TOTS ELS ÀUDIOS

  • Nieuw Haarlem
    Escolta àudio

    Nieuw Haarlem

    Avui el nostre particular tour ens ha portat a fer un vol per un dels barris més populars de Manhattan. Hi hem viatjat amb Duke Ellington i la seva composició de jazz simfònic, "Harlem". El músic havia arribat a Nova York el 1923, provinent de la seva Washington D.C., havia estat invitat a unir-se a una banda de jazz de prestigi de la ciutat, i va decidir traslladar-s'hi, a Harlem. El nom es remunta al 1658, quan un governador neerlandès, pare de Nova York, va anomenar Nieuw Haarlem, a unes terres que s'estenien per gairebé tot el nord de Manhattan i que feien referència a la ciutat neerlandesa de Haarlem. Quan els anglesos ho van conquerir li canviarien el nom per Harlem. I qui hi vivia en aquella època? Doncs pagesos amb els seus esclaus negres. Anys més tard, Ellington explicaria la història dels afroamericans en diverses composicions i entraria a formar part, amb poetes i dramaturgs, del Renaixement de Harlem.

    Avui el nostre particular tour ens ha portat a fer un vol per un dels barris més populars de Manhattan. Hi hem viatjat amb Duke Ellington i la seva composició de jazz simfònic, "Harlem". El músic havia arribat a Nova York el 1923, provinent de la seva Washington D.C., havia estat invitat a unir-se a una banda de jazz de prestigi de la ciutat, i va decidir traslladar-s'hi, a Harlem. El nom es remunta al 1658, quan un governador neerlandès, pare de Nova York, va anomenar Nieuw Haarlem, a unes terres que s'estenien per gairebé tot el nord de Manhattan i que feien referència a la ciutat neerlandesa de Haarlem. Quan els anglesos ho van conquerir li canviarien el nom per Harlem. I qui hi vivia en aquella època? Doncs pagesos amb els seus esclaus negres. Anys més tard, Ellington explicaria la història dels afroamericans en diverses composicions i entraria a formar part, amb poetes i dramaturgs, del Renaixement de Harlem.

  • Emoció genuïna
    Escolta àudio

    Emoció genuïna

    Avui el nostre recorregut particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb la música de Johann Sebastian Bach, però amb una visió molt particular. És "Bach & Bach", un treball d'Antonio Serrano, Daniel Oyarzabal i Pablo Martín Caminero, que s'acosten al compositor combinant la clàssica, el jazz i sons electrònics, des de la tradició però amb picades d'ullet constants. Els seus instruments són l'harmònica, el clave, el contrabaix, el fender rhodes i el clavinet. Com a souvenir us he portat un tema de Michel Legrand interpretat per dues llegendes. Quan van enregistrar aquest tema ell s'acostava als 90 i a ella li faltava poc per fer els 80, i estan espectaculars. És emoció genuïna!

    Avui el nostre recorregut particular, entre altres destins, ens ha fet viatjar amb la música de Johann Sebastian Bach, però amb una visió molt particular. És "Bach & Bach", un treball d'Antonio Serrano, Daniel Oyarzabal i Pablo Martín Caminero, que s'acosten al compositor combinant la clàssica, el jazz i sons electrònics, des de la tradició però amb picades d'ullet constants. Els seus instruments són l'harmònica, el clave, el contrabaix, el fender rhodes i el clavinet. Com a souvenir us he portat un tema de Michel Legrand interpretat per dues llegendes. Quan van enregistrar aquest tema ell s'acostava als 90 i a ella li faltava poc per fer els 80, i estan espectaculars. És emoció genuïna!

  • "Si els Estats Units segueixen així, superaran tota la resta"
    Escolta àudio

    "Si els Estats Units segueixen així, superaran tota la resta"

    Avui el nostre particular viatge ens ha portat, entre altres destins, a la ciutat de Boston. Hi hem anat amb la música d'Antonín Dvorák i amb la carta que el compositor txec va escriure des d'aquella ciutat al matrimoni Hláva, mecenes i amics seus. És del 1892 i Dvorák amb la seva família acaben d'arribar als Estats Units (s'hi estaran tres anys). Pocs temps després d'arribar, ja fa un concert a Boston. La carta explica les seves impressions: "Aquí hi ha coses que hem d'admirar i d'altres que preferiria no veure, però què hi farem! Per exemple, el meu concert, es farà per als rics i intel·lectuals, però el dia abans, per als treballadors pobres. La intenció és que la gent pobra i inculta tinguin l'oportunitat d'escoltar la música de totes les èpoques i totes les nacions! Això ja és alguna cosa...! Aquí hi ha material més que suficient i abundància de talent! En general, si les coses segueixen així, els Estats Units superaran tota la resta!

    Avui el nostre particular viatge ens ha portat, entre altres destins, a la ciutat de Boston. Hi hem anat amb la música d'Antonín Dvorák i amb la carta que el compositor txec va escriure des d'aquella ciutat al matrimoni Hláva, mecenes i amics seus. És del 1892 i Dvorák amb la seva família acaben d'arribar als Estats Units (s'hi estaran tres anys). Pocs temps després d'arribar, ja fa un concert a Boston. La carta explica les seves impressions: "Aquí hi ha coses que hem d'admirar i d'altres que preferiria no veure, però què hi farem! Per exemple, el meu concert, es farà per als rics i intel·lectuals, però el dia abans, per als treballadors pobres. La intenció és que la gent pobra i inculta tinguin l'oportunitat d'escoltar la música de totes les èpoques i totes les nacions! Això ja és alguna cosa...! Aquí hi ha material més que suficient i abundància de talent! En general, si les coses segueixen així, els Estats Units superaran tota la resta!

  • Andrei Jdànov, el consogre de Stalin
    Escolta àudio

    Andrei Jdànov, el consogre de Stalin

    Avui el nostre particular tour ens fet viatjar amb la música del georgià Vano Muradeli. Nascut a la mateixa ciutat que Stalin, després d'estudiar al conservatori de Tbilisi i al de Moscú es va convertir en un dels músics predilectes del dictador. Eren amics i ell representava l'exemple típic del realisme socialista, d'amor a la pàtria i als seus herois, fins que li va arribar la defenestració. Va ser per la seva òpera "La gran amistat": amb aquest títol Stalin s'esperava sentir cants patriòtics georgians, però ell va optar per escriure la seva pròpia música. Les conseqüències van ser nefastes. Un any després, l'anomenat "decret Jdànov" creava una nova filosofia de l'art, de la música, que esdevindria un autèntic malson per a molts compositors soviètics. Com a souvenir us he portat l'impresentable personatge que hi havia al darrere d'aquest decret, Andrei Jdànov, polític i esbirro i consogre del dictador! Ja està tot dit, no? Doncs no, hi ha molt més! Heu de fer el viatge.

    Avui el nostre particular tour ens fet viatjar amb la música del georgià Vano Muradeli. Nascut a la mateixa ciutat que Stalin, després d'estudiar al conservatori de Tbilisi i al de Moscú es va convertir en un dels músics predilectes del dictador. Eren amics i ell representava l'exemple típic del realisme socialista, d'amor a la pàtria i als seus herois, fins que li va arribar la defenestració. Va ser per la seva òpera "La gran amistat": amb aquest títol Stalin s'esperava sentir cants patriòtics georgians, però ell va optar per escriure la seva pròpia música. Les conseqüències van ser nefastes. Un any després, l'anomenat "decret Jdànov" creava una nova filosofia de l'art, de la música, que esdevindria un autèntic malson per a molts compositors soviètics. Com a souvenir us he portat l'impresentable personatge que hi havia al darrere d'aquest decret, Andrei Jdànov, polític i esbirro i consogre del dictador! Ja està tot dit, no? Doncs no, hi ha molt més! Heu de fer el viatge.

  • Allò sí que era ballar al so d'Europa
    Escolta àudio

    Allò sí que era ballar al so d'Europa

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar al 1814, al Congrés de Viena, la gran cita diplomàtica que redissenyaria políticament i ideològicament (en el fons se la van repartir) la nova Europa, alterada durant anys per la Revolució Francesa i Napoleó. El tractat el feien les quatre potències vencedores: Prússia, Rússia, Aústria i Anglaterra, la gran coalició antinapoleònica.
    Durant mesos, Viena va ser l'escenari d'una infinitat d'activitats lúdiques. Tot i que sens dubte la que va lluir més, pel que fa a la música, la va protagonitzar Beethoven i la seva cantata "El moment gloriós". L'èxit del concert va ser apoteòsic en el vessant polític, perquè en el musical el compositor havia tingut dies i inspiracions millors. Es va interpretar una sola vegada, això sí, amb Beethoven dirigint l'orquestra. Com a souvenir us he portat una altra Europa; la que a més d'un/a ens posa els pèls de punta i ens fa viatjar als setanta, la de Carlos Santana! Allò sí que era ballar al so d'Europa!

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar al 1814, al Congrés de Viena, la gran cita diplomàtica que redissenyaria políticament i ideològicament (en el fons se la van repartir) la nova Europa, alterada durant anys per la Revolució Francesa i Napoleó. El tractat el feien les quatre potències vencedores: Prússia, Rússia, Aústria i Anglaterra, la gran coalició antinapoleònica. Durant mesos, Viena va ser l'escenari d'una infinitat d'activitats lúdiques. Tot i que sens dubte la que va lluir més, pel que fa a la música, la va protagonitzar Beethoven i la seva cantata "El moment gloriós". L'èxit del concert va ser apoteòsic en el vessant polític, perquè en el musical el compositor havia tingut dies i inspiracions millors. Es va interpretar una sola vegada, això sí, amb Beethoven dirigint l'orquestra. Com a souvenir us he portat una altra Europa; la que a més d'un/a ens posa els pèls de punta i ens fa viatjar als setanta, la de Carlos Santana! Allò sí que era ballar al so d'Europa!

  • "No em penso jubilar"
    Escolta àudio

    "No em penso jubilar"

    Avui el nostre particular tour ens ha acostat a Haydn, quan el músic tenia 59 anys i acabava de ser "jubilat", amb tots els honors, del càrrec que havia ocupat durant trenta anys com a mestre de Capella dels prínceps Esterhazy. I com va anar això? Doncs el seu patró i protector havia mort i el successor, poc amant de la música, va preferir jubilar-lo, això sí, amb el sou sencer. I què va fer Haydn? Descansar i gaudir dels èxits, fama i diners? Doncs no! Va decidir embrancar-se en un nou projecte: marxar a Londres, del 1791 al 1795 i allà escriure, entre d'altres, les seves dotze simfonies londinenques, conegudes com Simfonies Salomon o de Londres. Es deien així perquè l'havia engrescat Johann Peter Salomon, un músic alemany organitzador de concerts i que vivia a Londres. Haydn es trobava en un moment dolç, lliure i no es pensava retirar, de cap manera! Tot el contrari! Encara tenia molt a dir, a fer i a compondre!

    Avui el nostre particular tour ens ha acostat a Haydn, quan el músic tenia 59 anys i acabava de ser "jubilat", amb tots els honors, del càrrec que havia ocupat durant trenta anys com a mestre de Capella dels prínceps Esterhazy. I com va anar això? Doncs el seu patró i protector havia mort i el successor, poc amant de la música, va preferir jubilar-lo, això sí, amb el sou sencer. I què va fer Haydn? Descansar i gaudir dels èxits, fama i diners? Doncs no! Va decidir embrancar-se en un nou projecte: marxar a Londres, del 1791 al 1795 i allà escriure, entre d'altres, les seves dotze simfonies londinenques, conegudes com Simfonies Salomon o de Londres. Es deien així perquè l'havia engrescat Johann Peter Salomon, un músic alemany organitzador de concerts i que vivia a Londres. Haydn es trobava en un moment dolç, lliure i no es pensava retirar, de cap manera! Tot el contrari! Encara tenia molt a dir, a fer i a compondre!

  • Una d'espies i la injusta justícia
    Escolta àudio

    Una d'espies i la injusta justícia

    Avui el nostre particular tour ens ha fet reviure un conflicte social i polític que va tenir lloc durant la Tercera República francesa i que durant una dècada va trasbalsar profundament el país i el va dividir en dos camps oposats: l'afer Dreyfus. Inspirant-se en aquell cas, el compositor francès Albéric Magnard, defensor aferrissat del capità Alfred Dreyfus, va escriure una obra per denunciar l'"abominable denegació de justícia". La va titular "Himne a la justícia". I de què s'acusava Dreyfus? Doncs d'haver lliurat documents a Alemanya --d'espia vaja--, i això el condemnava a cadena perpètua a l'illa del Diable, a la Guaiana Francesa. Finalment, el veritable traïdor va ser identificat pel cap del servei d'intel·ligència militar, que va destapar el cas; però a Dreyfus el varen acomiadar i al traïdor, un comandant, un consell de guerra el va absoldre! Ah, i al cap d'un temps també van alliberar Dreyfus! Tot plegat, una d'espies i de la injusta justícia!

    Avui el nostre particular tour ens ha fet reviure un conflicte social i polític que va tenir lloc durant la Tercera República francesa i que durant una dècada va trasbalsar profundament el país i el va dividir en dos camps oposats: l'afer Dreyfus. Inspirant-se en aquell cas, el compositor francès Albéric Magnard, defensor aferrissat del capità Alfred Dreyfus, va escriure una obra per denunciar l'"abominable denegació de justícia". La va titular "Himne a la justícia". I de què s'acusava Dreyfus? Doncs d'haver lliurat documents a Alemanya --d'espia vaja--, i això el condemnava a cadena perpètua a l'illa del Diable, a la Guaiana Francesa. Finalment, el veritable traïdor va ser identificat pel cap del servei d'intel·ligència militar, que va destapar el cas; però a Dreyfus el varen acomiadar i al traïdor, un comandant, un consell de guerra el va absoldre! Ah, i al cap d'un temps també van alliberar Dreyfus! Tot plegat, una d'espies i de la injusta justícia!

  • El retir de Nannerl Mozart
    Escolta àudio

    El retir de Nannerl Mozart

    Avui el nostre particular tour ens ha traslladat a la vigília del casament de Nannerl Mozart, l'estiu del 1784. El 18 d'agost, el seu germà Wolfgang Amadeus li escriu una carta per desitjar-li sort. La necessitava, perquè Nannerl sempre havia estat controlada pel seu pare, fins i tot va decidir l'home amb qui s'hauria de casar. Finalment, i tristament, el pare va escollir un vidu, un magistrat, baró, ja gran, amb cinc fills mal educats, i Nannerl marxava a viure a St. Gilgen, un poblet de mil habitants a trenta quilòmetres de Salzburg. Allà, convertida en baronessa, començaria una nova etapa de la seva vida. La carta que li escriu el seu germà seria una de les últimes, perquè la relació entre ells s'aniria refredant. Llavors, però, encara continuaven connectats, tot i que ell es disculpava perquè no assistiria al casament. Com a bon germà, però, li enviava alguns consells que segons deia es treia del seu "crani poètic". Quins consells? Heu de fer el viatge. Us avanço que us agradaran!

    Avui el nostre particular tour ens ha traslladat a la vigília del casament de Nannerl Mozart, l'estiu del 1784. El 18 d'agost, el seu germà Wolfgang Amadeus li escriu una carta per desitjar-li sort. La necessitava, perquè Nannerl sempre havia estat controlada pel seu pare, fins i tot va decidir l'home amb qui s'hauria de casar. Finalment, i tristament, el pare va escollir un vidu, un magistrat, baró, ja gran, amb cinc fills mal educats, i Nannerl marxava a viure a St. Gilgen, un poblet de mil habitants a trenta quilòmetres de Salzburg. Allà, convertida en baronessa, començaria una nova etapa de la seva vida. La carta que li escriu el seu germà seria una de les últimes, perquè la relació entre ells s'aniria refredant. Llavors, però, encara continuaven connectats, tot i que ell es disculpava perquè no assistiria al casament. Com a bon germà, però, li enviava alguns consells que segons deia es treia del seu "crani poètic". Quins consells? Heu de fer el viatge. Us avanço que us agradaran!

  • Un napolità a Londres
    Escolta àudio

    Un napolità a Londres

    Avui en el nostre particular tour, entre altres destins, hem estat a l'Illa dels oblidats. Hem estat amb un compositor del qual sabem ben cosa dels seus orígens i infantesa. Sabem que l'anomenaven el napolità i això ja ens dona alguna pista d'on va néixer. I també sabem que com altres músics viatgers italians, el seu art i la seva manera de ser va impactar a la ciutat on va anar a parar, Londres. De fet, va passar la resta de la seva vida a Anglaterra, d'això en tenim certesa per les obres que va publicar, per algun document que parla d'ell i perquè quan va morir, alguns diaris anglesos li varen dedicar paraules d'elogi. Es deia Nicola Matteis. Com a souvenir us he portat una gallarda napolitana perquè de ben segur a ell li hagués agradat i fins i tot sacsejat. Perquè ni tan sols la melodia més remota de la nostra infantesa no ens abandona mai!

    Avui en el nostre particular tour, entre altres destins, hem estat a l'Illa dels oblidats. Hem estat amb un compositor del qual sabem ben cosa dels seus orígens i infantesa. Sabem que l'anomenaven el napolità i això ja ens dona alguna pista d'on va néixer. I també sabem que com altres músics viatgers italians, el seu art i la seva manera de ser va impactar a la ciutat on va anar a parar, Londres. De fet, va passar la resta de la seva vida a Anglaterra, d'això en tenim certesa per les obres que va publicar, per algun document que parla d'ell i perquè quan va morir, alguns diaris anglesos li varen dedicar paraules d'elogi. Es deia Nicola Matteis. Com a souvenir us he portat una gallarda napolitana perquè de ben segur a ell li hagués agradat i fins i tot sacsejat. Perquè ni tan sols la melodia més remota de la nostra infantesa no ens abandona mai!

  • "Els llibres fan els llavis"
    Escolta àudio

    "Els llibres fan els llavis"

    Avui el nostre particular viatge l'hem vertebrat a través dels llibres. Tete Montoliu quan havia d'escollir els seus músics no els preguntava per la música que els agradava, sinó pel que havien llegit últimament: "Prefereixo que em parlin de Cortázar que dels últims enregistraments de Charlie Parker!" Felix Mendelssohn tenia disset anys quan va escriure "El somni d'una nit d'estiu" després de llegir la traducció a l'alemany de l'obra de W. Shakespeare. Perquè els llibres ens ajuden a empènyer les idees, a transformar-les, a fer volar la imaginació. Fa vint segles el savi Quintilià va escriure: "Els llibres fan els llavis".

    Avui el nostre particular viatge l'hem vertebrat a través dels llibres. Tete Montoliu quan havia d'escollir els seus músics no els preguntava per la música que els agradava, sinó pel que havien llegit últimament: "Prefereixo que em parlin de Cortázar que dels últims enregistraments de Charlie Parker!" Felix Mendelssohn tenia disset anys quan va escriure "El somni d'una nit d'estiu" després de llegir la traducció a l'alemany de l'obra de W. Shakespeare. Perquè els llibres ens ajuden a empènyer les idees, a transformar-les, a fer volar la imaginació. Fa vint segles el savi Quintilià va escriure: "Els llibres fan els llavis".

  • La poesia d'un paisatge
    Escolta àudio

    La poesia d'un paisatge

    Avui el nostre particular tour ens a dut fins a un paratge natural i meravellós de la Costa Brava: "Ja tinc 'Les illes Medes'! Ja he vist les illes Medes! Unes i altres m'han entusiasmat. Acabem de fer una excursió sublim per terra i mar, que vostè deurà fer aviat si vol fruir de bo. Aquí l'esperem frisosos i no se'n penedirà", escrivia Juli Garreta a Pau Casals. El músic de Sant Feliu de Guíxols convidava el músic del Vendrell a visitar aquells illots que es troben davant de l'Estartit. I el 1923 Garreta escrivia el seu poema simfònic "Les illes Medes", una evocació marina que mostra la calma de la mar i la seva fúria, la suau brisa i l'enèrgica tramuntana, la terra, el fons marí, els ocells, els peixos...! Una manera poètica de descriure un paisatge!

    Avui el nostre particular tour ens a dut fins a un paratge natural i meravellós de la Costa Brava: "Ja tinc 'Les illes Medes'! Ja he vist les illes Medes! Unes i altres m'han entusiasmat. Acabem de fer una excursió sublim per terra i mar, que vostè deurà fer aviat si vol fruir de bo. Aquí l'esperem frisosos i no se'n penedirà", escrivia Juli Garreta a Pau Casals. El músic de Sant Feliu de Guíxols convidava el músic del Vendrell a visitar aquells illots que es troben davant de l'Estartit. I el 1923 Garreta escrivia el seu poema simfònic "Les illes Medes", una evocació marina que mostra la calma de la mar i la seva fúria, la suau brisa i l'enèrgica tramuntana, la terra, el fons marí, els ocells, els peixos...! Una manera poètica de descriure un paisatge!

  • Tres germans, un cunyat i l'art de la improvisació
    Escolta àudio

    Tres germans, un cunyat i l'art de la improvisació

    Avui el nostre particular viatge ens ha proposat, entre altres destins, fer una parada en l'univers del Janovska Ensemble. Ells són tres germans i un cunyat (i no és el títol d'un pel·li) i es van donar a conèixer el 2016 quan va aparèixer el primer disc, "Janoska style". Tres anys més tard apareixia "Revolution". En les seves interpretacions conflueixen múltiples ingredients: llaços familiars, herència musical austrohongaresa, formació acadèmica vienesa, domini tècnic de l'instrument i una nova visió musical creada conjuntament barrejant elements d'estil clàssic, jazz, pop i d'altres amb un denominador comú, gairebé oblidat en la clàssica: l'art de la improvisació! Com a souvenir us he portat "El primer concurs de bellesa"! I per què? Doncs ho heu d'escoltar i ho sabreu!

    Avui el nostre particular viatge ens ha proposat, entre altres destins, fer una parada en l'univers del Janovska Ensemble. Ells són tres germans i un cunyat (i no és el títol d'un pel·li) i es van donar a conèixer el 2016 quan va aparèixer el primer disc, "Janoska style". Tres anys més tard apareixia "Revolution". En les seves interpretacions conflueixen múltiples ingredients: llaços familiars, herència musical austrohongaresa, formació acadèmica vienesa, domini tècnic de l'instrument i una nova visió musical creada conjuntament barrejant elements d'estil clàssic, jazz, pop i d'altres amb un denominador comú, gairebé oblidat en la clàssica: l'art de la improvisació! Com a souvenir us he portat "El primer concurs de bellesa"! I per què? Doncs ho heu d'escoltar i ho sabreu!

  • Tothom necessitem un "très bien"
    Escolta àudio

    Tothom necessitem un "très bien"

    Avui el nostre particular viatge ens ha portat, entre altres destins, fins al Conservatori de París. Erik Satie hi havia estudiat de jove però finalment el va abandonar sense obtenir ni un trist diploma. Els professors l'havien etiquetat com un músic amb poc talent. L'any 1892, quan feia cinc anys que ja era fora, els va adreçar una Carta oberta perquè tothom s'assabentés del perquè: "De nen vaig entrar a les vostres classes; el meu esperit estava tan tendre que no ho vau saber entendre (...) Amb la vostra inintel·ligència em vau fer detestar l'art groller que ensenyàveu; per la vostra duresa inexplicable em vau fer menysprear-vos." Finalment, als quaranta anys, quan ja era un reputat compositor va voler omplir els buits i les llacunes de la seva formació i es va matricular a l'Schola Cantorum. Hi va estar cinc anys i va acabar els estudis amb el títol que no havia tingut mai i la menció "très bien"!

    Avui el nostre particular viatge ens ha portat, entre altres destins, fins al Conservatori de París. Erik Satie hi havia estudiat de jove però finalment el va abandonar sense obtenir ni un trist diploma. Els professors l'havien etiquetat com un músic amb poc talent. L'any 1892, quan feia cinc anys que ja era fora, els va adreçar una Carta oberta perquè tothom s'assabentés del perquè: "De nen vaig entrar a les vostres classes; el meu esperit estava tan tendre que no ho vau saber entendre (...) Amb la vostra inintel·ligència em vau fer detestar l'art groller que ensenyàveu; per la vostra duresa inexplicable em vau fer menysprear-vos." Finalment, als quaranta anys, quan ja era un reputat compositor va voler omplir els buits i les llacunes de la seva formació i es va matricular a l'Schola Cantorum. Hi va estar cinc anys i va acabar els estudis amb el títol que no havia tingut mai i la menció "très bien"!

  • Anna Girò, la cantant i amor prohibit de Vivaldi
    Escolta àudio

    Anna Girò, la cantant i amor prohibit de Vivaldi

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, a Venècia, i d'allà a "l'illa dels oblidats". Hi hem anat per conèixer una cantant per a la qual Antonio Vivaldi va escriure un catàleg important d'obres per a mezzosoprano, tot i que la història només li ha donat protagonisme convertint-la en l'amor prohibit del mestre. Es deia Anna Girò (o Giraud), era d'origen francès i havia nascut a la República Sereníssima el 1711. Se sap poca cosa de la seva infantesa, se sap que va conèixer Vivaldi a Màntua quan ella tenia 15 anys i ell 47, i a partir d'aquella trobada el mestre-capellà es va convertir en el seu educador musical i productor dels seus concerts. Tenia 17 anys quan va cantar per primer cop una òpera de Vivaldi --"Dorilla in Tempe"-- i es convertia d'aquesta manera en la seva prima donna. Bé, i alguna cosa més!

    Avui el nostre particular tour ens ha fet viatjar, entre altres destins, a Venècia, i d'allà a "l'illa dels oblidats". Hi hem anat per conèixer una cantant per a la qual Antonio Vivaldi va escriure un catàleg important d'obres per a mezzosoprano, tot i que la història només li ha donat protagonisme convertint-la en l'amor prohibit del mestre. Es deia Anna Girò (o Giraud), era d'origen francès i havia nascut a la República Sereníssima el 1711. Se sap poca cosa de la seva infantesa, se sap que va conèixer Vivaldi a Màntua quan ella tenia 15 anys i ell 47, i a partir d'aquella trobada el mestre-capellà es va convertir en el seu educador musical i productor dels seus concerts. Tenia 17 anys quan va cantar per primer cop una òpera de Vivaldi --"Dorilla in Tempe"-- i es convertia d'aquesta manera en la seva prima donna. Bé, i alguna cosa més!

  • El bonàs de Bruckner
    Escolta àudio

    El bonàs de Bruckner

    Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha dut a Viena, el 20 de febrer del 1881, el dia de l'estrena de la Simfonia n. 4 "Romàntica" d'Anton Bruckner. Feia anys que l'havia escrit però mai trobava el moment de presentar les seves obres. En part era per les seves inseguretats, que el portaven a acceptar crítiques i suggeriments per modificar les seves partitures --cosa que podia comportar anys d'espera--, i també hi havia l'hostilitat del crític més influent de Viena, que feia tot el possible per mantenir la carrera de Bruckner sota el seu control. Mireu si era bonàs, que dies abans de l'estrena, en un dels assajos, a l'acabar es va dirigir a l'aristòcrata Hans Richter, que dirigia l'orquestra i li va dir: "Tingui aquesta moneda, mestre, i begui's a la meva salut un got de cervesa". Richter va guardar sempre més la moneda. Probablement el bonàs de Bruckner el va captivar.

    Avui el nostre particular viatge, entre altres destins, ens ha dut a Viena, el 20 de febrer del 1881, el dia de l'estrena de la Simfonia n. 4 "Romàntica" d'Anton Bruckner. Feia anys que l'havia escrit però mai trobava el moment de presentar les seves obres. En part era per les seves inseguretats, que el portaven a acceptar crítiques i suggeriments per modificar les seves partitures --cosa que podia comportar anys d'espera--, i també hi havia l'hostilitat del crític més influent de Viena, que feia tot el possible per mantenir la carrera de Bruckner sota el seu control. Mireu si era bonàs, que dies abans de l'estrena, en un dels assajos, a l'acabar es va dirigir a l'aristòcrata Hans Richter, que dirigia l'orquestra i li va dir: "Tingui aquesta moneda, mestre, i begui's a la meva salut un got de cervesa". Richter va guardar sempre més la moneda. Probablement el bonàs de Bruckner el va captivar.

Anar al contingut