Avui he volgut començar el nostre particular tour recordant aquestes paraules: "I per la nostra causa va ser crucificat en temps de Ponç Pilat, va patir i va ser sepultat." "Crucifixus", de la Missa en si m, de Bach, un missatge d'amor, dolor, solitud i plor que el compositor va plasmar en aquesta part del "Credo". Després de la ruta ha agafat altres camins que no tenen res a veure. Bé, sí, la parada té a veure amb Bach i la seva vida personal.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar en el temps i ens ha portat al 21 de febrer del 1949, al Palau de la Música Catalana. Hi hem anat per assistir a l'estrena del "Concert per a violoncel", d'Enric Casals. Al darrere d'aquest concert s'hi amagava molta trajectòria, i també una història poc coneguda de la seva filla, Pilar Casals, per a qui el seu pare va escriure aquest concert. Però per què la història no ha recordat el nom d'aquest violoncelista? Doncs perquè de Casals només n'hi havia un, així ho volia ell, Pau Casals. Vine a fer el viatge.
Avui hem començat el nostre viatge particular a l'univers de Rameau: "Tendre amor, que la teva cadena ens perduri per sempre"! Pertany a "Les Índies galants", una de les obres mestres de tots els temps. Els quatre protagonistes són arrossegats per Bel·lona, la deessa de la guerra, per diferents països exòtics i, davant els periples en què es troben, tots quatre invoquen l'amor. Un inici que no pot ser més sublim. La parada i el souvenir també passen per París. Un bon destí...!
Avui el nostre particular tour, ens ha dut a fer un vol per diferents indrets musicals que de ben segur no us deixaran indiferent. Només començar ja ens hem topat amb un Händel que posa la pell de gallina. També hem estat amb Mascagni i Schubert, amb el seu Octet i també hem estat amb un director singular. Llavors, hem fet una parada a l'illa dels oblidats amb un músic que val la pena conèixer. El seu nom? Francisco Hernández i Llana. Segurament haureu de fer el viatge perquè us deu sonar ben poc.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la Unió Soviètica. Ho hem fet per conèixer tots els patiments que va viure Serguei Prokófiev per poder veure estrenat el seu ballet "Romeu i Julieta". Odi, amor, desesperació, venjança..., i no parlo dels amants de Verona.
Avui, el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la ciutat italiana de Màntua. Hi anem el 20 de maig de l'any 1599, el dia que les campanes de l'església de Sant Simó i Judes de la ciutat anuncien el casament de dos músics de la cort. Els nuvis havien estat instruïts pel rector de la parròquia, tal com exigia el Consell Sagrat de Trento, i l'enllaç havia estat anunciat tres vegades, per si algú hi trobava algun impediment. El matrimoni el formaven Claudio Monteverdi i Claudia Cattaneo. D'ell en sabem un munt de coses, però... I d'ella, què en sabem? Com s'havia instruït? Si fas el viatge, t'ho explico.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb Dalí i Lorca. Hem anat a Figueres i a Cadaqués amb ells i amb una carta que van escriure a un crític d'art. La carta no té pèrdua, com tampoc la té un manifest que va escriure Dalí un temps més tard. Surrealisme atramuntanat, en estat pur.
Avui el nostre tour particular ens ha proposat començar el viatge amb un poema: "Per fugar-nos de la terra, un llibre és el millor vaixell, i es viatja millor al poema que al més briós i ràpid corser. Fins i tot el més pobre ho pot fer, res per això no ha de pagar: l'ànima en el transport del somni es nodreix només de silenci i pau." Emily Dickinson. Després el viatge ens ha portat per músiques celestials i infernals. A l'infern hi hem arribat amb un llibre que segur que no us deixarà indiferents! Provoca desassossec!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que el científic alemany d'origen jueu va escriure al filòsof alemany Eric Gutkind. La carta data del 1957 i diu: "La paraula Déu és per a mi només l'expressió i el producte de la debilitat humana, i la Bíblia, una col·lecció d'honorables, però encara primitives, llegendes que de qualsevol manera són força primitives. Per mi la religió jueva, com totes les altres religions, és una encarnació de la superstició primitiva. La gent jueva, a qui orgullosament pertanyo, i als quals tinc una profunda afinitat amb el que penso, no té cap qualitat diferent per a mi que totes les altres persones. Pel que fa a la meva experiència, tampoc són millors que qualsevol altre grup humà, tot i que estan protegits del pitjor dels càncers per una manca de poder. D'altra manera, no hi veig res "d'escollit". Com a souvenir us he parlat del Déu de Spinozza, l'únic amb el qual creia Einstein.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Puerto Rico, al 1973, quan va morir el mestre Pau Casals. Buscaven algú per dirigir l'orquestra durant els funerals i el van escollir a ell, al xilè Víctor Tevah Tellias. "Vaig estar molts anys al costat del senyor Pau Casals, i amb la pena tinc també una gran satisfacció." Hem de tenir en compte que, set anys abans, el mestre l'havia escollit a ell per dirigir l'Orquestra del Festival Pablo Casals. I potser algú es pregunta: qui era aquell director xilè?
Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, a París, a l'estrena de "La consagració de la primavera" d'Igor Stravinsky. Va tenir lloc el 29 de maig del 1913, al Teatre dels Camps Elisis de París i va acabar amb tot un espectacle al pati de butaques. La gent cridava, insultava, xiulava, es pegaven...! Stravinsky va parar l'orquestra i va marxar del teatre. Però la cosa no va acabar així!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut a Viena, el 2 d'agost del 1741. Hi hem anat amb una notícia que va sortir publicada al diari de la ciutat: "Llista dels morts a Viena. 28 de juliol, a la nostra ciutat, el reverendíssim senyor Antonius Vivaldi, prevere secular, a la casa de Walleris, prop de la porta de Caríntia, a l'edat de 60 anys." Per què va anar a Viena? Doncs perquè a la seva ciutat, Venècia, ja no gaudia de la mateixa reputació que en el passat, reconegut pels mateixos els venecians. El setembre del 1740 va decidir posar distància i va marxar a Viena. Buscava nous reconeixements i potser l'esperança de revenja amb la seva ciutat mostrant el seu talent a un altre públic. Viena no deixava de ser la gran capital de la música, però tot es va esvair. Per què? Doncs haureu de fer el viatge. Només us dic que va morir pobre i sol i que el dia del seu enterrament no va tenir ni música.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar al regne de fantasia de l'escriptora Ana Maria Matute. Ens hi hem endinsat a través del conte, el gènere que més va cultivar, i per al qual ella estava especialment dotada: "El conte és astut. És filtre en el vi, en la llengua de les velles, en les històries dels sants. Els pobles els reben de nit. Des de fa milers d'anys que arriben a través de les muntanyes i dormen a les cases. Són els vells, desvetllats i nostàlgics, qui els expliquen". Com a souvenir, fades i bruixes!
Avui el nostre tour particular ens ha fet viatjar amb una carta que Giuseppe Verdi va escriure al seu antic mecenes i sogre. En aquell moment, el compositor ja era vidu i vivia amb una soprano, Giuseppina Strepponi, sense estar casats. La situació d'ella, davant els ulls del seu cercle d'amistats, era de "mantinguda" i Verdi, cansat dels rumors, entre els quals hi havia els del seu anterior sogre, li escriu una carta: "A casa meva també hi viu una dama lliure i independent que, com jo, estima la solitud i posseeix una fortuna que la posa a recer de les necessitats. Ni ella ni jo hem de retre comptes a ningú; d'altra banda, qui coneix la naturalesa de la nostra relació, les nostres coses?... Qui pot dir si ella és la meva dona o no?... Qui pot dir si està bé o està malament? I fins i tot, si està malament, qui té dret a llançar l'anatema sobre nosaltres? Només volia dir que reclamo la meva llibertat!"
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a un monestir de clausura benedictina del s. XVI. Allà hem conegut una noble milanesa que va acabar sent abadessa i compositora, Chiara Margarita Cozzolani. Una vida més interessant i amb llibertat del que potser ens pensem. Tot i que se li va acabar aviat. Com a souvenir, Santa Teresa de Jesús: "Per governar ànimes, filles meves, cal ser alhora indulgent i severa, liberal i conservadora, pacient i impacient, simple i astuta. Ai, tants contraris¿ Si en faltés un de sol tot serien desordres. És clar que¿ tot és més fàcil quan hi ha amor."
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat a l'estrena de la segona de les simfonies de Gustav Mahler i que va titular "La resurrecció". El mateix compositor escrivia: "Per què has viscut? Per què has patit? És tot una enorme i horrible broma? Hem de respondre a aquestes preguntes d'alguna manera si volem continuar vivint --de fet, fins i tot si només hem de continuar morint!" Aquestes són les preguntes que Mahler es va plantejar en començar a escriure el primer moviment d'aquesta simfonia i que va prometre que serien contestades al final. I ho va fer. El cinquè moviment, després de retrobar els dubtes del tercer i les qüestions inicials del primer, culmina amb una fervorosa esperança en una renovació eterna i transcendental, amb una realització de l'amor de Déu, i el reconeixement de la vida després del final. La resurrecció!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una fotografia que es troba al balneari Montagut. La foto data del 1910 i es veuen rotllanes de gent ballant sardanes, la majoria homes. L'inici la sardana l'hem de buscar a l'Empordà, quan a partir de principis del XIX i entrat el XX es va convertir en un ball de moda, i convivia amb altres balls del moment. El ball, com encara ho és avui, servia per seduir, i les ballades de sardanes eren per als nois el lloc on mostrar-se públicament, davant de tots els presents, i els joves ballaven per ensenyar-se, lluir-se. Els motius són diversos, un, més ancestral del que ens imaginem, és que el ball no deixa de ser un ritual, ho fan les tribus, els animals, són sovint els mascles els que es llueixen davant la femella, i també, un altre de pes, és que les dones no podien seduir en públic! I com va sortir de l'Empordà? Per què el trobem en altres llocs? Com va arribar a Barcelona i als balnearis, i arreu?
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat fins al club de lectura d'El gran tour". Avui he escollit un llibre de Sèneca adreçat al governador de Sicília que porta per títol "Epístoles morals a Lucili". Es tracta d'un esborrany de pensaments, construïts a manera de diàleg, que constitueixen una valuosa ocasió per discutir sobre la pràctica de la virtut: "Aquest és l'error que patim: a ningú el valorem pel que realment és, sinó que li afegim també els seus vestits. Contempla-li l'ànima, la qualitat i noblesa, i si és gran per a les coses alienes o per a ella mateixa." Com a souvenir us he portat un Narcís encaterinat d'ell mateix, el pobre!
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat una carta escrita a mena de testament. Es coneix com "El testament de Heiligenstadt" i és del compositor alemany Ludwig van Beethoven als seus germans Karl i Johann. Data del 6 d'octubre de 1802. La carta relata la desesperació del compositor per l'evolució de la seva sordesa i els desitjos de sobreposar-se a les seves xacres físiques i emocionals per completar el seu destí artístic. De fet, en aquell moment només el seu metge i ell sabien que estava perdent l'oïda, i l'estada a Heiligenstadt va ser una fugida esperançadora, tot i que fallida. Beethoven va guardar el document amagat entre els seus papers privats durant la resta de la seva vida i probablement mai el va mostrar a ningú. Va ser descobert el març de 1827, després de la mort del compositor, per Anton Felix Schindler i Stephan von Breuning, els quals el van publicar l'octubre d'aquell mateix any.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, seguint la nostra ruta per conèixer música oblidada, ens ha portat a Verona, la ciutat on va néixer, créixer i morir Daniel Pio dal Barba. Compositor, violinista, cantant i poeta, va ser respectat i conegut pel seu paper de mestre de capella a la catedral de la seva ciutat, i també per la seva carrera exitosa com a compositor d'òpera i soprano masculí. Com a souvenir, us he portat un poema de Vicent Andrés Estellés: "Verona": "Me n'he vingut a morir a Verona, així com fan nafrats els elefants, que amb tristos brams i cansament antic, tornen al lloc de la seva naixença, per a morir com al ventre matern, segons m'ha dit un veí que en sap molt..."
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la capella del castell de Lužany. Era propietat de l'arquitecte i mecenes Josef Hlávka i la seva dona Zdenka Hlávka, i per a la consagració de la capella li van encarregar una missa a Antonin Dvorák. El dia de l'estrena, l'1 de setembre del 1887, sota la direcció del compositor, les parts solistes femenines les van cantar Zdenka Hlávka, i Anna, la dona de Dvo¿ák. Com a souvenir, hem conegut la cunyada de Dvorák, de qui el compositor estava enamorat.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb dues obres del compositor francès César Franck: "El caçador maleït" i "Les Benaurances". La primera ens ha servit per conèixer la història d'un comte del Rin que s'atreveix a sortir a caçar el diumenge al matí, una violació del sàbat cristià. En iniciar-se l'obra, el comte toca, desafiant, la trompa de caça, malgrat els advertiments que fan les campanes de l'església i els cants sacres que criden a la pregària. A les profunditats del bosc, el comte és maleït per una veu terrible que el condemna a ser perseguit eternament pels dimonis. El souvenir d'avui també parla dels maleïts caçadors i caçadores del nostre país, gent que maten per plaer, per pur plaer, i segons diuen, són i seran caçadors, mal que ens pesi! Hem parlat dels del meu poble. En fi, caçadors i altres bestioles...!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins al club de lectura d'"El gran tour". Avui he escollit un llibre d'un dels grans pioners de la interpretació musical amb criteris històrics, Nikolaus Harnoncourt, eminent director, violoncel·lista, cofundador del Collegium Musicum de Viena, professor i autor d'uns quants articles i també assaijos. El llibre que us porto té per títol "La música como discurso sonoro" i és una reflexió sobre la situació de l'art sonor en la nostra societat, i que us avanço que no és gaire esperençadora. Un paràgraf diu: "Avui la música és un simple ornament, per passar nits de visita a l'òpera o en sales de concerts, on sempre hi ha els mateixos. Si la música s'allunya del públic, no és a causa de la música, ni del públic, és per la situació espiritual de l'època. Aquí ha de canviar alguna cosa, perquè la música és un reflex del present, i si es volgués canviar la música, s'hauria de canviar primer el present (...)."
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha portat a l'univers d'una escriptora anglesa que deia que "sense cartes la vida es trencaria en bocins". I tenia raó perquè, per a moltes dones, sobretot, ha estat refugi i una manera de comunicar-se lliurament amb el món exterior. La carta que us porto avui li escriu a una íntima amiga seva, compositora, sufragista, aristòcrata. Es deia Ethel Smith. La carta comença així: "Suposo que en realitat no estimo gaire a ningú. Soc com una alga fora de l'aigua, un cranc sense closca (...)" Signat, Virginia Woolf.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar als Estats Units, amb dos afroamericans. El primer és George Walker, el primer graduat negre del Curtis Institute of Music de Filadèlfia. Va debutar el 1945 en un recital en solitari a l'Ajuntament de Nova York, i era la primera vegada que hi tocava un instrumentista negre: "Va ser aleshores quan vaig descobrir l'estigma de la raça." Com a souvenir hem conegut l'afroamericà Clennon Washington King Jr. Ell va gosar inscriure's a la Universitat de Mississipi. Al mateix campus, va ser portat a la força a un hospital psiquiàtric i un jutge va dictaminar que tenia aires de grandesa d'una persona de raça negra. La seva lluita el va portar a presentar-se a president dels Estats Units, el segon negre que s'hi presentava. Els intents i la seva lluita pels drets civils van fer que fos anomenat el Quixot Negre.
Avui hem començat el nostre particular tour seguint l'estela de Montserrat Roig: "M'apunto als moments de plenitud efímers, m'apunto a la ironia que matisa sense destruir. M'apunto amb els que es moren cada dia un xic, amb els que no saluden la hipocresia com el menor dels mal possibles, m'apunto amb els enamorats que no creuen en l'amor, i m'apunto amb els qui baden i conviden a badar." Benvinguts!
Avui el nostre particular tour, per començar, ens ha portat un poema d'Anna Akhmàtova: "Vine aquí, abandona el teu país perdut i en pecat, deixa per sempre la teva Rússia. Et rentaré la sang de les mans del teu cor i m'enduré la vergonya, i tindràs un nom nou per cobrir el dolor de derrotes i ofenses". La parada avui l'hem feta a la finca d'Ivànovka, a cinc-cents quilòmetres de Moscou, on Rakhmàninov va passar la infantesa i els primers anys de casat, i d'on provenien tots els seus records d'infantils i romàntics: "No tenia cap meravella: ni muntanyes, ni es veia l'oceà. Era a l'estepa i en lloc del mar infinit hi havia prats interminables de blat i civada". Quan el 971, amb la revolució, va emigrar, van sacquejar la casa i la van incendiar. Per ell, la pèrdua d'Ivànovka va suposar també la pèrdua de la pàtria. Com a souvenir, Alexei Navalni i la tortura musical.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat al món de la gran científica María Blasco, directora del Centre Nacional d'Investigacions Oncològiques. Ho hem fet amb el seu llibre, escrit junt amb la periodista científica, Mónica Salomone, "Morir jove, als 140 anys". La idea de la lectura d'aquesta setmana em va venir després d'anar a escoltar-la en una conferència, a CosmoCaixa, parlant de "L'envelliment de les nostres cèl·lules". El paràgraf del llibre diu: "Una història sobre l'envelliment no té principi. És a dir, sí que en té, però es perd a l'origen dels temps. Qui sap quan van començar els humans a preguntar-se el perquè del seu deteriorament amb el pas del temps? Sembla que la recerca de la immortalitat ja és a l'obra èpica més antiga coneguda, el 'Poema de Gilgamesh' (s.XXV aC)." Com a souvenir "The good life"! Perquè mentre uns hi posem la música, altres hi posen la ciència!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a l'univers íntim de Piotr Ilich Txaikovski. Va passar tota la seva vida lluitant contra els seus sentiments, des que era molt jove, fins a la seva mort, als 53 anys, i ho va deixar reflectit en la gran quantitat de cartes que va escriure. La d'avui parla obertament de la seva sexualitat. Aleshores tenia 36 anys i explicava a un amic: "He de lluitar contra la meva naturalesa al màxim de les nostres possibilitats. Per mi és molt dur quan la gent em compadeix i em perdona, quan no soc culpable de res. I de vegades els que m'estimen s'avergonyeixen de mi".