Adeu-siau, Jocs pandèmics

Tòquio 2020 ja és història. Els Jocs Olímpics han abaixat el teló amb una cerimònia de clausura sòbria i sense excessiva grandiloqüència, marcada per la música, el ball i els focs artificials. Ara començaran els Jocs Paralímpics, amb una sensació de triomf i alleujament. La pandèmia havia deixat tots els interrogants oberts fins a l'últim minut, però el cas és que el percentatge de casos positius durant els Jocs ha estat, sortosament, molt i molt petit. Des del COI i del Comitè Organitzador de Tòquio 2020 se'n vanten, i fan bé, perquè el repte organitzatiu ha estat un desafiament global sense precedents. Els Jocs Paralímpics simplement han d'agafar el relleu d'un camí que ja està traçat. Les lliçons que deixa Tòquio 2020 són múltiples D'entrada, la capacitat de resistència organitzativa davant la pressió del coronavirus. Massa diners en joc per abandonar la causa. D'una altra, l'abnegació del poble japonès davant uns Jocs que mai s'ha sentit seus i el recel per un desembarcament massiu de població forània. Tòquio 2020 no ha necessitat l'aprovació de la seva gent i ha tirat pel dret per mostrar-se al món gràcies a la força dels mitjans de comunicació, els únics privilegiats que hem pogut assistir en directe a la cita olímpica. El piragüista lleidatà Saúl Craviotto, en segon terme, es va penjar la plata en K-4 500 (EFE) Tòquio 2020 es tanca amb els Estats Units encapçalant el medaller amb 39 medalles d'or, una més que la Xina. Japó ha acabat tercer amb 27 metalls daurats. Espanya ha perdut pistonada respecte al darrer precedent de Rio i ha caigut fins a la 22a posició, amb un total de 17 medalles. En clau catalana, hi ha hagut 3 plates, 2 bronzes i 18 diplomes olímpics. Les plates han estat per a la selecció espanyola femenina de waterpolo; per al palista lleidatà Saúl Craviotto en K-4 500 i per a la selecció masculina de futbol. Els bronzes, per al regatista Jordi Xammar en 470 i per a la selecció masculina d'handbol. Un balanç que segurament està allunyat de les previsions inicials i que deixa obert, també, un escenari de reflexió de cara a París 2024. Jordi Xammar (esquerra) amb la medalla de bronze aconseguida en la classe 470 de vela (EFE) Sigui com sigui, la cita parisenca encara queda lluny. Serà un cicle olímpic més curt i esperem que torni l'enyorada normalitat. Sense ella ja s'han tirat endavant uns Jocs i, al capdavall, aquest és el millor triomf.

Adeu-siau, Jocs pandèmics

En clau catalana hi ha hagut 3 plates, 2 bronzes i 18 diplomes olímpics