Aquesta tarda, el nostre viatge particular, entre altres destins, ens ha acostat a dues dones que van viure la seva carrera de manera ben diferent. Una havia tingut clar des de sempre que el món de la música, el de les cançons, de l'espectacle, l'atreia, tenia traça i s'hi volia dedicar. I ho va aconseguir, perquè va ser una exitosa compositora de cançons, als anys 40, als Estats Units. Es deia Doris Fischer. L'altra es deia Margarita Carmen Cansino i va arribar a ser una de les estrelles més importants del cinema nord-americà, tot i que no s'hi va voler dedicar mai. Va ser el seu pare qui gairebé la va obligar. Amb el temps seria coneguda amb el nom de Rita Hayworth. Va ser gràcies, en part, a Fischer i dues de les seves cançons més famoses que es convertiria en la gran "Gilda".
Aquesta tarda, el nostre tour particular ens ha portat, per començar i entrar en matèria, un "Suïcidi passional", el poema de la barcelonina Sònia Moll. Després hem seguit per altres camins, tots diferents però igual de passionals. Un ens ha portat a Roma, al segle I dC, amb Luci Apuleu i les seves "Metamorfosis". D'aquí hem saltat als Països Baixos, entre els s. XVII i XVIII, amb Antonius Fodor, i llavors, amb la "boca chiusa", hem reviscut la història de Madame Butterfly. També hem tingut un títol que és mític de la literatura europea, i de la música europea. I per acabar, hem estat a casa d'una de les famílies alemanyes/jueves més poderoses de la seva època, els Mendelssohn. Un viatge per a tots els gustos!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha permès viatjar a Noruega. Ens hi han acompanyat el dramaturg Ibsen, el compositor Grieg i el vailet somniador, Peer Gynt. La idea va ser del dramaturg, que va encarregar al compositor la música per a la seva obra de teatre i el resultat va ser la música incidental "Peer Gynt". Una obra on els dos autors va aconseguir fondre en una única creació tota la tradició nacionalista noruega, gràcies a la perfecta conjunció que es va produir entre els dos compatriotes. Però qui és Peer Gynt?
Avui el nostre particular tour l'hem començat amb aquest poema: "Jo soc allò que es deixa, allò que fuig i passa: l'oreig entre les fulles, l'estel que ha desistit, el doll que riu i plora i aquella tendra massa dels xuclamels que aturen un instant més la nit. T'he volgut meu per sempre (...)"! És de Mercè Rodoreda i la música l'ha posat Tete Montoliu. Després el viatge d'avui ha seguit per camins preciosos! Per mi, un viatge rodó i equilibrat, o això em sembla, però crec que no us decebrà!
Aquesta tarda, el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb l'amor d'un pare cap a la seva filla. De fet, han estat dos pares i dues missives ben diferents, d'època i d'estil, però totes dues amarades d'amor i sensibilitat. La primera és una carta que el filòsof i enciclopedista francès del s. XVIII Denis Diderot va escriure a la seva filla Angélique el dia abans del seu casament. L'altra és un poema que el barceloní José Agustín Goytisolo va escriure a la seva filla Julia. En el fons, tots dos fan el mateix, que és fer reflexionar les seves filles i donar-los consells sobre el que els espera a la vida.
Avui el nostre particular viatge ens ha portat a conèixer la vida i l'obra del gran músic burgalès Antonio José Martínez Palacios. Havia nascut el 1902 i va ser afusellat pels falangistes la matinada del 8 al 9 d'octubre del 1936. Tenia 34 anys. La seva indubtable vàlua professional, com a compositor i com a estudiós de la música popular castellana, i la seva constant activitat cultural i social als ateneus, el seu costat d'home de pau i culte, tot plegat el va portar a la mort. El silenci i l'obscurantisme van caure damunt seu com una llosa. Ravel havia dit d'ell que seria un dels millors compositors espanyols del segle XX.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a Viena, l'11 de febrer del 1785. Hem anat a una casa d'hostes, amb sala de ball i sala de concerts. Era en un edifici anomenat Mehlgrube (un antic magatzem de farina). Aquell dia W. A. Mozart estrenava el seu Concert per a piano i orquestra n. 20, K. 466. De fet, va ser presentat al món en un dels seus concerts d'abonament produïts i organitzats per ell. Com a souvenir hem pensat amb Mozart i els Estats Units en la seva època.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la Florència del rus Piotr Ilich Txaikovski, una ciutat per la qual el compositor sentia devoció. La va visitar diverses vegades i sempre, d'una manera o altra, quedava reflectit en la seva música: "Soc feliç aquí i estic en pau; quan hi soc, sento l'ànima clara i lleugera. No he estat inactiu i deixo Florència no només amb meravellosos records, sinó amb la consciència tranquil·la! Sabeu quines obres va escriure d'aquestes visites? Sabeu on s'allotjava? Doncs feu el viatge i us agradarà.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb un llibre del 1960, del periodista i dibuixant Andreu Avel·lí Artís, conegut amb el pseudònim de Semproni. Es tracta de "Secrets de Barcelona", una delícia de llibre. De tots els articles que el conformen n'he escollit un que no té pèrdua: els orígens de la claca! Com va sorgir aquest grup de persones aplaudidores professionals, a quin país, per què? I a Barcelona, quan va arribar? Tot i més, en aquesta parada d'avui. Per cert, el souvenir, si us agrada anar de restaurants, us agradarà!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que prové del llegat de les tretze que s'han conservat, i que va escriure el compositor Alban Berg a la seva "estimada llunyana i secreta" Hanna Fuchs (les d'ella a ell no s'han conservat). Es van conèixer el 1925, aleshores tots dos estaven casats i ho seguirien estant durant els deu anys que va durar la relació, fins a la mort del compositor. Val a dir, que aquesta relació impossible li va costar a ell la salut, psíquica i física. La carta que us porto és molt important perquè conforma l'escenari del naixement de la "Suite Llrica" de Berg i ens dona una informació que altrament mai s'hagués sabut. Com a souvenir avui un poema de Baudelaire, "De Profundis Clamavi".
Avui el nostre particular tour ens ha dut, entre altres destins, a l'illa dels Oblidats. D'allà hem rescatat una nena prodigi, Adelina de Lara, nascuda Lottie Adeline Preston. Va fer la seva primera actuació en públic als 6 anys i va continuar actuant al Regne Unit fins als 12. El seu talent va cridar l'atenció de la reconeguda pianista Fanny Davies, que, després d'un any d'ensenyament, la va enviar al Conservatori Hoch de Frankfurt perquè rebés classes amb Clara Schumann. Aquesta la va considerar una de les seves millors alumnes. Adelina de Lara va ser una ambaixadora dels ensenyaments de Clara Schumann al llarg de la seva vida, a través de les seves actuacions, concerts i de les xerrades que va fer per mig món. Com a souvenir hem estat amb Clara Schumann. Us agradarà!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la Sala Pleyel de París per assistir a l'estrena del Concert per a piano en sol M de Maurice Ravel. La seva gestació no va ser gens fàcil per al compositor, va ser llarga i agònica. L'havia començat a escriure després de la seva exitosa gira com a pianista, de finals del 1929 al 1931, per Nord-amèrica. El volia interpretar ell mateix al piano, però els esforços de preparació van ser tan grans que, per recomanació del metge, va haver d'abandonar la idea. Després de pensar-hi molt va escollir Marguerite Long, que va estrenar el concert i l'hi va dedicar. Però arribar fins allà no havia estat fàcil. Com a souvenir hem descobert la visita de Long a Barcelona uns anys abans, el 1909. On va actuar? Doncs si fas el tour ho sabràs!
Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, a Buenos Aires. Ho hem fet amb Astor Piazzolla: "Vaig tenir tres mestres, Nadia Boulanger, Alberto Ginastera i el tercer el vaig trobar a la nevera d'una pensió, als cabarets dels anys quaranta, als cafès, en la gent d'ahir i la d'avui." Per cert, el souvenir és Barcelona, la que als anys 20 es va convertir en la tercera capital mundial del tango, després de Buenos Aires i París. I per què? Doncs haureu de fer el viatge.
Avui, el nostre particular tour ens ha portat per diferents camins de la passió: "sofriment, especialment el de Jesucrist, des de l'entrada a Jerusalem fins a la mort, i narrat per l'Evangeli, i també sentiment molt fort i intens que domina la voluntat i la raó d'una persona com ara l'odi, la gelosia, la ràbia o l'amor! Comença el Gran Tour!
Avui he volgut començar el nostre particular tour recordant aquestes paraules: "I per la nostra causa va ser crucificat en temps de Ponç Pilat, va patir i va ser sepultat." "Crucifixus", de la Missa en si m, de Bach, un missatge d'amor, dolor, solitud i plor que el compositor va plasmar en aquesta part del "Credo". Després de la ruta ha agafat altres camins que no tenen res a veure. Bé, sí, la parada té a veure amb Bach i la seva vida personal.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar en el temps i ens ha portat al 21 de febrer del 1949, al Palau de la Música Catalana. Hi hem anat per assistir a l'estrena del "Concert per a violoncel", d'Enric Casals. Al darrere d'aquest concert s'hi amagava molta trajectòria, i també una història poc coneguda de la seva filla, Pilar Casals, per a qui el seu pare va escriure aquest concert. Però per què la història no ha recordat el nom d'aquest violoncelista? Doncs perquè de Casals només n'hi havia un, així ho volia ell, Pau Casals. Vine a fer el viatge.
Avui hem començat el nostre viatge particular a l'univers de Rameau: "Tendre amor, que la teva cadena ens perduri per sempre"! Pertany a "Les Índies galants", una de les obres mestres de tots els temps. Els quatre protagonistes són arrossegats per Bel·lona, la deessa de la guerra, per diferents països exòtics i, davant els periples en què es troben, tots quatre invoquen l'amor. Un inici que no pot ser més sublim. La parada i el souvenir també passen per París. Un bon destí...!
Avui el nostre particular tour, ens ha dut a fer un vol per diferents indrets musicals que de ben segur no us deixaran indiferent. Només començar ja ens hem topat amb un Händel que posa la pell de gallina. També hem estat amb Mascagni i Schubert, amb el seu Octet i també hem estat amb un director singular. Llavors, hem fet una parada a l'illa dels oblidats amb un músic que val la pena conèixer. El seu nom? Francisco Hernández i Llana. Segurament haureu de fer el viatge perquè us deu sonar ben poc.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la Unió Soviètica. Ho hem fet per conèixer tots els patiments que va viure Serguei Prokófiev per poder veure estrenat el seu ballet "Romeu i Julieta". Odi, amor, desesperació, venjança..., i no parlo dels amants de Verona.
Avui, el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a la ciutat italiana de Màntua. Hi anem el 20 de maig de l'any 1599, el dia que les campanes de l'església de Sant Simó i Judes de la ciutat anuncien el casament de dos músics de la cort. Els nuvis havien estat instruïts pel rector de la parròquia, tal com exigia el Consell Sagrat de Trento, i l'enllaç havia estat anunciat tres vegades, per si algú hi trobava algun impediment. El matrimoni el formaven Claudio Monteverdi i Claudia Cattaneo. D'ell en sabem un munt de coses, però... I d'ella, què en sabem? Com s'havia instruït? Si fas el viatge, t'ho explico.
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb Dalí i Lorca. Hem anat a Figueres i a Cadaqués amb ells i amb una carta que van escriure a un crític d'art. La carta no té pèrdua, com tampoc un manifest que va escriure Dalí al cap d'un temps. Surrealisme atramuntanat en estat pur.
Avui el nostre tour particular ens ha proposat començar el viatge amb un poema: "Per fugar-nos de la terra, un llibre és el millor vaixell, i es viatja millor al poema que al més briós i ràpid corser. Fins i tot el més pobre ho pot fer, res per això no ha de pagar: l'ànima en el transport del somni es nodreix només de silenci i pau." Emily Dickinson. Després el viatge ens ha portat per músiques celestials i infernals. A l'infern hi hem arribat amb un llibre que segur que no us deixarà indiferents! Provoca desassossec!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb una carta que el científic alemany d'origen jueu va escriure al filòsof alemany Eric Gutkind. La carta data del 1957 i diu: "La paraula Déu és per a mi només l'expressió i el producte de la debilitat humana, i la Bíblia, una col·lecció d'honorables, però encara primitives, llegendes que de qualsevol manera són força primitives. Per mi la religió jueva, com totes les altres religions, és una encarnació de la superstició primitiva. La gent jueva, a qui orgullosament pertanyo, i als quals tinc una profunda afinitat amb el que penso, no té cap qualitat diferent per a mi que totes les altres persones. Pel que fa a la meva experiència, tampoc són millors que qualsevol altre grup humà, tot i que estan protegits del pitjor dels càncers per una manca de poder. D'altra manera, no hi veig res "d'escollit". Com a souvenir us he parlat del Déu de Spinozza, l'únic amb el qual creia Einstein.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar a Puerto Rico, al 1973, quan va morir el mestre Pau Casals. Buscaven algú per dirigir l'orquestra durant els funerals i el van escollir a ell, al xilè Víctor Tevah Tellias. "Vaig estar molts anys al costat del senyor Pau Casals, i amb la pena tinc també una gran satisfacció." Hem de tenir en compte que, set anys abans, el mestre l'havia escollit a ell per dirigir l'Orquestra del Festival Pablo Casals. I potser algú es pregunta: qui era aquell director xilè?
Avui el nostre particular tour ens ha portat, entre altres destins, a París, a l'estrena de "La consagració de la primavera" d'Igor Stravinsky. Va tenir lloc el 29 de maig del 1913, al Teatre dels Camps Elisis de París i va acabar amb tot un espectacle al pati de butaques. La gent cridava, insultava, xiulava, es pegaven...! Stravinsky va parar l'orquestra i va marxar del teatre. Però la cosa no va acabar així!
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha dut a Viena, el 2 d'agost del 1741. Hi hem anat amb una notícia que va sortir publicada al diari de la ciutat: "Llista dels morts a Viena. 28 de juliol, a la nostra ciutat, el reverendíssim senyor Antonius Vivaldi, prevere secular, a la casa de Walleris, prop de la porta de Caríntia, a l'edat de 60 anys." Per què va anar a Viena? Doncs perquè a la seva ciutat, Venècia, ja no gaudia de la mateixa reputació que en el passat, reconegut pels mateixos els venecians. El setembre del 1740 va decidir posar distància i va marxar a Viena. Buscava nous reconeixements i potser l'esperança de revenja amb la seva ciutat mostrant el seu talent a un altre públic. Viena no deixava de ser la gran capital de la música, però tot es va esvair. Per què? Doncs haureu de fer el viatge. Només us dic que va morir pobre i sol i que el dia del seu enterrament no va tenir ni música.
Avui el nostre tour particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar al regne de fantasia de l'escriptora Ana Maria Matute. Ens hi hem endinsat a través del conte, el gènere que més va cultivar, i per al qual ella estava especialment dotada: "El conte és astut. És filtre en el vi, en la llengua de les velles, en les històries dels sants. Els pobles els reben de nit. Des de fa milers d'anys que arriben a través de les muntanyes i dormen a les cases. Són els vells, desvetllats i nostàlgics, qui els expliquen". Com a souvenir, fades i bruixes!
Avui el nostre tour particular ens ha fet viatjar amb una carta que Giuseppe Verdi va escriure al seu antic mecenes i sogre. En aquell moment, el compositor ja era vidu i vivia amb una soprano, Giuseppina Strepponi, sense estar casats. La situació d'ella, davant els ulls del seu cercle d'amistats, era de "mantinguda" i Verdi, cansat dels rumors, entre els quals hi havia els del seu anterior sogre, li escriu una carta: "A casa meva també hi viu una dama lliure i independent que, com jo, estima la solitud i posseeix una fortuna que la posa a recer de les necessitats. Ni ella ni jo hem de retre comptes a ningú; d'altra banda, qui coneix la naturalesa de la nostra relació, les nostres coses?... Qui pot dir si ella és la meva dona o no?... Qui pot dir si està bé o està malament? I fins i tot, si està malament, qui té dret a llançar l'anatema sobre nosaltres? Només volia dir que reclamo la meva llibertat!"
Avui el nostre particular tour, entre altres destins, ens ha portat fins a un monestir de clausura benedictina del s. XVI. Allà hem conegut una noble milanesa que va acabar sent abadessa i compositora, Chiara Margarita Cozzolani. Una vida més interessant i amb llibertat del que potser ens pensem. Tot i que se li va acabar aviat. Com a souvenir, Santa Teresa de Jesús: "Per governar ànimes, filles meves, cal ser alhora indulgent i severa, liberal i conservadora, pacient i impacient, simple i astuta. Ai, tants contraris¿ Si en faltés un de sol tot serien desordres. És clar que¿ tot és més fàcil quan hi ha amor."