TOTS ELS ÀUDIOS

  • La sensibilitat ens protegeix
    Escolta àudio

    La sensibilitat ens protegeix

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat al món poètic de Joan Margarit: "L'univers és un entorn molt inhòspit al qual ens ha tocat sobreviure, i hem d'utilitzar la intel·ligència i la sensibilitat per protegir-nos. La intempèrie física la resol la ciència, però la fred de l'ànima només la pot apaivagar la poesia, la música, la filosofia, per a molta gent la religió, i no gaires més. No s'hi val recórrer a Beethoven només quan t'ha passat una desgràcia, perquè no et servirà per res." Com a souvenir, el seu poema "Treballs d'amor".

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat al món poètic de Joan Margarit: "L'univers és un entorn molt inhòspit al qual ens ha tocat sobreviure, i hem d'utilitzar la intel·ligència i la sensibilitat per protegir-nos. La intempèrie física la resol la ciència, però la fred de l'ànima només la pot apaivagar la poesia, la música, la filosofia, per a molta gent la religió, i no gaires més. No s'hi val recórrer a Beethoven només quan t'ha passat una desgràcia, perquè no et servirà per res." Com a souvenir, el seu poema "Treballs d'amor".

  • Estimeu! Estimeu quan nosaltres us estimem!
    Escolta àudio

    Estimeu! Estimeu quan nosaltres us estimem!

    Avui els d'"El gran tour", hem anat d'estrena a la Societat Nacional de Música de París, el 15 de maig del 1875. S'estrenava l'obra d'un jove de 21 anys, Gabriel Fauré. Era "Cantique de Jean Racine", escrita a partir de textos del dramaturg francès del segle XVII. Com a souvenir del viatge us he portat també música de Fauré, en aquest cas amb text del poeta Paul Armand Silvestre i escrit el 1873. És el seu Madrigal op.35 i escrit com a regal de casament pel seu alumne André Messager. El text, a mena de diàleg, parla d'homes i dones joves que s'acusen mútuament d'egoisme i crueltat en assumptes del cor: "Inhumanes que sense pietat/ us burleu de la nostra inquietud/ Estimeu! Estimeu quan nosaltres us estimem (ells)." "Sapigueu, enamorats inconstants/ que el bé d'estimar només té un temps/ Estimeu quan nosaltres us estimem (elles)." I junts canten: "Ens persegueix el mateix destí/ i la nostra bogeria és la mateixa/ La d'estimar a qui fuig de nosaltres i fugir de qui ens estima"! Voilà!

    Avui els d'"El gran tour", hem anat d'estrena a la Societat Nacional de Música de París, el 15 de maig del 1875. S'estrenava l'obra d'un jove de 21 anys, Gabriel Fauré. Era "Cantique de Jean Racine", escrita a partir de textos del dramaturg francès del segle XVII. Com a souvenir del viatge us he portat també música de Fauré, en aquest cas amb text del poeta Paul Armand Silvestre i escrit el 1873. És el seu Madrigal op.35 i escrit com a regal de casament pel seu alumne André Messager. El text, a mena de diàleg, parla d'homes i dones joves que s'acusen mútuament d'egoisme i crueltat en assumptes del cor: "Inhumanes que sense pietat/ us burleu de la nostra inquietud/ Estimeu! Estimeu quan nosaltres us estimem (ells)." "Sapigueu, enamorats inconstants/ que el bé d'estimar només té un temps/ Estimeu quan nosaltres us estimem (elles)." I junts canten: "Ens persegueix el mateix destí/ i la nostra bogeria és la mateixa/ La d'estimar a qui fuig de nosaltres i fugir de qui ens estima"! Voilà!

  • Pobra petita Rússia!
    Escolta àudio

    Pobra petita Rússia!

    Avui el nostre particular tour ens ha portat fins a la petita població ucraïnesa de Kamianka. Hi hem anat amb Txaikovski. Hi va passava els estius. La seva germana Alexandra hi vivia, el seu home era d'allà i ella va aconseguir que hi passés 28 estius i s'hi sentís com a casa: "Recuperava la pau de la seva ànima, que buscava en va a Moscou i Sant Petersburg." Els Txaikovskis estaven genèticament vinculats amb Ucraïna, un dels seus avantpassats va ser un cosac de cognom Chaika. L'estiu del 1872, inspirant-se en melodies populars ucraïneses, va escriure la seva segona simfonia i la va titular "Ucraïna", més endavant li van canviar el nom per "Petita Rússia". Fa poc l'Orquestra Filharmònica de Cardiff cancel·lava un concert dedicat a Txaikovski: "No seria apropiat amb l'actual situació d'Ucraïna." Un cop més, la cultura hi surt perdent i es fa servir per sembrar odi. El que és més curiós és que alguns hi piquen i retiren Txaikovski de la circulació. Quina barbaritat! Pobra petita Rússia!

    Avui el nostre particular tour ens ha portat fins a la petita població ucraïnesa de Kamianka. Hi hem anat amb Txaikovski. Hi va passava els estius. La seva germana Alexandra hi vivia, el seu home era d'allà i ella va aconseguir que hi passés 28 estius i s'hi sentís com a casa: "Recuperava la pau de la seva ànima, que buscava en va a Moscou i Sant Petersburg." Els Txaikovskis estaven genèticament vinculats amb Ucraïna, un dels seus avantpassats va ser un cosac de cognom Chaika. L'estiu del 1872, inspirant-se en melodies populars ucraïneses, va escriure la seva segona simfonia i la va titular "Ucraïna", més endavant li van canviar el nom per "Petita Rússia". Fa poc l'Orquestra Filharmònica de Cardiff cancel·lava un concert dedicat a Txaikovski: "No seria apropiat amb l'actual situació d'Ucraïna." Un cop més, la cultura hi surt perdent i es fa servir per sembrar odi. El que és més curiós és que alguns hi piquen i retiren Txaikovski de la circulació. Quina barbaritat! Pobra petita Rússia!

  • Dona Nobis Pacem
    Escolta àudio

    Dona Nobis Pacem

    Avui el nostre particular viatge ens ha deixat a Letònia. Hem estat amb Peteris Vasks. Ell va néixer sota la dominació russa, va viure la dissolució de l'antiga Unió Soviètica i va veure la independència de la seva terra i tretze repúbliques més. Ens ha fet de guia el seu "Dona nobis pacem", escrit inspirant-se en textos de la mare Teresa de Calcuta. El resultat és una oració que reclama la fi de les hostilitats escrit sobre un únic motiu de quatre notes que demanen de mil maneres, la pau! El va escriure perquè el seu pare li havia demanat una obra perquè la cantés el poble. Com a souvenir hem escoltat el "Dona nobis pacem" de la Missa Solemnis op. 123, de Beethoven, una breu oració per a la pau de l'"Agnus Dei" de la missa llatina. La música s'entrega a les trompetes i tambors, que recorden a la cultura militar, sense la qual no seria necessari oferir una oració de pau. Mentre ressona el "Dona nobis pacem"!

    Avui el nostre particular viatge ens ha deixat a Letònia. Hem estat amb Peteris Vasks. Ell va néixer sota la dominació russa, va viure la dissolució de l'antiga Unió Soviètica i va veure la independència de la seva terra i tretze repúbliques més. Ens ha fet de guia el seu "Dona nobis pacem", escrit inspirant-se en textos de la mare Teresa de Calcuta. El resultat és una oració que reclama la fi de les hostilitats escrit sobre un únic motiu de quatre notes que demanen de mil maneres, la pau! El va escriure perquè el seu pare li havia demanat una obra perquè la cantés el poble. Com a souvenir hem escoltat el "Dona nobis pacem" de la Missa Solemnis op. 123, de Beethoven, una breu oració per a la pau de l'"Agnus Dei" de la missa llatina. La música s'entrega a les trompetes i tambors, que recorden a la cultura militar, sense la qual no seria necessari oferir una oració de pau. Mentre ressona el "Dona nobis pacem"!

  • La mediocritat sempre té por, per això és mesquina
    Escolta àudio

    La mediocritat sempre té por, per això és mesquina

    Avui el nostre particular tour ens ha dut, entre altres indrets, a París, al costat de Salvador Bacarrise. Hi va arribar el gener del 39, com una víctima més d'aquella Espanya que s'havia esmicolat per tot arreu. Al creuar la frontera, al Pertús, van haver de deixar tot el que portaven "menys la música, uns bitllets de la República i uns coberts de plata". Aquesta fugida a l'exili va trencar irrevocablement la seva vida. Va passar de ser un compositor apreciat i respectat, a formar part de la massa anònima d'exiliats. El 16 de novembre del 1955, una carta d'un amic, el músic Oscar Esplá, li recordava com estaven les coses al seu país: "M'acabo d'assabentar del que ha passat amb els teus "Moviments concertants" (op.18). Es van començar a assajar, però per ordre del ministeri es van retirar del programa. (...) Crec que el delator no pot ser més que algú que no vol que li facis ombra!" Ja se sap, la mediocritat sempre té por, per això és mesquina!

    Avui el nostre particular tour ens ha dut, entre altres indrets, a París, al costat de Salvador Bacarrise. Hi va arribar el gener del 39, com una víctima més d'aquella Espanya que s'havia esmicolat per tot arreu. Al creuar la frontera, al Pertús, van haver de deixar tot el que portaven "menys la música, uns bitllets de la República i uns coberts de plata". Aquesta fugida a l'exili va trencar irrevocablement la seva vida. Va passar de ser un compositor apreciat i respectat, a formar part de la massa anònima d'exiliats. El 16 de novembre del 1955, una carta d'un amic, el músic Oscar Esplá, li recordava com estaven les coses al seu país: "M'acabo d'assabentar del que ha passat amb els teus "Moviments concertants" (op.18). Es van començar a assajar, però per ordre del ministeri es van retirar del programa. (...) Crec que el delator no pot ser més que algú que no vol que li facis ombra!" Ja se sap, la mediocritat sempre té por, per això és mesquina!

  • El llibretista
    Escolta àudio

    El llibretista

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'època daurada de l'òpera francesa, la de Bizet, la de Gounod, Massenet, Saint-Saëns...! Ell també en va ser protagonista. No era músic, però s'hi va endinsar escrivint llibrets d'òperes i obres líriques. Perquè va ser llibretista i també novel·lista i articulista, poeta, va ser un escriptor molt prolífic a qui se li van obrir les portes dels teatres quan amb 33 anys va guanyar un premi del Ministeri de Belles Arts. I a partir d'aquí va trobar un camí que li portaria moltes satisfaccions. Quan va morir, Saint-Saëns va dir que ell sempre l'havia fascinat per la seva bondat, el seu sentit de l'humor i sentit comú, intel·lecte i les seves antenes per captar tot el que era inusual i interessant. Així era Louis Gallet!

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a l'època daurada de l'òpera francesa, la de Bizet, la de Gounod, Massenet, Saint-Saëns...! Ell també en va ser protagonista. No era músic, però s'hi va endinsar escrivint llibrets d'òperes i obres líriques. Perquè va ser llibretista i també novel·lista i articulista, poeta, va ser un escriptor molt prolífic a qui se li van obrir les portes dels teatres quan amb 33 anys va guanyar un premi del Ministeri de Belles Arts. I a partir d'aquí va trobar un camí que li portaria moltes satisfaccions. Quan va morir, Saint-Saëns va dir que ell sempre l'havia fascinat per la seva bondat, el seu sentit de l'humor i sentit comú, intel·lecte i les seves antenes per captar tot el que era inusual i interessant. Així era Louis Gallet!

  • "Soc una dona i això ja no és broma"
    Escolta àudio

    "Soc una dona i això ja no és broma"

    Avui hem començat el viatge des de la llibertat que, probablement, van sentir les primeres viatgeres d'"El gran tour". "Aguditzant l'oïda i escoltant el xiuxiueig de les dones!" "Jo soc feminista com el rei és monàrquic, el militar militarista, i el papa papista! Ser feminista és inherent a la naturalesa de la dona. Perquè, qui no vol els mateixos drets per a tothom?" El souvenir d'avui ha estat per a totes elles. Per a les van aconseguir ser respectades i aplaudides i les que van sucumbir en el paper d'esposa i mare. Per a les que es van quedar a l'ombra i per a les que van veure sortir el sol! I per a les que van treballar i treballen, de sol a sol. Per a les il·lustrades, cultes, incultes, frustrades, submises, respectades, somiadores i lluitadores. I parlant de lluitadores, per a les dones que s'han quedat al seu país, defenent la seva causa, i per a les que han marxat per sortir d'aquell infern! Perquè totes som dones, i això ja no és broma...!

    Avui hem començat el viatge des de la llibertat que, probablement, van sentir les primeres viatgeres d'"El gran tour". "Aguditzant l'oïda i escoltant el xiuxiueig de les dones!" "Jo soc feminista com el rei és monàrquic, el militar militarista, i el papa papista! Ser feminista és inherent a la naturalesa de la dona. Perquè, qui no vol els mateixos drets per a tothom?" El souvenir d'avui ha estat per a totes elles. Per a les van aconseguir ser respectades i aplaudides i les que van sucumbir en el paper d'esposa i mare. Per a les que es van quedar a l'ombra i per a les que van veure sortir el sol! I per a les que van treballar i treballen, de sol a sol. Per a les il·lustrades, cultes, incultes, frustrades, submises, respectades, somiadores i lluitadores. I parlant de lluitadores, per a les dones que s'han quedat al seu país, defenent la seva causa, i per a les que han marxat per sortir d'aquell infern! Perquè totes som dones, i això ja no és broma...!

  • Precs, feines domèstiques, assistència als malalts i música
    Escolta àudio

    Precs, feines domèstiques, assistència als malalts i música

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a la Venècia a mitjans del segle XIV. Per aquella època la república veneciana es va organitzar admirablement per no deixar ningú sense empara. Com? Doncs fundant hospicis. N'hi havia quatre i obrien les portes a tothom que ho necessitava. Eren els de Sant Lazzaro dei Mendicanti, Ospizio dei Derelitti, La Pietà i l'Ospedale agli Incurabili. Les arques de l'estat i les aportacions generoses de la noblesa subvencionaven les institucions, que van arribar a acollir milers de necessitats. Als orfes, a més de recer, se'ls donava la possibilitat d'un futur millor: els nens aprenien un ofici i les nenes passaven la jornada entre precs, feines domèstiques i l'assistència als malalts de l'ospedale.Tot i que el més sorprenent va ser la vida musical que es va desenvolupar dins els seus murs, actuant com a veritables conservatoris musicals. Feu, feu el gran tour i descobrireu tot un món femení i singular, molt singular...!

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a la Venècia a mitjans del segle XIV. Per aquella època la república veneciana es va organitzar admirablement per no deixar ningú sense empara. Com? Doncs fundant hospicis. N'hi havia quatre i obrien les portes a tothom que ho necessitava. Eren els de Sant Lazzaro dei Mendicanti, Ospizio dei Derelitti, La Pietà i l'Ospedale agli Incurabili. Les arques de l'estat i les aportacions generoses de la noblesa subvencionaven les institucions, que van arribar a acollir milers de necessitats. Als orfes, a més de recer, se'ls donava la possibilitat d'un futur millor: els nens aprenien un ofici i les nenes passaven la jornada entre precs, feines domèstiques i l'assistència als malalts de l'ospedale.Tot i que el més sorprenent va ser la vida musical que es va desenvolupar dins els seus murs, actuant com a veritables conservatoris musicals. Feu, feu el gran tour i descobrireu tot un món femení i singular, molt singular...!

  • "La poesia no pertany a qui l'escriu, sinó a qui la necessita"
    Escolta àudio

    "La poesia no pertany a qui l'escriu, sinó a qui la necessita"

    El nostre particular tour d'avui ens ha portat, entre altres destins, fins a l'illa de Salina, a Itàlia. És un petit poble de pescadors i allà és on té lloc un encontre molt especial entre el poeta xilè Pablo Neruda, exiliat allà per les seves idees comunistes, i el carter del poble. L'acció es situa als anys 50 i està inspirada en la novel·la "Ardent paciència" de l'escriptor xilè Antonio Skármeta. I amb aquesta història es va basar la pel·lícula "El cartero y Pablo Neruda" (Il Postino) un manera màgica d'ensenyar el poder de la paraula per assolir els llocs més inaccessibles dels éssers sensibles i conquerir la seva ànima. La música, com a teló de fons i de gran importància, la va posar l'argentí Luis Bacalov.

    El nostre particular tour d'avui ens ha portat, entre altres destins, fins a l'illa de Salina, a Itàlia. És un petit poble de pescadors i allà és on té lloc un encontre molt especial entre el poeta xilè Pablo Neruda, exiliat allà per les seves idees comunistes, i el carter del poble. L'acció es situa als anys 50 i està inspirada en la novel·la "Ardent paciència" de l'escriptor xilè Antonio Skármeta. I amb aquesta història es va basar la pel·lícula "El cartero y Pablo Neruda" (Il Postino) un manera màgica d'ensenyar el poder de la paraula per assolir els llocs més inaccessibles dels éssers sensibles i conquerir la seva ànima. La música, com a teló de fons i de gran importància, la va posar l'argentí Luis Bacalov.

  • Enforteix la teva ànima i la teva ment llegint
    Escolta àudio

    Enforteix la teva ànima i la teva ment llegint

    Avui el nostre particular tour, entre altres coses, ens ha portat una carta meravellosa. L'escriu un pare a la seva filla, el dia abans que aquesta es casi i abandoni el domicili familiar per sempre. La carta, tota ella, respira delicadesa, tendresa, amor i respecte. El remitent va ser una figura decisiva de la Il·lustració francesa, Denis Diderot; la destinatària, Angélique Diderot, va ser una noia educada exquisidament però amb un destí marcat per la seva època. La carta diu: "Deixaràs la casa del teu pare i de la teva mare per entrar a la del teu cònjuge i la teva. En concedir-t'ho renuncio a tota la meva autoritat. Ara ja no he de complir el meu deure, ara només tinc el dret d'assessorar-te. Enforteix la teva ànima i la teva ment llegint (...) Déu et concedeixi que el nou amic que triïs sigui tan bo, tan tendre i tan fidel com jo." I això només és un tast de la carta...!

    Avui el nostre particular tour, entre altres coses, ens ha portat una carta meravellosa. L'escriu un pare a la seva filla, el dia abans que aquesta es casi i abandoni el domicili familiar per sempre. La carta, tota ella, respira delicadesa, tendresa, amor i respecte. El remitent va ser una figura decisiva de la Il·lustració francesa, Denis Diderot; la destinatària, Angélique Diderot, va ser una noia educada exquisidament però amb un destí marcat per la seva època. La carta diu: "Deixaràs la casa del teu pare i de la teva mare per entrar a la del teu cònjuge i la teva. En concedir-t'ho renuncio a tota la meva autoritat. Ara ja no he de complir el meu deure, ara només tinc el dret d'assessorar-te. Enforteix la teva ànima i la teva ment llegint (...) Déu et concedeixi que el nou amic que triïs sigui tan bo, tan tendre i tan fidel com jo." I això només és un tast de la carta...!

  • I el seu nom va caure en l'oblit
    Escolta àudio

    I el seu nom va caure en l'oblit

    Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, fins a una compositora pràcticament desconeguda, Emilie Mayer. Va néixer el 1812, en un poblet del nord d'Alemanya, en un família benestant, però dos anys després del seu naixement la mare moria, i el pare, incapaç de tirar anímicament els fills endavant, uns anys després es suïcidava. Emile i els seus germans van haver d'abandonar el domicili familiar i aquí és quan comença el seu veritable periple que va fer que es submergís de ple en la música. Havia rebut una exquisida educació musical i ara marxava a Varsòvia i més endavant a Berlín, per seguir formant-se. Al cap de pocs anys començava a publicar les seves primeres obres i un temps més tard es posava al capdavant d'orquestres presentant les seves obres en públic, també fora de Berlín. Amb un catàleg de simfonies, cançons, música per a piano, quartets de corda, etc., el seu prestigi la va portar a fer gires per mig Europa. Quan va morir, tot es va esvair!

    Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, fins a una compositora pràcticament desconeguda, Emilie Mayer. Va néixer el 1812, en un poblet del nord d'Alemanya, en un família benestant, però dos anys després del seu naixement la mare moria, i el pare, incapaç de tirar anímicament els fills endavant, uns anys després es suïcidava. Emile i els seus germans van haver d'abandonar el domicili familiar i aquí és quan comença el seu veritable periple que va fer que es submergís de ple en la música. Havia rebut una exquisida educació musical i ara marxava a Varsòvia i més endavant a Berlín, per seguir formant-se. Al cap de pocs anys començava a publicar les seves primeres obres i un temps més tard es posava al capdavant d'orquestres presentant les seves obres en públic, també fora de Berlín. Amb un catàleg de simfonies, cançons, música per a piano, quartets de corda, etc., el seu prestigi la va portar a fer gires per mig Europa. Quan va morir, tot es va esvair!

  • Vergonya , vergonya, vergonya de vosaltres, tirans!
    Escolta àudio

    Vergonya , vergonya, vergonya de vosaltres, tirans!

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a Leningrad, el 2 d'octubre del 1960, el dia de l'estrena del Quartet de corda n.8, de Dmitri Xostakóvitx. El músic soviètic l'havia escrit durant l'estiu, en una visita a Dresden, a l'Alemanya de l'est, devastada pels bombardejos el 1945. En tres dies, el va tenir llest. El va dedicar a "la memòria de les víctimes del feixisme i la guerra". En realitat la va concebre com tot el que havia viscut fins aquell moment, el seu infern: "Vaig pensar que si em moria probablement ningú escriuria res en la meva memòria i aquest quartet parla de mi". Com a souvenir us he portat el moviment que tanca la seva Simfonia n.11, on sonen els ecos d'una vella cançó revolucionària d'estudiants russos: "Ràbia, ràbia, tirans! Us burleu de nosaltres/Som amenaçats salvatgement amb presó i grillets/Nosaltres som poderosos en esperit encara que els nostres cossos siguin trepitjats/ Vergonya, vergonya, vergonya de vosaltres, tirans!"

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a Leningrad, el 2 d'octubre del 1960, el dia de l'estrena del Quartet de corda n.8, de Dmitri Xostakóvitx. El músic soviètic l'havia escrit durant l'estiu, en una visita a Dresden, a l'Alemanya de l'est, devastada pels bombardejos el 1945. En tres dies, el va tenir llest. El va dedicar a "la memòria de les víctimes del feixisme i la guerra". En realitat la va concebre com tot el que havia viscut fins aquell moment, el seu infern: "Vaig pensar que si em moria probablement ningú escriuria res en la meva memòria i aquest quartet parla de mi". Com a souvenir us he portat el moviment que tanca la seva Simfonia n.11, on sonen els ecos d'una vella cançó revolucionària d'estudiants russos: "Ràbia, ràbia, tirans! Us burleu de nosaltres/Som amenaçats salvatgement amb presó i grillets/Nosaltres som poderosos en esperit encara que els nostres cossos siguin trepitjats/ Vergonya, vergonya, vergonya de vosaltres, tirans!"

  • Les Bacanals del Gran Tour
    Escolta àudio

    Les Bacanals del Gran Tour

    Avui el nostre particular tour ens ha fet adonar de la importància que en el s. XVIII es donava al fet de viatjar per a la formació dels joves. La reflexió l'hem feta amb Jean-Jacques Rousseau, escriptor, filòsof, botànic, músic i un gran viatger. Ell creia fermament en les virtuts del viatge i en va deixar constància en la seva obra: "S'ha de viatjar no com el correu sinó que el mateix viatge ha de ser l'autèntic plaer per a nosaltres. Ho hem de fer, no tristament asseguts com en una petita gàbia tancada, sinó amb la vista posada en el que ens envolta, i contemplar-ho quan ens vingui de gust." Com a souvenir us he portat la "Bacchanale" de Saint-Saëns. I per què? Doncs perquè va arribar un moment que el viatge se'n va anar de les mans a més d'un. El 1776, un filòsof escocès es queixava que els joves es passaven els anys de formació del Gran Tour "bevent, jugant i practicant el sexe desenfrenat".

    Avui el nostre particular tour ens ha fet adonar de la importància que en el s. XVIII es donava al fet de viatjar per a la formació dels joves. La reflexió l'hem feta amb Jean-Jacques Rousseau, escriptor, filòsof, botànic, músic i un gran viatger. Ell creia fermament en les virtuts del viatge i en va deixar constància en la seva obra: "S'ha de viatjar no com el correu sinó que el mateix viatge ha de ser l'autèntic plaer per a nosaltres. Ho hem de fer, no tristament asseguts com en una petita gàbia tancada, sinó amb la vista posada en el que ens envolta, i contemplar-ho quan ens vingui de gust." Com a souvenir us he portat la "Bacchanale" de Saint-Saëns. I per què? Doncs perquè va arribar un moment que el viatge se'n va anar de les mans a més d'un. El 1776, un filòsof escocès es queixava que els joves es passaven els anys de formació del Gran Tour "bevent, jugant i practicant el sexe desenfrenat".

  • Em ressonen, bramen, tronen...
    Escolta àudio

    Em ressonen, bramen, tronen...

    Avui el nostre particular tour porta un text que va escriure Beethoven a Louis Schlösser, un jove músic de 22 anys. La trobada va tenir lloc a Viena, el 6 de maig del 1822, i les preguntes les hi va fer arribar per escrit: "Vaig escriure breument les preguntes curtes i les dades en uns fulls de paper, i després ell hi va respondre amb el màxim detall, de manera que ho va poder fer amb calma i paciència. Una de les preguntes era com li venien les idees!" Ell hi va contestar: "No l'hi podria dir amb exactitud. Venen sense que les cridi, directament o per vies indirectes. Les podria agafar amb les mans, a la natura lliure, als boscos, en els meus passejos, en la quietud de la nit, en les primeres hores del dia, però totes estan imbuïdes per estats d'ànims que es converteixen en paraules per al poeta i en sons per a mi. Com? Em ressonen, bramen, tronen fins que, finalment, són davant de mi en forma de notes!"

    Avui el nostre particular tour porta un text que va escriure Beethoven a Louis Schlösser, un jove músic de 22 anys. La trobada va tenir lloc a Viena, el 6 de maig del 1822, i les preguntes les hi va fer arribar per escrit: "Vaig escriure breument les preguntes curtes i les dades en uns fulls de paper, i després ell hi va respondre amb el màxim detall, de manera que ho va poder fer amb calma i paciència. Una de les preguntes era com li venien les idees!" Ell hi va contestar: "No l'hi podria dir amb exactitud. Venen sense que les cridi, directament o per vies indirectes. Les podria agafar amb les mans, a la natura lliure, als boscos, en els meus passejos, en la quietud de la nit, en les primeres hores del dia, però totes estan imbuïdes per estats d'ànims que es converteixen en paraules per al poeta i en sons per a mi. Com? Em ressonen, bramen, tronen fins que, finalment, són davant de mi en forma de notes!"

  • El Quart Camí
    Escolta àudio

    El Quart Camí

    Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, fins a Alexandropol, a l'Armènia russa. Allà va néixer, el 1872, el místic, filòsof, escriptor, músic i gran viatger Georges Gurdjieff. Va passar mitja vida viatjant, i cada país, cada lloc on anava, fins als racons més remots, el va anar enriquint musicalment gràcies a les melodies i ritmes exòtics que sentia i aprenia, tots ells carregats de profunditat i misticisme. De molt jove la música havia tingut un paper primordial perquè el seu pare era trobador, i les llegendes i les epopeies que transmetia li servirien per retrobar-se amb ell mateix i iniciar un viatge de coneixement. Va dedicar la seva vida a trobar respostes a les eternes preguntes en les Escoles de Misteris i va trobar la manera de difondre a través del Quart Camí, una metodologia insòlita fins a aquell moment i impactant. Com ho feia? Doncs amb exercicis físics, dansa, esforç mental i música!

    Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, fins a Alexandropol, a l'Armènia russa. Allà va néixer, el 1872, el místic, filòsof, escriptor, músic i gran viatger Georges Gurdjieff. Va passar mitja vida viatjant, i cada país, cada lloc on anava, fins als racons més remots, el va anar enriquint musicalment gràcies a les melodies i ritmes exòtics que sentia i aprenia, tots ells carregats de profunditat i misticisme. De molt jove la música havia tingut un paper primordial perquè el seu pare era trobador, i les llegendes i les epopeies que transmetia li servirien per retrobar-se amb ell mateix i iniciar un viatge de coneixement. Va dedicar la seva vida a trobar respostes a les eternes preguntes en les Escoles de Misteris i va trobar la manera de difondre a través del Quart Camí, una metodologia insòlita fins a aquell moment i impactant. Com ho feia? Doncs amb exercicis físics, dansa, esforç mental i música!

Anar al contingut