S'asseu a "El divan" l'artista que aplega sensibilitats intensament. Lídia Pujol ha travessat la frontera dels 20 anys de música, poesia, compromís social i espiritualitat, i això traspua en el seu art i les seves reflexions. Una cantautora que en recupera una altra, Cecilia, per explicar l'Espanya hereva d'un passat fosc, i que reivindica l'amor que dona "la veritable qualitat humana a la teva vida", i que "transcendeix les cultures, les religions, les diferents formes d'expressió". Mentre enllesteix el seu disc "Babel", feliçment apadrinat pel premi Espai Ter, Lídia Pujol cita amb igual força i convicció Ramon Llull, Raimon Panikkar i la saviesa de la seva iaia Rosalia: "Jo soc única. No hi ha ningú en el món, tret de mi, com jo. Ni n'hi ha hagut, ni n'hi haurà. I tu, també."
Ester Nadal és directora de teatre. Quim Llisorgas és actor. Va néixer amb una diferència, però ha aconseguit el seu somni: interpretar. La directora explica: "Per crear has de desaprendre, no jutjar-te i anar més enllà dels límits per creure en la teva imaginació. Quan en un assaig general, hi ha una situació de bloqueig, convido en Quim i es desencalla. Pots triar el 'no vull', però no el 'no puc'." L'actor confessa: "Soc positiu, primer ho vull intentar, tiro endavant i, si em trobo un obstacle, procuro millorar." Afegeix: "A les persones amb discapacitat ens prenen per idiotes. No saben que podem pensar com una persona normal. No sabem adaptar-nos a les diferents capacitats." "El divan" d'Ester Nadal i Quim Llisorgas és una conversa humana, divertida i entranyable. Ara estrenen "Andorra" al TNC.
L'amor, l'hem trobat? És una de les preguntes que Sílvia Cóppulo fa a les persones que passen pel programa, i en aquest programa especial de Nadal hem recollit algunes respostes. En parlen, entre d'altres, l'oftalmòloga cirurgiana Elena Barraquer i l'actor Pablo Derqui. Asseguts al divan, alguns dels convidats també es llancen a cantar les cançons que han triat per explicar-nos moments concrets de la seva vida. També recollim algunes d'aquestes intervencions: des de la professora Giménez-Salinas, amb un bolero de María Dolores Pradera, fins al catedràtic emèrit de la UAB Borja de Riquer, amb la "Piccolissima serenata".
"El divan de la nit de Nadal" és un mosaic d'alguns dels millors moments que hem viscut al programa el 2023. Hi apareixen detalls de la conversa amb la professora Elena Giménez-Salinas o amb l'empresària Helena Guardans-Cambó, entre d'altres. Recupera la visió que l'escriptora Antònia Vicens té sobre la felicitat, un concepte que també aborden l'exlíder de Lax'n'Busto Pemi Fortuny i la candidata al Nobel de la Pau Yasmina Cánovas, tots dos cooperants, i també el músic Manu Guix.
L'actor Pablo Derqui confessa el seu amor per la seva parella, els seus fills --"Veure el món a través dels seus ulls és una cosa que no m'havia ni plantejat"-- i pel teatre. El trobem al Teatre Nacional de Catalunya, ara que hi representa el doctor Germán Velázquez a "La madre de Frankenstein", sobre el text d'Almudena Grandes. Reflexiona sobre la història d'Espanya --diu que després de la dictadura "no s'ha depurat el que s'havia de depurar"-- i sobre els nacionalismes --que es branden "com una arma". També parla sobre música i, molt, sobre teatre. "Estic content d'haver triat l'ofici que tinc", diu.
L'escriptora i traductora Carlota Gurt ha deixat de banda l'última novel·la que estava escrivint --"l'he matada", diu-- i ha tornat a acceptar un encàrrec de traducció --una activitat que tenia aparcada-- per diners. Està enmig de la promoció de l'últim recull de contes, "Biografia del foc", el tercer llibre que publica. Intensa i lúcida, visita "El divan" en un moment en què confessa que se sent "incapaç" de tot i cita Virginia Woolf: "Qui diu que aquest pou de desànim no se m'empassarà?" A ella no, que té clar que la vida "no serveix de gaire, però, ja que hi som, passem-nos-ho bé".
L'escriptora, editora i directora de la Llibreria Ona, Iolanda Batallé, arriba a "El divan" amb Sílvia Cóppulo amb la seva nova novel·la, "Massa deutes amb les flors", i energia, contundència i somriures. Encara no n'havia fet 18 i es va declarar al cantant George Moustaki després d'un concert al Liceu, una declaració que ell va declinar després de demanar-li l'edat. L'exdirectora de l'Institut Ramon Llull creu en la força de la paraula, alerta contra els "homes grisos" que "tenen por i causen guerres" i reivindica el paper de les dones en el món literari català: "Els anys 80 s'explicava la literatura catalana sense dones. Ara ja no es pot."
La premiada directora de documentals i reportatges Lala Gomà, enamorada de l'Àfrica i compromesa amb els mitjans públics ("Tot el que he fet és per a una televisió pública, no popular"), realitzadora als inicis de Televisió de Catalunya, va fer l'"Oh, Bongònia", amb Mikimoto, i va crear programes de culte com "Música per a camaleons" i petits tresors audiovisuals com la sèrie "El sol de la nit". Es decanta per documentals i "històries amb pes específic, amb investigació i que representen reptes". Amb un gran sentit de l'humor, és conscient de ser una privilegiada, diu que la felicitat, "si existeix, és fugissera" i que li queden moltes coses per fer: "Més documentals, més viatges, i preparar-me un bon taüt."
La professora Esther Giménez-Salinas, síndica de greuges, desplega lucidesa i saviesa acumulada. Dècades d'experiència pensant i actuant per als més desfavorits. Confessa haver tingut complexos davant dels col·legues homes, que podien dedicar els estius a estudiar i fer articles quan ella s'havia de dedicar als seus quatre fills. Directa, franca i sense censures, etziba, d'entrada, que "la veritat no existeix" i que "la mentida potser tampoc". Consideracions documentades i certeses profundes, ineludibles: "L'amnistia pot ser molt injusta i molt necessària, però no fa justícia."
Fede Sardà, director de Luz de Gas. Empresari de la nit o cabareter, com a ell li agrada dir. Continua fent de discjòquei, i va a dormir de matinada per fer rutllar una sala que programa concerts passada la mitjanit de dimecres a dissabte, "un fet insòlit a Europa", diu, perquè a aquella hora als empresaris els surt més rendible continuar punxant música que fer-la en directe. El sentit de la vida és no avorrir-se, afirma, i el perden les causes socials, perquè fan felices les persones. Com manté la vitalitat aquest jove de més de 70 anys? Jugant cada dia a ping-pong i als escacs, treballant amb gent jove i no pensant gaire.
Mercè Aránega és una dona compromesa. "Amb la independència, hauríem pogut continuar anant a totes sense els polítics i no ho hem fet. Em provoca dolor. Viure és fer política. Amb els fets et posiciones." Una dona feliç i satisfeta: "El teatre m'ha donat tenir un lloc en aquest món. I jo l'hi he donat al teatre, des que tinc 20 anys, tots els anys de la meva vida." Nascuda el 1957, riu quan diu que està "jubilada" i no para de treballar. Actua amb "Els gossos" al Teatre Borràs, de Barcelona (fins al 15 d'octubre), després farà la gira per Catalunya de les "Instruccions per fer-se feixista" i se'n va cap al TNC (a partir del desembre). Quan repassa la seva trajectòria professional, admet que el teatre li ha donat "un lloc al món" i que ella "l'hi ha donat tot al teatre". Tot i això, assegura que si no s'hi hagués dedicat, vital com és, hauria trobat altres activitats: "El món està ple de coses meravelloses per fer."
El professor Jordi Monés, retinòleg, s'ha especialitzat en malalties degeneratives de la retina i investiga com fer front a la degeneració macular associada a l'edat (DMAE), la primera causa de ceguesa legal en majors de 50 anys. Director de l'Institut de la Màcula i la Barcelona Macula Foundation i professor a la Universitat Utah Health (EUA), ha pres part en la recerca d'un fàrmac eficaç per frenar la forma atròfica de la malaltia: "Hem posat un granet de sorra perquè la DMAE sigui una malaltia menys terrible". Fill de joier, passava els estius ajudant en el taller, on va començar a entrenar els dits en feines molt precises. Com a directiu del FC Barcelona, va ser l'impulsor de la iniciativa "Barça sense Fum", que va col·locar el Camp Nou com una referència mundial en la lluita contra el tabac, "una contribució infinita a la salut pública". I confessa que com a directiu del Barça va fer "un màster d'antropologia absolut", veient com canviaven les persones en ocupar llocs a la junta.
Borja de Riquer: "Durant el procés, els dirigents independentistes van sobrevalorar les forces pròpies i van menysprear l'adversari." La mirada de l'historiador Borja de Riquer escruta el passat, observa el present i es projecta al futur amb optimisme. Ha treballat intensament durant un any per escriure "Francesc Cambó, l'últim retrat (Edicions 62)", una obra definitiva sobre el destacat dirigent català. "Un personatge extraordinàriament complex i contradictori. La seva vida són ziga-zagues constants, i això --confessa Riquer--, per a un historiador, és molt interessant." A "El divan" parla de Cambó i del seu pare, el filòleg Martí de Riquer: "Ens separaven moltes coses, però ens vam respectar mútuament"; de l'Assemblea de Catalunya, i de Renato Carosone. I explica l'anècdota impagable del dia que va conèixer Raimon, que va anar a casa seva a demanar-li consell al pare sobre com havia de recitar Ausiàs March.
Hi havia "molta gent en contra", però "els planetes es van alinear" i van crear el domini .cat, l'univers dins d'internet on es parla català. Manel Sanromà hi va estar al darrere, com prèviament havia impulsat la Tinet, una plataforma ciutadana que oferia connexions assequibles a internet quan la xarxa estava a les beceroles. Avui reflexiona sobre com podem aconseguir un accés lliure a la intel·ligència artificial i com fer-ho perquè aquesta revolució sigui ètica i "per al bé col·lectiu". Apassionat per l'egiptologia, va decidir estudiar Astrofísica per la influència d'un professor brillant. I, més enllà del futbol, vibra amb els castells, que ara es mira a distància. Fundador de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, manté la desconfiança respecte a "l'altra colla de castellers" de la seva ciutat: "Mai podria fer negocis amb ells."