Molt probablement no ocuparan portades als diaris ni obriran informatius de ràdios o televisions aquests dies als Jocs. A la seva delegació no hi ha cap crac mediàtic, difícilment cap d'ells guanyarà medalla. Per a ells, ser a Tòquio és un èxit vital. 29 atletes conformen l'equip dels refugiats. Són originaris d'onze països: Síria, l'Afganistan, el Sudan, el Sudan del Sud, l'Iran, l'Iraq, Eritrea, la República Democràtica del Congo, el Congo, el Camerun i Veneçuela. Competeixen en dotze disciplines: hi ha atletes, boxejadors, nedadors, jugadors de bàdminton... La majoria no es coneixen entre ells, no parlen el mateix idioma. Comparteixen bandera, l'olímpica, i també un destí vital: fugir del seu país d'origen per culpa d'un conflicte o una persecució. Cap d'ells viu al país on va néixer. Són una mostra dels 80 milions de persones desplaçades a la força que hi ha ara mateix al planeta.   Masomah Ali Zada, ciclista a l'equip de refugiats, va marxar de l'Afganistan perseguint el somni dels Jocs En aquest equip, cada esportista té una història de superació al darrere. La Masomah és ciclista. És afganesa. La passió pel ciclisme li ve de petita. Es va exiliar amb la família a l'Iran quan era una nena, però uns anys més tard va tornar a Kabul, a casa seva. Moguda per la seva passió pel ciclisme, va crear un grup ciclista femení, que va topar frontalment amb els sectors conservadors de Kabul. Malgrat tot, va arribar a formar part de l'equip nacional de ciclisme. Les amenaces, però, no van trigar. Ser dona, practicar el ciclisme i formar part de la minoria ètnica hazara no era una bona combinació, sinó més aviat un pecat. El 2017 es va exiliar a França. Ara viu a Lilla, on combina els entrenaments amb els estudis d'enginyeria civil. La Masomah lluita perquè hi hagi més nenes afganeses que vulguin agafar la bicicleta. Una abanderada que amb només 17 anys va escollir l'exili Com en totes les delegacions hi ha d'haver un abanderat. A l'equip dels refugiats va ser la Yusra Mardini, siriana, qui va sortir a l'Estadi Olímpic de Tòquio portant la bandera olímpica. La Yusra és nedadora. Amb 17 anys va triar el camí de l'exili. Ho va veure clar el dia que un projectil va destrossar la coberta de la piscina on s'entrenava. Ella i 17 persones més es van llençar al mar en un bot que tenia capacitat per a sis persones. El motor del bot se'ls va aturar i van quedar a la deriva. La Yusra, una experimentada nedadora, va saltar a l'aigua amb la seva germana i totes dues van empènyer l'embarcació durant hores fins a arribar a les costes de Lesbos. Va travessar mig Europa fins a arribar a un camp de refugiats a Berlín. Poc després va rebre la trucada del COI per participar als Jocs de Rio, on va competir formant part del primer equip de refugiats de la història. La Yusra ha repetit a Tòquio i ho ha fet a les sèries dels 100 metres papallona. Yusra Mardini durant una competició als Jocs de Rio (EFE) Una de les imatges de la cerimònia d'inauguració dels Jocs de Tòquio va ser una abraçada. La dels germans Maso, l'Alaa i el Mohamed. Són sirians, però competeixen sota banderes diferents. El Mohamed ho fa amb l'equip de triatló de Síria. I el seu germà, Alaa, és nedador de l'equip de refugiats. Tots dos van fugir de la guerra el 2015. El destí els va portar a punts diferents d'Europa, a Alemanya i a Holanda. L'Alaa és nedador de llarga distància. Li ve de família, ja que el seu pare era entrenador de natació. L'Alaa es va posar en contacte amb la Federació Siriana de Natació per oferir-se per participar als Jocs, però no va obtenir mai resposta. Va ser aleshores quan es va postular per competir amb l'equip de refugiats. Sí que va tenir resposta el seu germà, Mohamed, que ja ha competit a la prova de triatló. Això sí, el Mohamed no és ben vist pels seguidors del règim de Bashar al-Assad i en les últimes hores la premsa afí al govern li ha tirat en cara que "els que estimen Síria han de viure al país, i no pas a Europa". Els seus primers Jocs Olímpics A Tòquio molts s'estrenen, com l'Eldric Sella, el primer llatinoamericà de l'equip de refugiats. És veneçolà i va fugir del règim de Nicolás Maduro cansat de la pobresa i la violència al carrer. És boxejador i va arribar a entrar a l'equip nacional de Veneçuela, però només va durar set mesos, just quan l'equip en ple va ser dissolt per manca de recursos. L'Eldric va aprofitar un torneig a Trinitat i Tobago per demanar asil al país caribeny i ja no ha tornat. Ell és un dels cinc milions de veneçolans que viuen fora del seu país. L'Eldric ha fet totes les feines per poder sobreviure al seu país d'adopció, des de jardiner fins a obrer de la construcció. Però la boxa continuava al seu cap. Va ser així com se li va acudir enviar una sol·licitud al COI per formar part de l'equip de refugiats i va ser acceptat. El seu pare, que també es va escapar del país, li fa d'entrenador. I la seva parella és la seva representant i nutricionista. Els 29 integrants d'aquest equip de refugiats viuen aquests dies el seu somni. Saben, a més, que guanyar una medalla no és impossible. A Rio, l'iranià Kimia Alizadeh, que es va exiliar del seu país per refugiar-se a Alemanya, va guanyar el bronze en taekwondo. Tots ells tenen els mateixos privilegis que la resta d'atletes: una beca que assumeix el COI, allotjament a la vila i un tracte d'esportista d'elit. Un tracte que no van rebre mai al seu país i que els va obligar a emprendre un viatge sense retorn. L'equip olímpic dels refugiats durant la cerimònia d'inauguració (AFP)