"El repte que ens havíem plantejat estava aconseguit", assegura Pau Llonch, un dels dos MCs del mític grup de rap en català. Amb ell i amb el seu company de batalles Rodrigo Laviña repassem la història d'un disc que el 2009 va suposar la normalització definitiva del rap fet en llengua catalana. Les líriques -entre la teoria política i el costumisme- ens ensenyaven que la vida també es podia rimar en la nostra llengua. Llàstima que el projecte va morir després d'aquest disc i d'un EP, "No fear", que va servir d'epíleg de la història d'un duet que ens resistim a oblidar.
El Último de la Fila va ser un dels grups més importants del pop-rock espanyol per a tota una generació. A cavall de les dècades dels 80 i els 90, Quimi Portet i Manolo García van forjar un imaginari que, en el pla musical, tenia el seu origen en el pop, el rock i el flamenc, i en el temàtic bevia del lirisme més sentimental i poètic amb lletres sovint dedicades a l'amor romàntic, alhora que es passejava per l'humor, un terreny on tots dos se sentien molt còmodes. "Astronomía razonable" arribava el 1993, tres anys després de l'exitós "Nuevo pequeño catálogo de seres y estares", publicat per una multinacional, la qual cosa els va donar l'oportunitat d'enregistrar les seves noves cançons als estudis Real World de Londres, propietat del músic Peter Gabriel. El repertori incloïa cançons tan poètiques com "Lápiz y tinta", "Mar antiguo" i "Remando sobre el polvo", a més del hit "Como un burro amarrado a la puerta del baile", una cançó que va estar a punt de no entrar al repertori final.
Connectem amb Xavi Sarrià, el cantant de la mítica banda valenciana, populars gràcies a la seva barreja única de ska, punk, rock i reggae. Els instruments propis d'aquests estils xocaven frontalment amb les sonoritats folk proporcionades per instruments com la dolçaina. Els Obrint Pas publicaven l'any 2002 el disc "Terra", que amb els anys ha pres forma de clàssic i que avui recordem amb alegria i enyor.
Després de la sortida de Marc Barrachina, Facto, el nostre grup protagonista es va quedar en el format de duo i durant uns quants anys va fer girar les seves cançons festives per tota la geografia de l'Estat. El disc de debut amb aquesta nova formació arribava el 2010 i es va gestar després de la ruptura sentimental dels seus dos líders. Amb Òscar D'Aniello i Helena Miquel parlem d'aquesta situació i del procés de creació d'un disc que ha envellit de meravella.
Publicat el 1975, el quart disc de Jaume Sisa per fi va permetre al cantautor galàctic per antonomàsia professionalitzar-se. Un èxit que ell no sap com explicar, "com els secrets de l'alquímia o de l'eterna joventut", afirma. "El que puc dir, en tot cas, és que no ho sé", conclou. Un repàs del disc amb cançons com "Germà aire", "El fill del mestre", "El setè cel" o l'eterna melodia que li dona títol.
Va obrir camí a molts músics amants de l'escena funk i disco, va aconseguir transcendir més enllà de l'escena del gènere i, a més, va fer que coneguéssim el nostre estimat Lalo López, un dels músics més respectats del país i una eminència pel que fa a les músiques d'arrel afroamericana. Avui celebrem un disc que es reeditarà en vinil amb motiu del seu vintè aniversari. Super sexy.
Any 1990. Els Sau publiquen "Quina nit", un disc que de mica en mica es va anar convertint en una de les obres més importants de l'era daurada del rock català. És l'àlbum que inclou "Boig per tu" i un reguitzell de hits importants pel grup com "És inútil continuar", "Foc al cos" i "Envia'm un àngel". Ho recordem amb el guitarrista i compositor Pep Sala, que ens parla de la gradual bona rebuda del disc per part del públic -no pas per part de la crítica-, del procés creatiu i dels problemes tècnics que van experimentar durant la gravació.
El novè volum de la nostra enciclopèdia el dediquem a un dels discos més recordats del catàleg del segell barceloní BCore. Parlen el cantant, guitarrista i lletrista Artur Estrada i el baixista Wences Aparicio, que després de dos discos molt més contundents i cridats, van publicar el 2009 una col·lecció de cançons on demostraven que ells també sabien crear melodies que ens quedarien gravades a foc per sempre. L'exemple d'això és el hit "Te debo un baile", la seva tonada més recordada.
Aquest 2020 el grup de la Bisbal d'Empordà celebra els deu anys del seu tercer disc, una obra que situaria el nostre convidat, Carles Sanjosé, al podi dels grans cantautors del moment. L'àlbum, cuinat amb dedicació al local d'assaig de la banda i enregistrat als estudis Blind Records amb Ricky Faulkner a la producció, compta amb algunes de les perles del repertori sanjosexià: "Animal salvatge", "Corriol" o "Futur incert", cançons encara molt demanades als concerts de Sanjosé i els seus.
Novembre de 2010. El quartet de Guissona liderat per Joan Pons publica el successor del celebrat "I les sargantanes al sol". Ens trobem de sobte amb un disc menys alegre que versa sobre la mort alhora que deixa la porta oberta a temes com el renaixement. Un disc més profund i menys feliç que l'anterior i que, vist amb perspectiva, conté la llavor del que anys després coneixeríem com a pop metafísic. Joan Pons ens revela uns quants secrets d'aquest magnífic disc. Endavant continu.
Ens situem a l'any 1998. És quan el grup de la Garriga, que ja tenia l'experiència de desenes de concerts i escenaris, publica el seu disc de debut. És un material que, amb els anys, s'ha convertit en un dels pilars del que es va anomenar mestissatge o so Barcelona, encara que ells preferien autoetiquetar-se com a grup de "world pagès music vallesana". En parlen dos dels seus components, el cantant i acordionista Joan Garriga i el bateria Arnau "Showarma" Vilardebò.
"Va ser el nostre 'big bang'", remata el líder de la banda de Sant Vicenç dels Horts. I és que "1999 (o cómo generar incendios de nieve con una lupa enfocando a la luna)" va significar una explosió definitiva que ja feia temps que estava anunciada. Un disc conceptual i "fet des d'una vessant emocional" que, fa 11 anys, va tocar la fibra de tota una generació amb gust pel pop independent.
El febrer de 2009 es va publicar el quart disc del grup de la Bisbal d'Empordà, un LP amb una portada icònica que consolidava una trajectòria ja marcada per l'èxit de les seves anteriors referències en català, "Esgarrapada" i "Si els dits fossin xilòfons". El disc que ens ocupa avui se sustenta en quatre pilars que són cançons com sols: "Eufòria", "Ei, que surt el sol!", "Apocalipsi now" i "Caputxeta", quatre melodies que, onze anys després, segueixen protagonitzant moments àlgids en els concerts del grup.
Obrim, un dia més, la "Gran enciclopèdia (musical) catalana" i ho fem amb un disc que es va publicar ara fa deu anys, el mes d'abril del 2010. El signaven els Mishima, que feien un altre pas endavant i es començaven a convertir en una banda que ja no només arribava a un públic selecte. Ens ajuda a entendre-ho tot plegat el cantant, compositor i lletrista del grup, David Carabén.
Obrim un nou volum de la sèrie "Gran Enciclopèdia (musical) Catalana" i ho fem amb "Sol", el disc que els de Constantí van publicar l'any 1999 i que va marcar un abans i un després no només a la seva carrera, sinó també en la concepció del rock català, que entraria, de cap, al món de la música adulta.
Més afortunats no podem ser. Hem reunit el compositor i guitarrista i el cantant del quintet mallorquí (a la foto us ho hem posat fàcil, de res) per parlar del disc que obriria les portes a una nova generació de músics. Amb "Alegria" inaugurem l'espai "Gran enciclopèdia (musical) catalana", on cada quinze dies ens capbussarem en els grans discos de la nostra música, sempre acompanyats dels seus compositors.