Si en Pompeu Fabra aixequés el cap i ens sentís parlar català, es tornaria a morir d'un infart. Entre tots hem de fer l'esforç de mantenir la nostra llengua viva i en plena forma! És el que intentem des d'aquest humil programa (ja ho sabem, a vegades se'ns escapen alguns barbarismes!). Ei, que potser el senyor Pompeu era una miqueta massa radical en algunes coses Com carat s'explica això del "Manifest per la conservació de la raça catalana"?
Aquest serà un capítol dedicat a una heroïna soviètica de la Segona Guerra Mundial? Més o menys. Al principi potser sí, però després la biografia agafa un gir una mica estrany. En un dels combats, l'Antonina va ser separada del seu batalló i es va veure obligada a amagar-se al bosc durant 6 mesos. La gana i la por de morir-se van fer que l'Antonina es fes passar per una civil i oferís el seu cos als oficials alemanys a canvi de diners i protecció. Fins aquí, tothom ho pot entendre, oi? El que ve després ja és més empipador de justificar.
La memòria i el bon nom d'aquest imbècil estaven intactes fins que va arribar el "Black lives matter" i va treure a la llum que l'Edward Colston era un esclavista malparit que va fer-se milionari amb el patiment i la mort de milers de persones, segrestades i venudes com un objecte. La ciutat de Bristol li havia dedicat estàtues, fins que algú va aixecar la llebre i tots els monuments van acabar pintats i a dins del riu.
A tothom li sona el seu nom i més o menys sap qui és. La gran majoria segur que heu jugat a aquell joc tan odiós de les piscines d'anar dient "Marco"... "Polo". Els més afortunats potser en tenen una d'aparcada a la seva plaça de pàrquing i els que van d'intel·lectuals se us voldran fer els llestos amb la frase: "Ell va portar la pasta i la pólvora a Europa." Doncs no. Resulta que això és una enganyifa dels de dalt. Escolteu atentament aquest capítol per saber la vida d'aquest descobridor italià: Marco Polo.
En Douglas es va fer famós quan va cometre un error de navegació descomunal. Mai un pilot d'avió s'havia equivocat de sentit d'aquella manera. Semblava fet expressament! Després d'allò li deien Wrong Way, perquè en lloc d'anar cap a l'oest va anar cap a l'est; en lloc de volar cap a Califòrnia va anar a petar a Irlanda! Com pot ser que un pilot d'avió sigui tan sapastre?! Hi havia alguna intenció amagada? O estem davant del pilot amb menys orientació de tots els temps?
Es deia Eric Arthur Blair. Era un home valent, compromès amb la lluita obrera, i un defensor dels més febles. Alguns diran que era excèntric, i serà ben veritat, però benvinguda sigui la bogeria si és per lluitar contra el feixisme. L'Eric va allistar-se a les files republicanes durant la Guerra Civil Espanyola, un conflicte que el va deixar massa tocat. Ferit i desgastat, l'Eric va decidir tornar a Anglaterra, ja que va adonar-se que els del seu bàndol preferien autodinamitar-se amb les lluites internes a lluitar contra l'enemic comú.
En Francesc Darder és qui va portar el pobre africà dissecat a Banyoles (per cert, no el va dissecar ell, ja el va comprar muntat). Ara que us hem cridat l'atenció, però, heu de saber que en Francesc també va fer moltes altres coses! Era un apassionat de la biologia i va ser director del Zoo de Barcelona. Era un home inquiet, un emprenedor de l'època, que tant podia obrir una clínica veterinària com un museu natural o publicar una revista científica. Tot plegat tenia una pàtina de Phineas Barnum molt interessant.
En Heinrich Schliemann és de les persones més excèntriques i difícils de desxifrar que han passat per aquest programa! Normalment, els excèntrics milionaris els veus venir d'una hora lluny, com en Henry Paget, una vedet de cabaret obsessionat per anar sempre de vint-i-un botons, o en Timothy Dexter, un empresari afortunat que tenia estàtues de Napoleó al jardí. Però, en canvi, en Heinrich està fet d'una altra pasta (s'acosta una mica a Lord Carnarvon, el promotor de les excavacions arqueològiques a Egipte). Toca aspectes del ric excèntric i aspectes del depravat que s'enllita amb noies gairebé menors d'edat.
Fa poc en Peyu us va anunciar que faríem la biografia d'un animal, però heu de tenir en compte que no totes les històries de quissos i gatetes seran entranyables i aniran acompanyades de la banda sonora de "Sempre al teu costat, Hachiko". Avui serà un capítol de sang i fetge, perquè us explicarem la història d'en Becerrillo, un gos de guerra espanyol que van utilitzar per massacrar els nadius de les Amèriques. En Becerrillo era tan valuós dins de l'exèrcit espanyol que rebia carns de la millor qualitat i fins i tot tenia una paga assignada!
Sabem que la història de Lao Tse barreja realitat i llegenda, però hem intentat ser tan curosos com hem pogut. Les històries fantàstiques diuen que Lao Tse, abans de néixer, va estar 81 anys a dins la panxa de la seva mare (gestació un pèl llarga, no trobeu?) i que quan la seva mare per fi va donar a llum, el petit Lao ja tenia el rostre i la saviesa d'un ancià. De tot això, ni cas! Quedeu-vos amb la nostra versió dels fets i anirem millor!
Si el capítol 122 de la temporada passada el vàrem dedicar a explicar-vos la història del Wolfgang Amadeus Mozart, avui, un any després, volem recuperar la vida de la seva germana, Maria Anna Mozart, una noia amb un talent increïble, però que es va veure superada i esclafada pel patriarcat de l'època. El pare va ser un autèntic turment per a la pobra Maria, aquell home creia que el piano era "cosa d'homes" i que les dones havien de preocupar-se per pescar un bon marit i criar els fills.
El nostre amic va portar la ciència al límit, es va saltar totes les barreres ètiques i deontològiques, però cal dir que ho va fer per una bona causa: crear un exèrcit invencible d'homes-mico comunistes al servei del camarada Stalin. Amb aquesta nova arma secreta, la Unió Soviètica es convertiria en una potència imparable que imposaria una dictadura comunista. Amb els homes-mico (àgils com un humà i intel·ligent com un simi) controlat a la resta de la població. Un pla que no tenia cap fissura.
En Herbert Mullin és el primer assassí en sèrie de la temporada amb cara i ulls! Per fi una mica de serietat! Hem patit molt per arribar fins aquí, però ha valgut la pena; avui us portem el típic boig psicòpata que mata desconeguts per salvar la humanitat. Com un llum de ganxo. En Herbert tenia la teoria que les catàstrofes habituals es podien evitar amb una gran quantitat de sacrificis humans. L'home tenia un bon cacau mental amb les veus del seu cap.
La Rossa Matilda Richter portava el circ a la sang! El seu pare va ser un representant d'artistes de circ (de circ normal i corrent, no dels horrors). La Rossa era una funambulista excel·lent, però el salt a la fama (mai més ben dit), el va fer quan es va associar amb el Gran Farini (possible búnquer!), una espècie de Barnum de segona divisió que va dissenyar l'espectacle de "la bala humana".
L'Aimo va ser un jove soldat finlandès que va lluitar contra les tropes soviètiques en l'anomenada "Guerra d'hivern". Durant el conflicte, per molt increïble que sembli, l'Aimo era l'encarregat de portat tots els subministraments de metamfetamina de l'esquadró. Era el soldat responsable de la droga dels seus companys! En aquells temps alguns exèrcits subministraven metamfetamina a les seves tropes perquè es pensaven que era un bon complement durant els combats!
Avui us tornem a portar la història d'un altre Timothy, llàstima que aquest va tenir menys fortuna que en Timothy Dexter, l'empresari analfabet que es va fer milionari. En aquest cas, el nostre Tim va ser un actor frustrat, un "beach boy" de segona divisió que es va obsessionar amb la flora i la fauna d'Alaska. En Tim creia que era l'amo dels ossos, que amb respecte i paciència els podia arribar a dominar i ser un dels seus. Aquí hem tingut històries de nens llop, però no de nens os. Llàstima, Tim.
L'Andy Fordham era un esportista d'elit? Podem discutir-ho. Primer hauríem de saber si els dards són un esport o més aviat un passatemps que els borratxos anglesos practiquen al pub. Potser no és tan glamurós com el futbol o el rugbi, però heu de saber que els tornejos de dards mouen milions amb les apostes en línia. I també heu de saber que l'Andy Fordham era un dels millors tiradors de dards del circuit internacional, un home que tirava millor anant borratxo que serè!
Aquest personatge és tan excèntric que no sabem ni a quina subcarpeta classificar-lo! Primer hem pensat que encaixaria bé en el grup Metges sonats que jugaven a ser Déu. Aquest any estem fent moltes biografies de científics bojos que han portat la ciència al límit (intentant ressuscitar els morts amb electricitat, implantant testicles de mico a humans ), però en Martin no pot anar en aquesta carpeta, perquè mai va ser metge ni res que s'hi assembli! Era més aviat un estafador, un comercial que es va inventar un currículum per poder vendre incubadores.
Primer vam portar-vos la culpable de l'assassinat; després vam explicar-vos la víctima. Ara només ens queda portar-vos el pintor de "La mort de Marat". En Jacques-Louis David va ser un talentós pintor de la cort reial francesa que, a poc a poc, es va anar posicionant a favor de la revolució. Es va fer amic d'en Marat i va abraçar les idees jacobines. En Jacques-Louis David va passar de ser el pintor del rei de França a ser un dels membres del jurat que van condemnar el monarca a mort!
En Tim era un pobre desgraciat que es va passar tota la infància treballant de sol a sol per guanyar-se les garrofes. El primer cop de sort el va tenir quan va conèixer una viuda rica. Tots dos es van enamorar i en Tim va passar de ser un mort de fam a un terratinent. La viuda no us penseu que era una mòmia dissecada. Tenia la mateixa edat que en Tim, és a dir que el matrimoni no era d'aquells estranys! La gràcia d'aquesta història és que a partir d'aquí en Tim comença uns malabars empresarials impressionants. Unes inversions sense cap ni peus que li van sortir bé de miracle!