Adolfo Delibes: "El pare pensaria que ens hem tornat tots bojos"
Miguel Delibes unia coses aparentment contraposades: el camp i les lletres. El seu fill Adolfo el recorda com un home sobri i auster, com l'essència dels paisatges i els pobles de Castella
Miguel Delibes i la seva dona, Ángeles de Castro, van tenir vuit fills. Potser pel lligam de l'escriptor amb el camp i la vida rural, molts d'ells van estudiar Biologia, com Adolfo Delibes, que ens rep a la seu de la Fundació Delibes a Valladolid. Entre tots custodien el llegat del seu pare. No només el llegat literari, sinó també els valors que va defensar l'autor de "La sombra del ciprés és alargada" o "El camino", per citar només dues obres. Aquests valors es fonamenten en la llibertat, la justícia social, l'humanisme, el periodisme responsable i, sobretot, la defensa del món rural i de la natura.
Es diu que el seu pare era un home tranquil, que la seva literatura tenia aspectes una mica tristos, però alhora era un home jovial, era un home lletrat però li agradava molt el camp, la caça... L'estereotip diu que un home lletrat no pot ser un home de camp?
Ell es considerava un caçador que escrivia, més que no pas un escriptor que caçava. Es trobava més còmode al camp, li interessava més el món rural que no pas l'urbà, però va saber gaudir de les dues parts, o potser millor, va saber gaudir de la part bona dels dos mons.
Delibes es lamentava públicament, però també amb les seves obres, pel fet que l'Espanya rural s'anava desintegrant a poc a poc. Va ser premonitori?
Sí, perquè ara s'ha accentuat. El que el meu pare va conèixer va ser el final de l'agricultura com es feia fa segle i mig, i l'inici de l'etapa industrial. Això va suposar l'abandonament del camp i la migració cap a les grans ciutats, on la gent tenia possibilitat de treballar. Això a Miguel Delibes el va impressionar molt, perquè va conèixer els inicis d'aquells canvis i, mira ara, ara ja s'ha arribat a l'extrem. Ara els nostres pobles tenen molt poques possibilitats de desenvolupar-se. De fet, tenen problemes per existir i, per descomptat, això al meu pare li faria moltíssima pena.
Vostès continuen anant a Sedano (província de Burgos), el poble dels Delibes?
Sí, sí, continuem anant-hi! I tant, tota la família. És el nostre poble, encara que hàgim nascut a Valladolid. Tots des que vam néixer hem passat temporades llargues a Sedano. La meva mare era de Burgos, i Sedano sempre ha estat una part important en la vida de tota la família Delibes, també ara per als besnets. Sedano també ha canviat, però no és l'exemple típic del que ha passat a la majoria de pobles de Castella i Lleó. Ara té poquets habitants a l'hivern, però té la sort que a l'estiu hi va molta gent. A la majoria de pobles de Castella no tenen ni una cosa ni l'altra. No tenen possibilitats turístiques i no tenen, més enllà de l'agricultura o la caça, cap altra possibilitat de subsistència.
Ara que parla de la caça, què ha passat que hi ha hagut tanta polèmica?
Doncs que ens preocupa als caçadors però també, i diria que més, als agricultors i ramaders, perquè l'excés d'espècies acaba perjudicant els seus interessos, afecta el rendiment de la seva feina. Però a Castella i Lleó, on no tenim platja, la caça és un recurs important. És l'activitat que omple les cases rurals els caps de setmana, els hotelets, les pensions... i, agradi o no, és el recurs que tenim. Potser és un recurs petit mirat des de la perspectiva de les grans ciutats, però és un dels recursos que tenim vist des de la perspectiva dels nostres pobles.
Miguel Delibes, el seu pare, a banda de les moltes novel·les, va escriure també molts llibres de caça. Estaria amoïnat, oi?
La meva germana Elisa deia que el pare pensaria que ens hem tornat tots bojos. I té més valor que ho digui ella perquè no és caçadora! El meu pare considerava la caça una activitat lícita, moderna, respectuosa amb el medi... no hi veia problema. En canvi, sí que veia problemes amb els residus de les fàbriques, això sí que l'amoïnava. Amb la caça no tenia cap problema ètic, el meu pare crec que va ser un precursor de l'ecologisme. Recordo un dia quan ja era gran i vidu, que el vaig dur al camp a veure uns molins d'energia eòlica, va quedar meravellat! Li va semblar una idea boníssima, i quan jo li vaig dir que hi havia qui es queixava per l'impacte en el paisatge, ell em va dir que per això no calia patir, que de paisatge en tenim molt! Per donar i per vendre! I d'energia neta en tenim molt poca.
Com acabarà la llei de caça?
En la meva opinió, aquesta prohibició és producte d'haver perdut la cultura rural, justament per l'èxode de la població! La gent ja no sap si hi ha ovelles destinades a la cria, unes altres destinades a la llana i unes altres a la llet, tot això ja no se sap. Els ocells només els coneixen els homes grans, els joves no en coneixen ni un. Els joves estan més a prop del que es diu a les ciutats que no pas del que passa al poble. I aquests corrents que han prohibit la caça són hiperurbans, són gent que no coneix el camp. De tota manera, crec que la prohibició serà per poc temps.
Delibes unia coses aparentment contraposades: el camp i les lletres, però també la caça i el medi ambient...
Com a fill de Miguel Delibes i com a caçador, la caça i la defensa del medi és el mateix. A Miguel Delibes li agradava molt el camp i el va conèixer a través de la caça, ho podia haver fet a través de la fotografia o de la piragua... però era caçador. L'única cosa imprescindible i molt important és practicar la caça sobre espècies que tenen un estat de conservació favorable. A ningú se li acudiria posar dins de l'ordre de caça l'os ibèric o el linx, i als caçadors ens encanta veure l'os i el linx i preferim veure'ls lliures que no pas caçar-los. Però les perdius, els conills, les llebres, els porcs senglars, que són poblacions en un estat magnífic... doncs ens sembla que no passa res si es cacen. Caçar és una activitat molt més meritòria que no pas matar vedelles en un escorxador, i per això creiem que la caça s'ha de mantenir amb la limitació lògica de conservació de cada una de les espècies.
Si la despoblació és irreversible, potser sí que hi ha alguns elements que poden frenar la migració del camp cap a les ciutats. La caça en seria un?
Sí, sí. És un recurs petit però no el podem desestimar. Als pobles es viu de la ramaderia, l'agricultura i la caça. Tenim aquestes tres coses i no més. Tenim altres coses petitíssimes que poden ajudar a fixar la població, amb petites cooperatives destinades a la mel o a la fabricació de pèl·lets... però són poca cosa. Aquí només hi ha tres o quatre grans empreses, com la Renault prop de Valladolid, però qui sap si d'aquí 15 anys es continuaran fabricant cotxes aquí. El que sí que sabem segur és que d'aquí 15 anys hi continuarà havent agricultura.
Miguel Delibes era molt castellà, però quines són les característiques de la gent de Castella.
Doncs no ho sé... Com deia el meu pare, potser sí que som molt sobris. Som gent de poques paraules i potser sí que som sobris, com els nostres paisatges i els nostres pobles. El meu pare ho va definir molt bé, som una mica com el nostre paisatge.
I són pessimistes?
Jo crec que no. El meu pare sí que era pessimista, a més de sobri i auster. Potser hi ha cert pessimisme entre la gent del camp, però és perquè veuen l'esdevenir fatídic dels nostres pobles.
