TOTS ELS ÀUDIOS

  • "Maleeixo el moment que vaig marxar"
    Escolta àudio

    "Maleeixo el moment que vaig marxar"

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar a l'època en què Frederic Chopin i el seu amic d'infantesa Tytus Woyciechowski van emprendre un viatge que els havia de portar per Àustria i Itàlia. Era el 1830. Però feia poc que eren fora quan es van assabentar del conflicte bèl·lic que havia esclatat a Polònia. Woyciechowski hi va tornar per allistar-se i Chopin es va quedar a Viena. En el seu diari personal anotava: "Maleeixo el moment que vaig marxar". Un any més tard, Chopin ja era a París. Des d'allà escriu al seu amic: "Les notícies que m'arriben són tan contradictòries... Quants canvis, quanta misèria! Qui podia preveure-ho! París és tot el que es vulgui. Ignoro si existeix un lloc amb més virtuosos pianistes, tampoc sé si hi ha un lloc amb tants imbècils i virtuosos." Per cert, els dos amics no es van tornar a veure mai més. Chopin ja no tornaria a la seva estimada Polònia, de la qual sempre va sentir enyor!

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar a l'època en què Frederic Chopin i el seu amic d'infantesa Tytus Woyciechowski van emprendre un viatge que els havia de portar per Àustria i Itàlia. Era el 1830. Però feia poc que eren fora quan es van assabentar del conflicte bèl·lic que havia esclatat a Polònia. Woyciechowski hi va tornar per allistar-se i Chopin es va quedar a Viena. En el seu diari personal anotava: "Maleeixo el moment que vaig marxar". Un any més tard, Chopin ja era a París. Des d'allà escriu al seu amic: "Les notícies que m'arriben són tan contradictòries... Quants canvis, quanta misèria! Qui podia preveure-ho! París és tot el que es vulgui. Ignoro si existeix un lloc amb més virtuosos pianistes, tampoc sé si hi ha un lloc amb tants imbècils i virtuosos." Per cert, els dos amics no es van tornar a veure mai més. Chopin ja no tornaria a la seva estimada Polònia, de la qual sempre va sentir enyor!

  • Morir d'asfíxia autoeròtica
    Escolta àudio

    Morir d'asfíxia autoeròtica

    Avui en el nostre particular viatge hem conegut un músic que, un cop mort, la seva música pràcticament va caure en l'oblit i, en canvi, la seva manera de morir, 200 anys després, encara és materia d'estudis científics. Es deia Frantisek Koczwara i havia nascut a Praga el 1730. Sabem poc de la seva formació, sabem que era un multiintèrpret de talent i que va viatjar per mig Europa actuant amb diferents orquestres. Com a compositor, el més apreciat va ser la seva incursió en el gènere de batalla; de fet, la peça que va dedicar a la batalla de Praga del 1757 entre Prússia i Austria es va fer famosíssima. La història, però, el recorda per una altra història. Va ser en un bordell londinenc. Va demanar a una prostituta que li tallés els genitals, ella s'hi va negar, i llavors es va posar una corda al coll i la punta la va lligar al pom d'una porta. Buscava el màxim de plaer practicant el sexe, i també la màxima perillositat. El resultat: mort per asfixia autoeròtica!

    Avui en el nostre particular viatge hem conegut un músic que, un cop mort, la seva música pràcticament va caure en l'oblit i, en canvi, la seva manera de morir, 200 anys després, encara és materia d'estudis científics. Es deia Frantisek Koczwara i havia nascut a Praga el 1730. Sabem poc de la seva formació, sabem que era un multiintèrpret de talent i que va viatjar per mig Europa actuant amb diferents orquestres. Com a compositor, el més apreciat va ser la seva incursió en el gènere de batalla; de fet, la peça que va dedicar a la batalla de Praga del 1757 entre Prússia i Austria es va fer famosíssima. La història, però, el recorda per una altra història. Va ser en un bordell londinenc. Va demanar a una prostituta que li tallés els genitals, ella s'hi va negar, i llavors es va posar una corda al coll i la punta la va lligar al pom d'una porta. Buscava el màxim de plaer practicant el sexe, i també la màxima perillositat. El resultat: mort per asfixia autoeròtica!

  • "No juguis amb les profunditats de l'altre"
    Escolta àudio

    "No juguis amb les profunditats de l'altre"

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a l'estrena del "Concert per a piano per a la mà esquerra" de Ravel. Va ser el 5 de gener del 1932, a Viena amb l'Orquestra Simfònica de Viena i el pianista austríac Paul Wittgenstein. El 1913 havia debutat, però només un any després esclatava la I Guerra Mundial i era cridat a files. Ferit i capturat per les tropes russes, finalment li van haver d'amputar el braç dret. A l'acabar el conflicte, decidit a seguir amb la seva carrera, va idear un pla per aconseguir obres. Ell mateix va fer arranjaments i va fer encàrrecs a diferents compositors, entre ells Ravel, que aleshores ja era conegut arreu però davant la insistència va acceptar el repte. El resultat va ser el revolucionari concert. Com a souvenir, hem estat amb un dels filòsofs més influents del XX, Ludwig Wittgenstein, el germà del pianista, Paul. Els altres tres germans, nois, s'havien suïcidat: "No juguis amb les profunditats de l'altre."

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat a l'estrena del "Concert per a piano per a la mà esquerra" de Ravel. Va ser el 5 de gener del 1932, a Viena amb l'Orquestra Simfònica de Viena i el pianista austríac Paul Wittgenstein. El 1913 havia debutat, però només un any després esclatava la I Guerra Mundial i era cridat a files. Ferit i capturat per les tropes russes, finalment li van haver d'amputar el braç dret. A l'acabar el conflicte, decidit a seguir amb la seva carrera, va idear un pla per aconseguir obres. Ell mateix va fer arranjaments i va fer encàrrecs a diferents compositors, entre ells Ravel, que aleshores ja era conegut arreu però davant la insistència va acceptar el repte. El resultat va ser el revolucionari concert. Com a souvenir, hem estat amb un dels filòsofs més influents del XX, Ludwig Wittgenstein, el germà del pianista, Paul. Els altres tres germans, nois, s'havien suïcidat: "No juguis amb les profunditats de l'altre."

  • Ho teníem tot, no teníem res. Anàvem directes al cel, anàvem directes a l'infern!
    Escolta àudio

    Ho teníem tot, no teníem res. Anàvem directes al cel, anàvem directes a l'infern!

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a "Història de dues ciutats". És una novel·la de ficció històrica de Charles Dickens protagonitzada per adolescents que pretenen denunciar la societat britànica del seu temps, la del segle XVIII, a principis de la Revolució Francesa. Es desenvolupa en dos països; Anglaterra i França, i a les ciutats de Londres i París. La primera simbolitza d'alguna manera la pau i la vida senzilla, mentre que l'altra representa el desafiament, el conflicte entre dos mons que estan a punt d'entrar en una època tumultuosa. La novel·la comença amb el famós paràgraf: "Eren els millors temps, eren els pitjors temps, era el segle de la bogeria, era el segle de la raó, era l'edat de la fe, era l'edat de la incredulitat, era l'època de la llum, era l'època de les tenebres, era la primavera de l'esperança, era l'hivern de la desesperació; ho teníem tot, no teníem res; anàvem directes al cel, anàvem de cap a l'infern!"

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a "Història de dues ciutats". És una novel·la de ficció històrica de Charles Dickens protagonitzada per adolescents que pretenen denunciar la societat britànica del seu temps, la del segle XVIII, a principis de la Revolució Francesa. Es desenvolupa en dos països; Anglaterra i França, i a les ciutats de Londres i París. La primera simbolitza d'alguna manera la pau i la vida senzilla, mentre que l'altra representa el desafiament, el conflicte entre dos mons que estan a punt d'entrar en una època tumultuosa. La novel·la comença amb el famós paràgraf: "Eren els millors temps, eren els pitjors temps, era el segle de la bogeria, era el segle de la raó, era l'edat de la fe, era l'edat de la incredulitat, era l'època de la llum, era l'època de les tenebres, era la primavera de l'esperança, era l'hivern de la desesperació; ho teníem tot, no teníem res; anàvem directes al cel, anàvem de cap a l'infern!"

  • Un cant d'amor al setè art
    Escolta àudio

    Un cant d'amor al setè art

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, al poble sicilià de Giancaldo. És un poble fictici però és on transcorre la història de dos protagonistes, un operador de pel·lícules i un jove que viu per i per al cinema. I és al voltant d'aquest cant d'amor al setè art, a la infantesa, a l'amistat i al primer amor que transcorre la història d'aquesta pel·lícula, escrita i dirigida per Giuseppe Tornatore i amb una banda sonora que ve a ser com un tercer protagonista de la trama. De fet, no seria el mateix sense la música adaptada com un guant a cadascuna de les escenes. El seu autor també és italià i va ser el gran Ennio Morricone. Com a souvenir hem escoltat la banda sonora guanyadora de l'Oscar d'aquest 2022, i que ha compost Hans Zimmer. I que cadascú en tregui les seves conclusions, perquè això dels gustos és ben bé un món a part! I si parlem del setè art i la seva música, encara més!

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, al poble sicilià de Giancaldo. És un poble fictici però és on transcorre la història de dos protagonistes, un operador de pel·lícules i un jove que viu per i per al cinema. I és al voltant d'aquest cant d'amor al setè art, a la infantesa, a l'amistat i al primer amor que transcorre la història d'aquesta pel·lícula, escrita i dirigida per Giuseppe Tornatore i amb una banda sonora que ve a ser com un tercer protagonista de la trama. De fet, no seria el mateix sense la música adaptada com un guant a cadascuna de les escenes. El seu autor també és italià i va ser el gran Ennio Morricone. Com a souvenir hem escoltat la banda sonora guanyadora de l'Oscar d'aquest 2022, i que ha compost Hans Zimmer. I que cadascú en tregui les seves conclusions, perquè això dels gustos és ben bé un món a part! I si parlem del setè art i la seva música, encara més!

  • Joventut, diví tresor
    Escolta àudio

    Joventut, diví tresor

    Avui el nostre particular tour ens ha proposat, entre altres destins, un viatge als anys de la Barcelona de principis del XX. Hi hem anat amb el primer gran literat que es va instal·lar a la ciutat en aquell boom d'escriptors llatinoamericans que van escollir el nostre país per establir-s'hi un temps. Per aquí van passar i viure autors com ara Vargas Llosa, García Márquez i Cortázar, entre d'altres, però el primer, com us deia, va ser ell, el poeta, periodista i diplomàtic nicaragüenc Rubén Darío. Després d'unes quantes visites, el 1914 s'hi va decidir, fins i tot va llogar un a casa: "Torre ideal, a prop del Tibidabo; tramvia a prop; tot llest; i piano¿ ¡18 duros al mes! Jo no em moc d'aquí!" L'esclat de la Primera Guerra Mundial va precipitar la seva marxa. Dos anys després moria! Aquí ja havia arribat alcoholitzat i malalt. Segur que la melangia dels temps passats el perseguia: "Joventut, diví tresor"

    Avui el nostre particular tour ens ha proposat, entre altres destins, un viatge als anys de la Barcelona de principis del XX. Hi hem anat amb el primer gran literat que es va instal·lar a la ciutat en aquell boom d'escriptors llatinoamericans que van escollir el nostre país per establir-s'hi un temps. Per aquí van passar i viure autors com ara Vargas Llosa, García Márquez i Cortázar, entre d'altres, però el primer, com us deia, va ser ell, el poeta, periodista i diplomàtic nicaragüenc Rubén Darío. Després d'unes quantes visites, el 1914 s'hi va decidir, fins i tot va llogar un a casa: "Torre ideal, a prop del Tibidabo; tramvia a prop; tot llest; i piano¿ ¡18 duros al mes! Jo no em moc d'aquí!" L'esclat de la Primera Guerra Mundial va precipitar la seva marxa. Dos anys després moria! Aquí ja havia arribat alcoholitzat i malalt. Segur que la melangia dels temps passats el perseguia: "Joventut, diví tresor"

  • "Morir no és difícil, el que és difícil és construir la vida"
    Escolta àudio

    "Morir no és difícil, el que és difícil és construir la vida"

    Avui el nostre tour particular ens ha acostat fins a Ucraïna. Hem estat amb la compositora, pianista i musicòloga, reconeguda com la primera compositora d'aquell país, Stefania Turkewich. Va estudiar al conservatori de Lviv, la seva ciutat natal, i més endavant a Viena i Berlín. A la tornada entraria al conservatori de la seva ciutat com a professora i es convertiria en membre de la Unió de Músics Professionals. Amb l'ocupació soviètica i alemanya va fugir del seu país a Anglaterra, on es va establir fins a la seva mort. Amb un catàleg de més de dues-centes composicions, la seva música va ser prohibida pels soviètics. Com a souvenir avui us he portat una cançó basada en un poema del rus Serguéi Iessenin, mort als 30 anys, probablement enverinat pel règim. La versió està dedicada als joves ucraïnesos. I em pregunto, els joves russos que són enviats al front sense pietat també podrien entrar en aquest cant? Al cap i a la fi, ells també són víctimes de les regles de la guerra.

    Avui el nostre tour particular ens ha acostat fins a Ucraïna. Hem estat amb la compositora, pianista i musicòloga, reconeguda com la primera compositora d'aquell país, Stefania Turkewich. Va estudiar al conservatori de Lviv, la seva ciutat natal, i més endavant a Viena i Berlín. A la tornada entraria al conservatori de la seva ciutat com a professora i es convertiria en membre de la Unió de Músics Professionals. Amb l'ocupació soviètica i alemanya va fugir del seu país a Anglaterra, on es va establir fins a la seva mort. Amb un catàleg de més de dues-centes composicions, la seva música va ser prohibida pels soviètics. Com a souvenir avui us he portat una cançó basada en un poema del rus Serguéi Iessenin, mort als 30 anys, probablement enverinat pel règim. La versió està dedicada als joves ucraïnesos. I em pregunto, els joves russos que són enviats al front sense pietat també podrien entrar en aquest cant? Al cap i a la fi, ells també són víctimes de les regles de la guerra.

  • Abans s'anomenava a dit, no com ara, no?
    Escolta àudio

    Abans s'anomenava a dit, no com ara, no?

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens portat a Leipzig, a la Gewandhaus, el 13 de març del 1845. Aquell dia va tenir lloc l'estrena del Concert per a violí en mi menor de Felix Mendelssohn. La idea d'aquest concert li ballava pel cap feia anys, però finalment va arribar amb el seu nomenament com a director de l'Orquesta Gewandhaus: "M'agradaria escriure-li un concert per a violí pel proper hivern. Un en mi menor que em passa pel cap i que ja no em dona pau". A qui es referia, a qui li pensava escriure el concert? Doncs al violinista Ferdinand David, un amic d'infantesa a qui poc després del seu nomenament, Mendelssohn havia fet entrar, a dit, com es feia aleshores, com a concertino de la Gewandhaus. David es convertiria en el seu assessor tècnic i compositiu fins el punt que el dia abans de l'estrena, encara li demanava consell al seu amic. És que abans es nomenava a dit; no com ara, no?

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens portat a Leipzig, a la Gewandhaus, el 13 de març del 1845. Aquell dia va tenir lloc l'estrena del Concert per a violí en mi menor de Felix Mendelssohn. La idea d'aquest concert li ballava pel cap feia anys, però finalment va arribar amb el seu nomenament com a director de l'Orquesta Gewandhaus: "M'agradaria escriure-li un concert per a violí pel proper hivern. Un en mi menor que em passa pel cap i que ja no em dona pau". A qui es referia, a qui li pensava escriure el concert? Doncs al violinista Ferdinand David, un amic d'infantesa a qui poc després del seu nomenament, Mendelssohn havia fet entrar, a dit, com es feia aleshores, com a concertino de la Gewandhaus. David es convertiria en el seu assessor tècnic i compositiu fins el punt que el dia abans de l'estrena, encara li demanava consell al seu amic. És que abans es nomenava a dit; no com ara, no?

  • Paderewski, el músic que va retornar la llibertat a Polònia
    Escolta àudio

    Paderewski, el músic que va retornar la llibertat a Polònia

    Avui el nostre tour particular ens ha portat fins a Polònia. Hi hem anat amb Ignaz Jan Paderewski i la seva Simfonia en si m, l'opus 24, anomenada "Polònia". La va començar esbossar el 1903 i la va acabar cinc anys més tard i pràcticament deixaria la composició; només escriuria una obra més. El motiu? Perquè s'endinsaria en un camí que el portaria a dedicar-se a la política, fins al punt d'arribar a convertir-se en el primer ministre de la història d'una Polònia independent, el temps d'aquells "gloriosos dies del passat de Polònia", com descriu el primer moviment de la seva simfonia. El 1921 Paderewski deixava la política i reprenia la carrera de pianista virtuós. Ambaixador de la cultura polonesa i del seu incipient estat, amb l'esclat de la II Guerra Mundial i amb l'ocupació alemanya i de la Unió Soviètica, el músic tornava a lluitar per la llibertat del seu país.

    Avui el nostre tour particular ens ha portat fins a Polònia. Hi hem anat amb Ignaz Jan Paderewski i la seva Simfonia en si m, l'opus 24, anomenada "Polònia". La va començar esbossar el 1903 i la va acabar cinc anys més tard i pràcticament deixaria la composició; només escriuria una obra més. El motiu? Perquè s'endinsaria en un camí que el portaria a dedicar-se a la política, fins al punt d'arribar a convertir-se en el primer ministre de la història d'una Polònia independent, el temps d'aquells "gloriosos dies del passat de Polònia", com descriu el primer moviment de la seva simfonia. El 1921 Paderewski deixava la política i reprenia la carrera de pianista virtuós. Ambaixador de la cultura polonesa i del seu incipient estat, amb l'esclat de la II Guerra Mundial i amb l'ocupació alemanya i de la Unió Soviètica, el músic tornava a lluitar per la llibertat del seu país.

  • "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets..."
    Escolta àudio

    "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets..."

    Avui el nostre particular tour ens ha portat fins al meravellós univers del compositor Max Richter. Hi hem anat amb "Voice", una música inspirada en la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948: "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets...". Richter la va concebre per fer-nos pensar i reflexionar, i el que va fer va ser convidar gent anònima de tot el món a participar-hi, amb lectures d'aquesta declaració llegida en setanta llengües diferents. I aquestes "voices" diverses es va creant el paisatge sonor de la partitura. Entre totes n'hi ha dues d'especials, i són la de l'actriu Kiki Layne i la d'Eleanor Roosevelt, la dona dels president dels Estats Units que el 1948 crearia i impulsaria la Declaració Universal dels Drets Humans: "I dotats com estan de raó i consciència, els éssers humans han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres". Dècades després, està clar que ho hem oblidat!

    Avui el nostre particular tour ens ha portat fins al meravellós univers del compositor Max Richter. Hi hem anat amb "Voice", una música inspirada en la Declaració Universal dels Drets Humans del 1948: "Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets...". Richter la va concebre per fer-nos pensar i reflexionar, i el que va fer va ser convidar gent anònima de tot el món a participar-hi, amb lectures d'aquesta declaració llegida en setanta llengües diferents. I aquestes "voices" diverses es va creant el paisatge sonor de la partitura. Entre totes n'hi ha dues d'especials, i són la de l'actriu Kiki Layne i la d'Eleanor Roosevelt, la dona dels president dels Estats Units que el 1948 crearia i impulsaria la Declaració Universal dels Drets Humans: "I dotats com estan de raó i consciència, els éssers humans han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres". Dècades després, està clar que ho hem oblidat!

  • Una infidelitat llarga i desolada
    Escolta àudio

    Una infidelitat llarga i desolada

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a l'escenari del naixement d'un gran amor. Va ser el 1925 i hi hem anat per un camí "llarg i desolat", tal com diu l'últim moviment de la "Suite lírica" d'Alban Berg. El compositor la va escriure per bolcar-hi i expressar l'amor que sentia per Hanna Fuchs, un amor impossible. Aleshores tots dos estaven casats i el sentit de l'obligació moral cap a les seves parelles va provocar en l'autor una profunda crisi existencial que ell va plasmar en la seva música (ella no sabem com ho va resoldre). La relació, amb poquíssimes trobades furtives, va durar deu anys, fins a la mort d'ell als 50 anys, i els pocs detalls d'aquell "secret" els sabem gràcies a catorze cartes. La partitura està dedicada "Für meine Hanna" com "un petit monument per a un gran amor".

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a l'escenari del naixement d'un gran amor. Va ser el 1925 i hi hem anat per un camí "llarg i desolat", tal com diu l'últim moviment de la "Suite lírica" d'Alban Berg. El compositor la va escriure per bolcar-hi i expressar l'amor que sentia per Hanna Fuchs, un amor impossible. Aleshores tots dos estaven casats i el sentit de l'obligació moral cap a les seves parelles va provocar en l'autor una profunda crisi existencial que ell va plasmar en la seva música (ella no sabem com ho va resoldre). La relació, amb poquíssimes trobades furtives, va durar deu anys, fins a la mort d'ell als 50 anys, i els pocs detalls d'aquell "secret" els sabem gràcies a catorze cartes. La partitura està dedicada "Für meine Hanna" com "un petit monument per a un gran amor".

  • Mariana von Ziegler, la lletrista oblidada de Johann Sebastian Bach
    Escolta àudio

    Mariana von Ziegler, la lletrista oblidada de Johann Sebastian Bach

    Avui el nostre particular tour ens ha portat fins a Leipzig per conèixer l'única dona que es va relacionar professionalment amb Johann Sebastian Bach. Es deia Christiana Mariana Romanus i provenia d'una família prestigiosa i culta de la ciutat. Va tenir una sòlida formació humanista que la va portar des de molt jove a escriure poesia, aprendre música, i a treballar per defensar els drets de les dones. La primavera del 1725, la seva carrera faria un tomb. El llibretista de Bach acabava de morir i el mestre buscava un substitut per al segon cicle de cantates de Quaresma. La decisió va ser singular. Va escollir un poeta poc conegut, sense cap publicació, sense formació teològica, ni universitària i, encara més sorprenent, era una dona, una poeta de trenta anys. Aleshores era vídua i es coneixia com a Mariana von Ziegler. Junts van escriure nou cantates i sense saber-ho feien història. Però la història ho sap? Doncs sembla que no la recorda!

    Avui el nostre particular tour ens ha portat fins a Leipzig per conèixer l'única dona que es va relacionar professionalment amb Johann Sebastian Bach. Es deia Christiana Mariana Romanus i provenia d'una família prestigiosa i culta de la ciutat. Va tenir una sòlida formació humanista que la va portar des de molt jove a escriure poesia, aprendre música, i a treballar per defensar els drets de les dones. La primavera del 1725, la seva carrera faria un tomb. El llibretista de Bach acabava de morir i el mestre buscava un substitut per al segon cicle de cantates de Quaresma. La decisió va ser singular. Va escollir un poeta poc conegut, sense cap publicació, sense formació teològica, ni universitària i, encara més sorprenent, era una dona, una poeta de trenta anys. Aleshores era vídua i es coneixia com a Mariana von Ziegler. Junts van escriure nou cantates i sense saber-ho feien història. Però la història ho sap? Doncs sembla que no la recorda!

  • Avui és un crit de pau
    Escolta àudio

    Avui és un crit de pau

    Avui el nostre particular viatge ens ha portat a Viena, al Teatre de la Porta de Caríntia, el 7 de maig del 1824. Aquell dia, el teatre estava ple de gom a gom per assistir a l'estrena de la Simfonia n. 9 de Ludwig van Beethoven. Els vienesos devots hi havien anat per aclamar-lo. El mestre ja estava completament sord i malalt, i potser seria la darrera vegada que el podrien aplaudir. L'havien titllat d'estrafolari i se'n podia esperar qualsevol cosa. I així va ser! Res del que varen sentir s'havia sentit abans. A l'arribar el darrer moviment ja va ser el súmmum, quan el poema "Oda a l'alegria" de Friedrich Schiller va començar a ressonar: "Tothom beu de l'alegria, els bons i els dolents/que tots els homes tornin a ser germans/abraceu-vos criatures innumerables, i que el petó arribi al món sencer!!" Beethoven havia aconseguit transformar el pensament de l'època amb música i amb la inclusió del poema havia creat un nou gènere. Però van haver de passar encara dècades per pair-ho tot plegat! Avui és un crit de pau!

    Avui el nostre particular viatge ens ha portat a Viena, al Teatre de la Porta de Caríntia, el 7 de maig del 1824. Aquell dia, el teatre estava ple de gom a gom per assistir a l'estrena de la Simfonia n. 9 de Ludwig van Beethoven. Els vienesos devots hi havien anat per aclamar-lo. El mestre ja estava completament sord i malalt, i potser seria la darrera vegada que el podrien aplaudir. L'havien titllat d'estrafolari i se'n podia esperar qualsevol cosa. I així va ser! Res del que varen sentir s'havia sentit abans. A l'arribar el darrer moviment ja va ser el súmmum, quan el poema "Oda a l'alegria" de Friedrich Schiller va començar a ressonar: "Tothom beu de l'alegria, els bons i els dolents/que tots els homes tornin a ser germans/abraceu-vos criatures innumerables, i que el petó arribi al món sencer!!" Beethoven havia aconseguit transformar el pensament de l'època amb música i amb la inclusió del poema havia creat un nou gènere. Però van haver de passar encara dècades per pair-ho tot plegat! Avui és un crit de pau!

  • El mestre ha d'acompanyar, no destruir
    Escolta àudio

    El mestre ha d'acompanyar, no destruir

    Avui el nostre particular viatge ens ha acostat a una música del barceloní Marc Migó i escrita per a honrar un altre músic. És el seu "Epitaphium Hans Rott in Memoriam". La va escriure quan tenia 22 anys i l'obra reflecteix la tràgica història d'un jove compositor austríac, de la seva mateixa edat. Es deia Hans Rott, era orfe i des de molt jove va lluitar per aconseguir estudiar música. El detonant de la seva tragèdia va arribar quan va acabar els estudis, el 1878, i es va presentar a un concurs de composició, amb la seva Simfonia en mi m. El jurat, excepte el seu mestre, Bruckner, se'n varen riure. Un temps després, Brahms li va aconsellar que millor que abandonés la idea de ser compositor perquè mai faria res de bo. Va acabar tancat en un manicomi. Quan va morir, al cap de tres anys, Mahler, gran admirador de la seva música, juntament amb Anton Bruckner, va escriure: "Estàvem tan a prop, que tots dos podríem ser dos fruits d'un mateix arbre! Els mestres han d'acompanyar o destruir?

    Avui el nostre particular viatge ens ha acostat a una música del barceloní Marc Migó i escrita per a honrar un altre músic. És el seu "Epitaphium Hans Rott in Memoriam". La va escriure quan tenia 22 anys i l'obra reflecteix la tràgica història d'un jove compositor austríac, de la seva mateixa edat. Es deia Hans Rott, era orfe i des de molt jove va lluitar per aconseguir estudiar música. El detonant de la seva tragèdia va arribar quan va acabar els estudis, el 1878, i es va presentar a un concurs de composició, amb la seva Simfonia en mi m. El jurat, excepte el seu mestre, Bruckner, se'n varen riure. Un temps després, Brahms li va aconsellar que millor que abandonés la idea de ser compositor perquè mai faria res de bo. Va acabar tancat en un manicomi. Quan va morir, al cap de tres anys, Mahler, gran admirador de la seva música, juntament amb Anton Bruckner, va escriure: "Estàvem tan a prop, que tots dos podríem ser dos fruits d'un mateix arbre! Els mestres han d'acompanyar o destruir?

  • Implorar l'amor maternal
    Escolta àudio

    Implorar l'amor maternal

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha acostat a una melodia de posta. L'escriu un fill a la seva mare implorant el seu amor. És del 1861, aleshores té 40 anys i en feia quatre que havia publicat la seva gran obra "Les flors del Mal". Quan l'escriu està completament devastat. Es deia Charles Baudelaire i va ser assagista, crític d'art i un dels grans poetes de la història. La mare, vídua dos cops, ha marxat a viure lluny de París i ell se sent abandonat: "La meva estimada mare, si posseeixes realment una ànima maternal i si encara no n'estàs farta, vine a París, vine a veure'm! Per mil raons terribles, no puc venir a la recerca del que tant voldria, una mica d'ànim i unes carícies. Veig la meva vida literària obstaculitzada. Estic extenuat! (...)". El viatge l'hem fet acompanyats de la música que Debussy va escriure basant-se en cinc poemes de la seva antologia de poemes maleïts!

    Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha acostat a una melodia de posta. L'escriu un fill a la seva mare implorant el seu amor. És del 1861, aleshores té 40 anys i en feia quatre que havia publicat la seva gran obra "Les flors del Mal". Quan l'escriu està completament devastat. Es deia Charles Baudelaire i va ser assagista, crític d'art i un dels grans poetes de la història. La mare, vídua dos cops, ha marxat a viure lluny de París i ell se sent abandonat: "La meva estimada mare, si posseeixes realment una ànima maternal i si encara no n'estàs farta, vine a París, vine a veure'm! Per mil raons terribles, no puc venir a la recerca del que tant voldria, una mica d'ànim i unes carícies. Veig la meva vida literària obstaculitzada. Estic extenuat! (...)". El viatge l'hem fet acompanyats de la música que Debussy va escriure basant-se en cinc poemes de la seva antologia de poemes maleïts!

Anar al contingut