.