Avui hem sentit: "Klavierstücke", op. 119, i Sonata per a clarinet i piano en fa menor, op. 120, núm. 1. Després d'haver estat tretze anys sense compondre ni una sola peça per a piano sol, dedicat exclusivament a la música simfònica, coral i de cambra, Johannes Brahms (1833-1897) va tornar al piano, el seu lleial company, el confessor de la seva solitària existència i el més fidel intèrpret dels seus sentiments més profunds. Ho va fer de gran, durant els estius del 1892 i el 1893 a Bad Ischl, quan vorejava els seixanta anys, immers en una malenconia tardoral de la qual van sorgir pàgines d'una bellesa íntima, expressives i evocadores, "cançons de bressol per bressolar els meus patiments", com ell mateix les va definir, confidències plenes de serenor, consol i resignació. És el testament pianístic de Brahms.