La mirada del món del teatre a la pandèmia

El documental "El virus al teatre" va néixer de manera accidental quan l'equip que l'ha fet n'estava acabant un altre amb motiu del cinquè aniversari de la tragèdia de l'avió de Germanwings, que es va emetre en el "Sense ficció" del 17 de març, en ple confinament. Eren dies estranys, els carrers es van buidar de cop i volta i el silenci va ocupar tots els espais públics i va omplir el futur de preguntes que no tenien resposta que creaven una situació generalitzada d'angoixa. Els mitjans es van abonar a la feina de preguntar a experts què estava passant i quin futur ens esperava, però ningú va anar a buscar respostes al món escènic, al teatre, el lloc on, per naturalesa, més es reflexiona sobre la vida, sobre els bons temps de la vida, però també sobre les situacions més dramàtiques que impacten la societat i els individus en particular. El programa "Sense ficció" va apostar immediatament per aquesta idea i el pas següent va consistir a trucar a totes les companyies, actors, actrius, dramaturgs i teatres que s'havien quedat a mig representar espectacles, i preguntar-los si volien participar en el projecte llegint o interpretant des de casa fragments de les obres suspeses que tinguessin alguna cosa a veure amb la pandèmia. I la sorpresa va ser que molts no s'hi van atrevir, xocats com estaven per l'embat emocional que es vivia aquells dies, però molts altres van acceptar el repte i hi van contribuir amb històries breus, reflexions personals, trossos d'obres, o assajos fets en una simple videoconferència, amb la naturalitat que dona fer-ho des dels seus domicilis particulars. Aquells mateixos dies, els músics ocupaven balcons i menjadors improvisant cançons i petits concerts que després penjaven a la xarxa, però el teatre, expressió artística molt més intimista, no tenia l'espai per fer-ho i el documental els ho va oferir. El resultat ha estat una petita obra de caràcter polièdric, amb les millors veus d'actors i d'actrius de l'escena catalana més la d'alguns dramaturgs, dels quals l'equip del programa ha gaudit com si tots els personatges entressin a les nostres pròpies cases. Volem expressar el nostre agraïment més gran a totes aquestes persones, però també als que sense aparèixer i des de l'ombra l'han fet possible, companyies, productores i teatres. És també el moment de reconèixer la feina que no hauria estat possible sense l'esforç, les ganes i sobretot sense la paciència de les famílies dels companys del "Sense ficció": la Ruth, la Manoli, en Joan, en Joan Carles i la Montse, i sobretot sense el repte assolit per l'equip format per en Jordi i en David, que en els pitjors dies del confinament es van llançar a filmar els carrers i les carreteres fantasmals dels pobles i ciutats de Catalunya. Com diu l'Emma Vilarasau en un dels fragments del documental, no es tracta de fer veure que no ha passat res, perquè el drama viscut i el que es viurà en moltes llars catalanes és terrible. El virus ha posat en evidència que les precarietats del món on vivim són enormes i que és urgent reflexionar. Si no ho fem, si no busquem en què ens hem equivocat, afegeix en la seva intervenció, potser ens acabarà passant el mateix que a la Winnie, un dels seus papers més reconeguts de l'obra de Samuel Beckett "Els bons dies". La Winnie no vol saber res del que l'envolta i comença la funció amb el cos mig cobert de runa, però, com que prefereix ser feliç i no reflexionar, a la segona part, la runa l'acaba cobrint fins al coll.

La mirada del món del teatre a la pandèmia

Els mitjans van preguntar a experts què estava passant i quin futur ens esperava, però ningú va anar a buscar respostes al món del teatre, el lloc on més es reflexiona sobre els bons temps de la vida, però també sobre les situacions més dramàtiques que impacten els individus