#SomDones

Les veus femenines que han marcat més vides

Ens endinsem a l'arxiu del "5Songs" per descobrir la història de Kate Bush, Chavela Vargas, Lole Montoya, Mercedes Sosa i Nina Simone, cinc de les dones més influents de la música actual
Blai Marsé
TEMA:
Feminisme
És pràcticament impossible no emocionar-se amb les seves veus. Més enllà de ser referents indiscutibles de la música del segle XX, Kate Bush, Chavela Vargas, Lole Montoya, Mercedes Sosa i Nina Simone comparteixen alguna cosa més: Totes elles han viscut les dues cares de la moneda de l'èxit, combinant èpoques de gran reconeixement amb altres de desconnexió o, fins i tot, d'oblit. Com diu la cançó "Stars", tan ben cantada per Nina Simone i versionada fa poc pels Manel, "i les estrelles les segueixen esclatant, apagant-se en la cançó que mai acaba. I totes tenen una història". Avui us volem explicar les històries de cinc dones, però des de les vides dels altres. 

Kate Bush, pop marcià que atura el temps 

Kate Bush (Foto: EFE)
Kate Bush (Foto: EFE)

Seria impossible parlar de cantants com Björk, St. Vincent, FKA Twigs o Lorde sense que abans hagués existit Kate Bush. I tampoc de la vigatana Núria Graham, que la situava en el seu olimp de "jefas" en el seu pas pel "5Songs":

"A la Jazz Cava de Vic, Steve Graham -que no és el meu pare- em va dir: ‘Núria, has d'escoltar la Kate Bush'. No li vaig parar prou atenció, però un dia m'hi vaig posar i vaig pensar: Qui és aquesta tia? És una cosa tan marciana i tan personal... És del millor que li ha passat al pop."

Kate Bush tan sols va fer una gira internacional, l'any 1979, que va acabar amb tragèdia. Fins fa relativament poc, al 2014, no va tornar a trepitjar un escenari. En aquest cas, va fer una residència de 15 concerts al Hammersmith Apolo de Londres.

Qui no s'ho va perdre va ser, precisament, el cantant nord-irlandès Neil Hannon, líder de The Divine Comedy, que confessava fa alguns anys al "5songs" la seva devoció per Bush:

"'Hounds of Love' de Kate Bush és un disc que va fer que m'adonés que en la música pop es pot fer qualsevol cosa. És originalitat sense parar."

Qui va connectar del tot amb l'univers femení de Kate Bush va ser la cantant libanesa Yasmine Hamdan, que l'any 2015 va deixar un dels capítols més emocionants que hem tingut mai al programa. Hamdan va fer una selecció de cinc veus femenines d'arreu del món i, és clar, va sonar "Wuthering Heights", de Kate Bush:

"He viscut en molts països i vaig passar molts anys a Kuwait, on no vaig tenir contacte amb la música. Quan vaig tornar al Líban, tenia com una mena de bulímia d'escoltar música. Estava a l'apartament del meu exnovio, i quan va posar aquesta cançó, el temps es va aturar i els colors de l'habitació van canviar."

Em pregunto qui seria l'equivalent espanyol de Kate Bush. Per influència, personalitat i capacitat de trencar barreres i gèneres, potser seria Martirio, que en el seu pas del programa va reconèixer la seva admiració per la britànica.

Chavela Vargas, una flamenca amb vídeo emocional
Chavela Vargas (Foto: EFE)
Chavela Vargas (Foto: EFE)

La mateixa Martirio es desfeia en elogis per a la cantant mexicana, morta l'any 2012 als 93 anys. Martirio ens va parlar amb llàgrims als ulls de la cançó "Hacia la vida":

"Chavela Vargas és una de les millors intèrprets en llengua castellana. Està tot completament sentit de dalt a baix, amb tota la valentia d'un cor que no té por."

El cantaor badaloní Miguel Poveda relatava l'experiència d'haver conegut Chavela Vargas poc abans de morir i assegurava que va ser una de les millors experiències de la seva vida:

"Vaig tenir l'oportunitat de cantar al seu últim concert. Em va impressionar la seva capacitat de controlar el seu destí. Ella ja havia fet el seu concert a Mèxic, però als seus 93 anys no volia morir-se sense venir a la Residencia de Estudiantes de Madrid i sense acomiadar-se del seu Federico García Lorca."

Una altra flamenca, la cantaora Rocío Márquez, la definia com "una artista purament emocional". Això, al final, és el més important que té l'art, la música i el flamenc: "El poder de fer-te posar els pèls de punta."

Márquez va triar al programa la cançó "Luz de luna", la mateixa que la mexicana Natalia Lafourcade, que gràcies al seu amor per Chavela Vargas va poder gravar dos discos -molt recomanables- amb la banda que l'acompanyava, Los Macorinos.

La llista d'admiradores, sí, sobretot dones, és llarga: podem afegir al club Maria Rodés o Amparo Sánchez (Amparanoia), que ens va regalar una versió d'"El último trago" en acústic

Mercedes Sosa, la veu de la terra i el mar

Mercedes Sosa (Foto: Reuters)
Mercedes Sosa (Foto: Reuters)

"Si la Terra tingués veu, seria la de Mercedes Sosa". És impossible definir millor la veu d'aquesta cantant argentina que com ho va fer la cantant colombiana Catalina García, del grup Monsieur Periné:

"‘Zamba para olvidarte' em connecta amb l'úter. Per la meva mare, la música de Mercedes Sosa sempre ha estat molt important. Quan escolto la cançó, tinc ganes de plorar perquè penso en la meva mare, em ve una nostàlgia que no sé d'on prové."

Si hi ha una cançó interpretada per una dona i que parla d'una altra dona (la poeta Alfonsina Storni) que s'ha repetit més vegades en més de set anys de programa, aquesta és "Alfonsina y el mar", composta per Ariel Ramírez amb lletra de Félix Luna.

Per Sílvia Pérez Cruz també és una cançó especial:

"Recordo estar al despatx del meu pare amb vuit anys i escoltar-la. És la primera cançó que vaig aprendre a tocar amb la guitarra i la vaig cantar a la taverna de La Bella Lola, de Calella de Palafrugell. És la que vaig cantar més cops amb el meu pare, fins a arribar al punt que la gent em deia Alfonsina."

Potser hi havia alguna cosa d'aquesta cançó amb Calella, perquè Clara Peya, nascuda també a la localitat empordanesa, té un record molt semblant al de Pérez Cruz:

"La meva mare me la cantava al cotxe, a tot arreu. Jo la trobava tan trista que li preguntava a la meva mare de què parlava. No entenia com podia parlar de sirenetes i cavallets de mar quan explicava el suïcidi de la poeta Alfonsina Storni."

Com us podeu imaginar, les vides d'aquelles dues nenes s'acabarien entrecreuant: després anys sense escoltar-la, als divuit anys Clara Peya va anar un mes amb Las Migas a Itàlia, i la Sílvia la va cantar un dia a la platja.

Sílvia Pérez Cruz va acabar deixant Las Migas, però l'Alfonsina es va quedar. La seva substituta, Alba Carmona, també n'és devota.

D'Alfonsina, tornem a Mercedes Sosa. Mala Rodríguez, una de les cantants més influents que hem tingut mai al programa, també va reconèixer la influència de la cantant argentina:

"De vegades penses en música de cantautors i sempre et venen noms d'homes, però realment la que més m'ha agradat és Mercedes Sosa. La seva versió de "Te recuerdo Amanda" és la meva cançó favorita."

Lole Montoya, la mare del nou flamenc

 

Des que Rosalía conquereix mig planeta amb el seu flamenc mesclat amb músiques urbanes i altres influències, es fa més urgent que mai reconèixer les pioneres que van obrir el seu camí.

L'estrella de Sant Esteve Sesrovires ho fa sempre que li pregunten per les seves influències, i en el seu pas pel programa es va rendir als peus del duet Lole y Manuel:

"Eren un duo inusual, que han marcat un abans i un després en la història. Feien cançons, això ja no és una buleria, és una cançó. Parlaven de Déu, de si hi creus o no hi creus, de posar en dubte l'altra persona. M'agrada molt com canta Lole i el toc de Manuel és molt sobri. Deixa molt espai a la veu."

Alba Molina i Alba Carmona també tenen relació amb el duet sevillà. La primera, coneguda fa anys perquè formava part del grup Las Niñas, possiblement pioneres sense saber-ho en l'art de mesclar flamenc i rap, és la filla de Lole Montoya i Manuel Molina.

Alba Molina va passar pel programa mesos després de la mort del seu pare. Va presentar un disc de versions dels seus progenitors, al costat del guitarrista de Rosalia, Joselito Acedo, i va triar "Un cuento para mi niño":

"Aquesta cançó la meva mare me la cantava perquè m'adormís i jo també els hi canto als meus fills."

L'altra Alba (Carmona, excantant de Las Migas) ens va triar la mateixa cançó. També és cantaora, però no és filla de Lole y Manuel, sinó d'una fan del duet andalús: 

"Des de petita he escoltat aquest duo meravellós del flamenc. La meva mare n'era una gran seguidora. De fet, jo em dic Alba perquè la seva filla també es diu Alba. La meva mare em cantava aquesta cançó que després, amb el temps, li he pogut dedicar a ella. Em vincula tant al flamenc com a la meva mare."

Queda ben clar que la música de Lole y Manuel es transmet de pares a fills, tot i que Rosalia ens deia que l'havia descobert per internet. 

Un altre pioner, Pedro Burruezo, mà dreta de Rosalia i líder dels desapareguts Claustrofobia, referents d'artistes com Extraperlo o El Guincho, expressava al "5Songs" per què va quedar tan impactat per Lole y Manuel:

"Lole y Manuel van trencar un gènere com el flamenc des de dalt, no per sota. Van ser més flamencs que ningú i a la vegada més personals que ningú."

Nina Simone, la deessa fantasmagòrica

Nina Simone (Foto: EFE)
Nina Simone (Foto: EFE)

Si abans Catalina de Monsieur Periné associava la veu de Mercedes Sosa a la Terra, ja tenim qui pot encarnar la de la divinitat, aquest cop en paraules de la cantautora madrilenya Christina Rosenvinge, que es va obsessionar amb el tema "Who knows where the time goes":

"Un cop vaig llegir un conte on representava que Nina Simone era Déu. I crec que és l'humà que més s'hi ha apropat."

En aquesta religió fictícia hi trobaríem molts devots, alguns que ja no són entre nosaltres. Als programes que vam dedicar a les passions i influències de Jeff Buckley o Joe Strummer, vam descobrir que tenien una debilitat especial per la cantant nord-americana.

Gràcies a Nina Simone, Patti Smith i Nusrat Fateh Ali-Khan, Buckley deia que havia descobert que la música havia de ser lliure, penetrant i que t'havia de transportar.

L'impacte de Nina Simone no entén de generacions o procedències. El cantautor suec José González s'inclinava per "I ain't fot no/I got life".

Sensaciones de la música actual, el britànic Michael Kiwanuka tancava la seva llista amb "Sinnerman":

"Una veu única i poderosa. Aquesta cançó sempre m'ha fet una mica de por. És fantasmagòrica. Mai he sentit res similar." 

De la seva banda, les germanes d'origen cubà Ibeyi ens regalaven aquesta reflexió arran de la cançó "Wild is the wind":

"És la primera vegada que em vaig adonar que la veu no era el més important, que podies tenir una veu natural i tocar la gent, que el més important era pensar en el que estàs dient i en les paraules que surten de la teva boca."

Hem començat l'article amb Yasmine Hamdan i Kate Bush, i també acabarem recordant una de les experiències que va decidir compartir al programa, en aquest cas sobre Nina Simone en un concert que va fer al Líban, l'any 1998, al Temple Romà de Baalbek, un festival que encara se celebra:

"Va ser molt espiritual. El temps es va parar. Deia una paraula i et deixava sense alè. En un moment, quan ella cantava 'Dambala', allò es va convertir en un lloc sagrat. És un record que guardaré tota la vida."

Nina Simone, com Kate Bush, Chavela Vargas, Mercedes Sosa i Lole Montoya, mai tindrà una estrella al passeig de la fama de Hollywood, però la tindrà per sempre gravada al firmament.

ARXIVAT A:
Feminisme 8M
Anar al contingut