TOTS ELS ÀUDIOS

  • Em ressonen, bramen, tronen...
    Escolta àudio

    Em ressonen, bramen, tronen...

    Avui el nostre particular tour porta un text que va escriure Beethoven a Louis Schlösser, un jove músic de 22 anys. La trobada va tenir lloc a Viena, el 6 de maig del 1822, i les preguntes les hi va fer arribar per escrit: "Vaig escriure breument les preguntes curtes i les dades en uns fulls de paper, i després ell hi va respondre amb el màxim detall, de manera que ho va poder fer amb calma i paciència. Una de les preguntes era com li venien les idees!" Ell hi va contestar: "No l'hi podria dir amb exactitud. Venen sense que les cridi, directament o per vies indirectes. Les podria agafar amb les mans, a la natura lliure, als boscos, en els meus passejos, en la quietud de la nit, en les primeres hores del dia, però totes estan imbuïdes per estats d'ànims que es converteixen en paraules per al poeta i en sons per a mi. Com? Em ressonen, bramen, tronen fins que, finalment, són davant de mi en forma de notes!"

    Avui el nostre particular tour porta un text que va escriure Beethoven a Louis Schlösser, un jove músic de 22 anys. La trobada va tenir lloc a Viena, el 6 de maig del 1822, i les preguntes les hi va fer arribar per escrit: "Vaig escriure breument les preguntes curtes i les dades en uns fulls de paper, i després ell hi va respondre amb el màxim detall, de manera que ho va poder fer amb calma i paciència. Una de les preguntes era com li venien les idees!" Ell hi va contestar: "No l'hi podria dir amb exactitud. Venen sense que les cridi, directament o per vies indirectes. Les podria agafar amb les mans, a la natura lliure, als boscos, en els meus passejos, en la quietud de la nit, en les primeres hores del dia, però totes estan imbuïdes per estats d'ànims que es converteixen en paraules per al poeta i en sons per a mi. Com? Em ressonen, bramen, tronen fins que, finalment, són davant de mi en forma de notes!"

  • El Quart Camí
    Escolta àudio

    El Quart Camí

    Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, fins a Alexandropol, a l'Armènia russa. Allà va néixer, el 1872, el místic, filòsof, escriptor, músic i gran viatger Georges Gurdjieff. Va passar mitja vida viatjant, i cada país, cada lloc on anava, fins als racons més remots, el va anar enriquint musicalment gràcies a les melodies i ritmes exòtics que sentia i aprenia, tots ells carregats de profunditat i misticisme. De molt jove la música havia tingut un paper primordial perquè el seu pare era trobador, i les llegendes i les epopeies que transmetia li servirien per retrobar-se amb ell mateix i iniciar un viatge de coneixement. Va dedicar la seva vida a trobar respostes a les eternes preguntes en les Escoles de Misteris i va trobar la manera de difondre a través del Quart Camí, una metodologia insòlita fins a aquell moment i impactant. Com ho feia? Doncs amb exercicis físics, dansa, esforç mental i música!

    Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, fins a Alexandropol, a l'Armènia russa. Allà va néixer, el 1872, el místic, filòsof, escriptor, músic i gran viatger Georges Gurdjieff. Va passar mitja vida viatjant, i cada país, cada lloc on anava, fins als racons més remots, el va anar enriquint musicalment gràcies a les melodies i ritmes exòtics que sentia i aprenia, tots ells carregats de profunditat i misticisme. De molt jove la música havia tingut un paper primordial perquè el seu pare era trobador, i les llegendes i les epopeies que transmetia li servirien per retrobar-se amb ell mateix i iniciar un viatge de coneixement. Va dedicar la seva vida a trobar respostes a les eternes preguntes en les Escoles de Misteris i va trobar la manera de difondre a través del Quart Camí, una metodologia insòlita fins a aquell moment i impactant. Com ho feia? Doncs amb exercicis físics, dansa, esforç mental i música!

  • "Música que somriu a través de les llàgrimes"
    Escolta àudio

    "Música que somriu a través de les llàgrimes"

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar fins a Viena, el 22 de desembre del 1789, el dia que W.A. Mozart presentava en societat el seu Quintet de clarinet. Realment el presentava o l'estrenava en societat, a la Societat de Músics, una entitat privada musical, l'única privada en aquells anys a Viena, i una societat benèfica per als músics. De fet, el seu nom era "Societat de Músics vienesos per al suport de vídues i orfes". Es va fundar el 1771, va estar en funcionament fins a mitjans del XX, i va jugar un paper molt important en l'estrena i difusió d'obres i els seus autors. Per allà hi van passar, Beethoven, Haydn, i entre d'altres Mozart, que quan va escriure aquest quintet no estava en el seu millor moment. Per què? Només us diré que Robbins Landon ha definit aquest quintet com "Música que somriu a través de les llàgrimes". Si feu el viatge sabreu per què!

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar fins a Viena, el 22 de desembre del 1789, el dia que W.A. Mozart presentava en societat el seu Quintet de clarinet. Realment el presentava o l'estrenava en societat, a la Societat de Músics, una entitat privada musical, l'única privada en aquells anys a Viena, i una societat benèfica per als músics. De fet, el seu nom era "Societat de Músics vienesos per al suport de vídues i orfes". Es va fundar el 1771, va estar en funcionament fins a mitjans del XX, i va jugar un paper molt important en l'estrena i difusió d'obres i els seus autors. Per allà hi van passar, Beethoven, Haydn, i entre d'altres Mozart, que quan va escriure aquest quintet no estava en el seu millor moment. Per què? Només us diré que Robbins Landon ha definit aquest quintet com "Música que somriu a través de les llàgrimes". Si feu el viatge sabreu per què!

  • Crec en les arrels, en els orígens...
    Escolta àudio

    Crec en les arrels, en els orígens...

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a Aldeburgh, el poble on va néixer el 1913 i on està enterrat Benjamin Britten. Fins al segle XIX era un poblet pesquer, fuetejat pel vent, a la costa oriental de les illes Britàniques. La casa de la seva infantesa donava a la platja i al mar del Nord i Britten va viure durant gran part de la seva vida veient aquest paisatge. Deia que la seva música provenia d'aquell territori: "Crec en les arrels, en les associacions, ens els orígens, en les relacions personals." Moltes de les seves obres les va escriure perquè fossin interpretades allà o en esglésies d'aquell entorn. Obres inspirades i amarades de la seva terra...! Com a souvenir hem passat pel Festival d'Aldeburgh, fundat el 1948 per ell, Peter Pears i Eric Crozier. Avui Aldeburgh és un lloc molt turístic.

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a Aldeburgh, el poble on va néixer el 1913 i on està enterrat Benjamin Britten. Fins al segle XIX era un poblet pesquer, fuetejat pel vent, a la costa oriental de les illes Britàniques. La casa de la seva infantesa donava a la platja i al mar del Nord i Britten va viure durant gran part de la seva vida veient aquest paisatge. Deia que la seva música provenia d'aquell territori: "Crec en les arrels, en les associacions, ens els orígens, en les relacions personals." Moltes de les seves obres les va escriure perquè fossin interpretades allà o en esglésies d'aquell entorn. Obres inspirades i amarades de la seva terra...! Com a souvenir hem passat pel Festival d'Aldeburgh, fundat el 1948 per ell, Peter Pears i Eric Crozier. Avui Aldeburgh és un lloc molt turístic.

  • El "Concert d'Aranjuez": un plor de melangia, ràbia i acceptació
    Escolta àudio

    El "Concert d'Aranjuez": un plor de melangia, ràbia i acceptació

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a Aranjuez. Hi hem anat amb el compositor Joaquín Rodrigo i la pianista turca Victoria Kamhi. Es varen conèixer el 1928 a París i es van casar cinc anys després. Havien passat dos dies de l'inici de la II Guerra Mundial quan la parella va creuar la frontera. Portaven poques pertinences però entre elles hi anava un manuscrit en braille d'una partitura que va donar fama internacional a Rodrigo. Era el "Concert d'Aranjuez". S'ha especulat molt sobre què va inspirar el músic per escriure'l. Avui sabem que el segon moviment és un plor de melangia, de ràbia i finalment d'acceptació després de perdre el fill que esperaven. A més, ella va estar uns dies en greu perill: "Va ser el pitjor de les nostres vides." Rodrigo ho va explicar al "Concert d'Aranjuez"!

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a Aranjuez. Hi hem anat amb el compositor Joaquín Rodrigo i la pianista turca Victoria Kamhi. Es varen conèixer el 1928 a París i es van casar cinc anys després. Havien passat dos dies de l'inici de la II Guerra Mundial quan la parella va creuar la frontera. Portaven poques pertinences però entre elles hi anava un manuscrit en braille d'una partitura que va donar fama internacional a Rodrigo. Era el "Concert d'Aranjuez". S'ha especulat molt sobre què va inspirar el músic per escriure'l. Avui sabem que el segon moviment és un plor de melangia, de ràbia i finalment d'acceptació després de perdre el fill que esperaven. A més, ella va estar uns dies en greu perill: "Va ser el pitjor de les nostres vides." Rodrigo ho va explicar al "Concert d'Aranjuez"!

  • La meva teràpia va ser cantar boleros
    Escolta àudio

    La meva teràpia va ser cantar boleros

    Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, a Cuba. Hi hem anat amb la carta que el cubà Pedro del Junco va escriure des de l'hospital a la seva estimada. Estava molt malalt de tuberculosi, tenia 23 anys. La família de la noia prohibia aquella relació i el músic li va escriure una carta de comiat. Però com l'hi faria arribar? Doncs un seu amic trobador l'hi cantaria en forma de bolero, en un programa de ràdio que ella escoltava. El va titular "Nosotros". Quan ella va arribar a l'hospital, ell havia mort feia unes hores. Com a souvenir us he portat una classe de boleros, els boleros com a teràpia. Fa molts anys hi vaig trobar consol! Anava a classe un cop a la setmana, la professora era cubana, i així, cantant històries d'amor i desamors, a poc a poc, les meves penes es van anar apaivagant...! Per cert algú de vosaltres ha taral·lejat, ballat, plorat o desitjat a ritme d'un bolero?

    Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, a Cuba. Hi hem anat amb la carta que el cubà Pedro del Junco va escriure des de l'hospital a la seva estimada. Estava molt malalt de tuberculosi, tenia 23 anys. La família de la noia prohibia aquella relació i el músic li va escriure una carta de comiat. Però com l'hi faria arribar? Doncs un seu amic trobador l'hi cantaria en forma de bolero, en un programa de ràdio que ella escoltava. El va titular "Nosotros". Quan ella va arribar a l'hospital, ell havia mort feia unes hores. Com a souvenir us he portat una classe de boleros, els boleros com a teràpia. Fa molts anys hi vaig trobar consol! Anava a classe un cop a la setmana, la professora era cubana, i així, cantant històries d'amor i desamors, a poc a poc, les meves penes es van anar apaivagant...! Per cert algú de vosaltres ha taral·lejat, ballat, plorat o desitjat a ritme d'un bolero?

  • La dona dels ulls de radi
    Escolta àudio

    La dona dels ulls de radi

    Avui el nostre particular tour ens ha portat fins a l'Illa dels Oblidats. Allà hi hem trobat una pianista, escriptora i periodista, que es vanagloriava d'haver estat l'única de la seva família que no va escollir una carrera científica, com van fer els seus pares, la germana, el cunyat, el nebot, oncles i cosins. De cognom es deia Curie, Ève Curie. Ja de joveneta els seus interessos van ser literaris, filosòfics, artístics, musicals, una vocació que ja se li havia despertat quan encara era una nena. El 1925 va fer el seu concert de presentació com a pianista, a París, i va començar a actuar per França i Bèlgica, fins a l'esclat de la II Guerra Mundial. L'Ève va encarnar com poques dones l'esperit dels anys 20: brillant, intel·ligent, divertida, bonica..., aviat la premsa la va començar anomenar "la dona dels ulls de radi" (l'element que havia descobert la seva mare). I també va destacar com a reportera de guerra, escriptora i defensora dels drets de les dones. Una autèntica Curie!

    Avui el nostre particular tour ens ha portat fins a l'Illa dels Oblidats. Allà hi hem trobat una pianista, escriptora i periodista, que es vanagloriava d'haver estat l'única de la seva família que no va escollir una carrera científica, com van fer els seus pares, la germana, el cunyat, el nebot, oncles i cosins. De cognom es deia Curie, Ève Curie. Ja de joveneta els seus interessos van ser literaris, filosòfics, artístics, musicals, una vocació que ja se li havia despertat quan encara era una nena. El 1925 va fer el seu concert de presentació com a pianista, a París, i va començar a actuar per França i Bèlgica, fins a l'esclat de la II Guerra Mundial. L'Ève va encarnar com poques dones l'esperit dels anys 20: brillant, intel·ligent, divertida, bonica..., aviat la premsa la va començar anomenar "la dona dels ulls de radi" (l'element que havia descobert la seva mare). I també va destacar com a reportera de guerra, escriptora i defensora dels drets de les dones. Una autèntica Curie!

  • Fe, esperança i amor
    Escolta àudio

    Fe, esperança i amor

    Avui, el nostre particular tour ens ha portat fins a la capella del Castell Luzany, a la República Txeca. Allà va tenir lloc l'estrena, l'11 de setembre del 1887, de la Missa, op. 86 d'Antonin Dvorak. L'encàrrec li va fer l'arquitecte i mecenes Josef Hlávka amb motiu de la inauguració de la capella del seu Castell, que ell havia reconstruït. Dvorak i la seva dona Anna sovint eren convidats a les vetllades que es celebraven els divendres a casa dels Hlávka i va ser allà on va sorgir la idea d'una obra de "Fe, esperança i amor". El dia de l'estrena les parts solistes femenines les van cantar Zdenka Hlávka, la mecenes, i Anna Cermakova, la dona de Dorak. La direcció la va agafar el mateix compositor. Com a souvenir us porto una cançó que Dvorak li va dedicar a la seva cunyada, Josefina Cermakova. Com que li va donar carbasses, es va casar amb la germana. S'ha de ser pràctic!

    Avui, el nostre particular tour ens ha portat fins a la capella del Castell Luzany, a la República Txeca. Allà va tenir lloc l'estrena, l'11 de setembre del 1887, de la Missa, op. 86 d'Antonin Dvorak. L'encàrrec li va fer l'arquitecte i mecenes Josef Hlávka amb motiu de la inauguració de la capella del seu Castell, que ell havia reconstruït. Dvorak i la seva dona Anna sovint eren convidats a les vetllades que es celebraven els divendres a casa dels Hlávka i va ser allà on va sorgir la idea d'una obra de "Fe, esperança i amor". El dia de l'estrena les parts solistes femenines les van cantar Zdenka Hlávka, la mecenes, i Anna Cermakova, la dona de Dorak. La direcció la va agafar el mateix compositor. Com a souvenir us porto una cançó que Dvorak li va dedicar a la seva cunyada, Josefina Cermakova. Com que li va donar carbasses, es va casar amb la germana. S'ha de ser pràctic!

  • "Lo que un segle bastí l'altre ho aterra"
    Escolta àudio

    "Lo que un segle bastí l'altre ho aterra"

    Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha portat al Canigó, el de Jacint Verdaguer i Manel Camp. És un poema musical-ballet, basat en l'obra homònima del poeta de Folgueroles i de creació absolutament personal, que el compositor fusiona amb sonoritats i sentiments de música d'arrel popular. El Canigó va ser escrit el 1885, en un moment que Verdaguer travessava una crisi espiritual després de tornar d'un viatge de Terra Santa, i el poema canta els orígens medievals de la pàtria catalana i els projecta als temps de la restauració del s. XIX, quan el moviment de la Renaixença posava les bases del primer catalanisme. Com a souvenir us he portat l'epíleg d'aquest poema. És una elegia, un plany de dos campanars, un diàleg entre el campanar de Sant Miquel de Cuixà i el de Sant Martí de Canigó, que simbolitza l'enyor d'una pàtria perduda. El poema acaba dient: "Lo que un segle bastí l'altre ho aterra"!

    Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha portat al Canigó, el de Jacint Verdaguer i Manel Camp. És un poema musical-ballet, basat en l'obra homònima del poeta de Folgueroles i de creació absolutament personal, que el compositor fusiona amb sonoritats i sentiments de música d'arrel popular. El Canigó va ser escrit el 1885, en un moment que Verdaguer travessava una crisi espiritual després de tornar d'un viatge de Terra Santa, i el poema canta els orígens medievals de la pàtria catalana i els projecta als temps de la restauració del s. XIX, quan el moviment de la Renaixença posava les bases del primer catalanisme. Com a souvenir us he portat l'epíleg d'aquest poema. És una elegia, un plany de dos campanars, un diàleg entre el campanar de Sant Miquel de Cuixà i el de Sant Martí de Canigó, que simbolitza l'enyor d'una pàtria perduda. El poema acaba dient: "Lo que un segle bastí l'altre ho aterra"!

  • I la ràdio va arribar!
    Escolta àudio

    I la ràdio va arribar!

    Avui al nostre particular tour hem volgut ser presents el dia que es va inaugurar oficialment la primera ràdio a Catalunya i a tot l'estat espanyol. Va ser el 14 de novembre del 1924. Després de retransmetre mitja hora de música, l'anunciadora Rosa Sabater va dir dues vegades: "Aquí estación EAJ-Radio Barcelona." La història de la radiodifusió a Catalunya va començar pocs anys després del seu inici mundial, el 1920, a Pittsburgh, als Estats Units, i quatre anys més tard ja havia arribat a Barcelona. El desenvolupament tecnològic va marcar les emissions d'aquesta primera època. La programació havia de ser en directe, música inclosa. El repertori era variat, hi havia sovint peces de moda i també peticions dels oients. I què demanaven, els oients? Ràdio Barcelona ho va voler saber i va organitzar un plebiscit musical. 274 oients van establir els seus gèneres preferits. I quins eren? Doncs haureu de fer el Gran Tour. Com a souvenir us he portat un anunci de l'època. Molt de l'època...!

    Avui al nostre particular tour hem volgut ser presents el dia que es va inaugurar oficialment la primera ràdio a Catalunya i a tot l'estat espanyol. Va ser el 14 de novembre del 1924. Després de retransmetre mitja hora de música, l'anunciadora Rosa Sabater va dir dues vegades: "Aquí estación EAJ-Radio Barcelona." La història de la radiodifusió a Catalunya va començar pocs anys després del seu inici mundial, el 1920, a Pittsburgh, als Estats Units, i quatre anys més tard ja havia arribat a Barcelona. El desenvolupament tecnològic va marcar les emissions d'aquesta primera època. La programació havia de ser en directe, música inclosa. El repertori era variat, hi havia sovint peces de moda i també peticions dels oients. I què demanaven, els oients? Ràdio Barcelona ho va voler saber i va organitzar un plebiscit musical. 274 oients van establir els seus gèneres preferits. I quins eren? Doncs haureu de fer el Gran Tour. Com a souvenir us he portat un anunci de l'època. Molt de l'època...!

  • L'estada de Schönberg a Barcelona
    Escolta àudio

    L'estada de Schönberg a Barcelona

    Avui el nostre particular tour ens ha traslladat als anys esplendorosos, musicalment parlant, del nostre país. Hem viatjat al 1928, amb Arnold Schönberg i la carta de benvinguda que el compositor vienès va rebre tan bon punt es va traslladar a viure, per una llarga temporada a Barcelona, per fer salut. Schönberg va venir dos cops a Catalunya, i en totes dues ocasions per la bona relació que mantenia amb Robert Gerhard, el seu il·lustre deixeble. El segon cop, l'empenta l'hi va donar el seu amic Pau Casals.
    L'escriuen i la signen el bo i millor dels músics del nostre país, i que van ser un munt. Com a souvenir us he portat dues de les coses més fructíferes d'aquella estada: la gestació de la seva òpera "Moses und Aron" i el naixement el 7 de maig del 1932, de la seva filla Núria.

    Avui el nostre particular tour ens ha traslladat als anys esplendorosos, musicalment parlant, del nostre país. Hem viatjat al 1928, amb Arnold Schönberg i la carta de benvinguda que el compositor vienès va rebre tan bon punt es va traslladar a viure, per una llarga temporada a Barcelona, per fer salut. Schönberg va venir dos cops a Catalunya, i en totes dues ocasions per la bona relació que mantenia amb Robert Gerhard, el seu il·lustre deixeble. El segon cop, l'empenta l'hi va donar el seu amic Pau Casals. L'escriuen i la signen el bo i millor dels músics del nostre país, i que van ser un munt. Com a souvenir us he portat dues de les coses més fructíferes d'aquella estada: la gestació de la seva òpera "Moses und Aron" i el naixement el 7 de maig del 1932, de la seva filla Núria.

  • Madame Pleyel i el Camp de l'Arpa
    Escolta àudio

    Madame Pleyel i el Camp de l'Arpa

    Avui el nostre particular tour ens ha acostat a París, el de l'admirada pianista Marie Moke, coneguda com a Madame Camille Pleyel un cop casada amb el pianista francès i fill d'una família de fabricants de pianos Joseph Etienne Camille Pleyel. Lliure, tant professionalment com personalment, es va separar al cap de cinc anys de casada, i encara que les cartes, articles i crítiques de l'època parlen d'ella com d'una pianista genial, un cop morta la història no l'ha tractada com es mereixia. Com a record hem anat al Camp de l'Arpa, de Barcelona, perquè allà hi havia una de les trenta fàbriques de pianos de la ciutat, la dels pianos Ortiz y Cussó. Sabeu per què es diu Camp de l'Arpa? Ho endevineu? Penseu una mica, vinga!

    Avui el nostre particular tour ens ha acostat a París, el de l'admirada pianista Marie Moke, coneguda com a Madame Camille Pleyel un cop casada amb el pianista francès i fill d'una família de fabricants de pianos Joseph Etienne Camille Pleyel. Lliure, tant professionalment com personalment, es va separar al cap de cinc anys de casada, i encara que les cartes, articles i crítiques de l'època parlen d'ella com d'una pianista genial, un cop morta la història no l'ha tractada com es mereixia. Com a record hem anat al Camp de l'Arpa, de Barcelona, perquè allà hi havia una de les trenta fàbriques de pianos de la ciutat, la dels pianos Ortiz y Cussó. Sabeu per què es diu Camp de l'Arpa? Ho endevineu? Penseu una mica, vinga!

  • Espolsar-se l'estigma "regionalista"
    Escolta àudio

    Espolsar-se l'estigma "regionalista"

    Avui en el nostre particular tour hem anat al Teatre Novetats de Barcelona, el 15 de novembre del 1906. És quan va tenir lloc l'estrena de "Les costes mediterrànies" de Jaume Pahissa, un jove de 26 anys i una obra que el mateix dia es va guanyar el suport dels joves republicans i catalanistes, que hi veien els signes de l'arribada de la modernitat europea a Catalunya i també dels sectors tradicionalistes, tot i que deien que hi sentien massa dissonàncies. Amb aquesta obra, el país veia l'oportunitat d'espolsar-se l'estigma "regionalista" en l'art català i mirar cap a Europa. Com a souvenir us he portat un "Retrat de passaport" que Josep Pla va fer a Pahissa. Parla d'un discurs que el músic va fer el 1941: "Per poderosa que sigui la influència sobre la nostra llengua, per raó de domini polític o de supremacia cultural, mai no podrà tòrcer l'accent original, el to, la modulació particular catalana." Jaume Pahissa Dixit!

    Avui en el nostre particular tour hem anat al Teatre Novetats de Barcelona, el 15 de novembre del 1906. És quan va tenir lloc l'estrena de "Les costes mediterrànies" de Jaume Pahissa, un jove de 26 anys i una obra que el mateix dia es va guanyar el suport dels joves republicans i catalanistes, que hi veien els signes de l'arribada de la modernitat europea a Catalunya i també dels sectors tradicionalistes, tot i que deien que hi sentien massa dissonàncies. Amb aquesta obra, el país veia l'oportunitat d'espolsar-se l'estigma "regionalista" en l'art català i mirar cap a Europa. Com a souvenir us he portat un "Retrat de passaport" que Josep Pla va fer a Pahissa. Parla d'un discurs que el músic va fer el 1941: "Per poderosa que sigui la influència sobre la nostra llengua, per raó de domini polític o de supremacia cultural, mai no podrà tòrcer l'accent original, el to, la modulació particular catalana." Jaume Pahissa Dixit!

  • La bogeria de Madame Mao
    Escolta àudio

    La bogeria de Madame Mao

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut a la Xina comunista de Mao Zedong, en concret el 1965, quan Mao es va casar amb Jiang Quing. Amb l'arribada de Madame Mao al poder les coses van canviar radicalment i la música va quedar devastada. Es varen viure episodis de bogeria: els conservatoris es van tancar, les orquestres de música clàssica van ser desmantellades, molts músics es van suïcidar i els compositors que seguien treballant van quedar confiscats a escriure sota un model preestablert. Quan Mao va morir, a poc a poc les coses es van normalitzar i va aparèixer una fornada de músics interessantíssima. Per què? Doncs has de fer "El gran tour" per saber-ho. Per cert, com a souvenir us he portat una simfonia que està inspirada en la Primera Guerra de l'Opi. Va tenir lloc el 1839, quan els xinesos van cremar 1.000 tones d'opi, en un acte per prohibir el comerç il·legal que estaven fent els britànics!

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut a la Xina comunista de Mao Zedong, en concret el 1965, quan Mao es va casar amb Jiang Quing. Amb l'arribada de Madame Mao al poder les coses van canviar radicalment i la música va quedar devastada. Es varen viure episodis de bogeria: els conservatoris es van tancar, les orquestres de música clàssica van ser desmantellades, molts músics es van suïcidar i els compositors que seguien treballant van quedar confiscats a escriure sota un model preestablert. Quan Mao va morir, a poc a poc les coses es van normalitzar i va aparèixer una fornada de músics interessantíssima. Per què? Doncs has de fer "El gran tour" per saber-ho. Per cert, com a souvenir us he portat una simfonia que està inspirada en la Primera Guerra de l'Opi. Va tenir lloc el 1839, quan els xinesos van cremar 1.000 tones d'opi, en un acte per prohibir el comerç il·legal que estaven fent els britànics!

  • Donar un sentit noble a la vida
    Escolta àudio

    Donar un sentit noble a la vida

    Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, fins a música de Schubert inspirada en la novel·la de Goethe "Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister". Dels més de 600 lieder que va compondre Schubert, 80 són basats en textos de Goethe, el seu poeta predilecte, i 12 fan al·lusió a aquesta segona novel·la. El protagonista sent un profund amor pel teatre i curiositat per un munt de coses, mentre que el pare vol que es dediqui al negoci familiar: "Formar-me a mi mateix tal com soc, aquest va ser obscurament des de la seva joventut el meu desig i la meva intenció." Es tracta d'una novel·la que transita en el camí de l'autoformació, una idea gairebé obsessiva durant la Il·lustració, en què l'educació i la formació es van convertir en eixos centrals de la burgesia il·lustrada. El pensador alemany ho resumeix així: "Limitar-se a perseguir el que és útil resseca l'esperit. Conrear l'inútil ens ajuda a donar un sentit fort i noble a la vida".

    Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, fins a música de Schubert inspirada en la novel·la de Goethe "Anys d'aprenentatge de Wilhelm Meister". Dels més de 600 lieder que va compondre Schubert, 80 són basats en textos de Goethe, el seu poeta predilecte, i 12 fan al·lusió a aquesta segona novel·la. El protagonista sent un profund amor pel teatre i curiositat per un munt de coses, mentre que el pare vol que es dediqui al negoci familiar: "Formar-me a mi mateix tal com soc, aquest va ser obscurament des de la seva joventut el meu desig i la meva intenció." Es tracta d'una novel·la que transita en el camí de l'autoformació, una idea gairebé obsessiva durant la Il·lustració, en què l'educació i la formació es van convertir en eixos centrals de la burgesia il·lustrada. El pensador alemany ho resumeix així: "Limitar-se a perseguir el que és útil resseca l'esperit. Conrear l'inútil ens ajuda a donar un sentit fort i noble a la vida".

Anar al contingut