Sílvia Vidal, confinada en una paret mentre el món es confinava a casa
Sílvia Vidal és una de les escaladores catalanes més reconegudes. Ha dedicat mitja vida a penjar-se durant setmanes a les parets més altes en solitari. Mentre estava incomunicada durant prop de dos mesos a la Patagònia xilena, el món va canviar de dalt a baix. I ella sense saber-ho.
Sense ràdio, ni telèfon ni GPS i en solitari. Així ha estat Sílvia Vidal 20 anys enganxada a les grans roques del planeta. Al Pakistan, a l'Índia, al Perú, a Alaska traça línies que, abans d'ella, semblaven impossibles. Línies verges on la Sílvia viu durant més d'un mes arrapada a la paret. Aquest cop, el destí era la Patagònia xilena, on l'esperava una via de més d'un quilòmetre cap al cel. Allà es va estar 33 dies confinada a la paret, mentre el món es confinava a casa.
"Vaig marxar el 24 de gener i vaig tornar el 21 de març i, és clar, el primer que em va xocar va ser que no m'havien vingut a rebre".
La Sílvia no només va trobar a faltar al Prat l'escalf de la gent que l'aprecia, sinó també l'ajuda. Quan viatja porta tot el que pot necessitar repartit en sis bosses de 25 quilograms cadascuna. 150 kg en total, que ha d'anar portant en diferents viatges cap a la falda de la muntanya. En aquest cas, una paret de 1.200 metres localitzada al Cerro Chileno Grande.
La primera conseqüència de la crisi del coronavirus que es va trobar va ser que el seu vol de retorn s'havia cancel·lat. Però quan, uns dies després, en va aconseguir un altre no s'esperava la magnitud dels canvis que l'esperaven a l'aeroport.
"La sensació era de buit, Barcelona buida. Per una banda, em semblava bonic. De sobte, arribar a una ciutat que sempre és una bogeria de canvis, de velocitats, de ritmes, d'estímuls i, en canvi, ara una mica del que estava vivint allà ho experimentava aquí en el sentit de calma i quietud."
Accepta els canvis i intenta adaptar-t'hi
Dalt del taxi, bocabadada per una carretera sense ni un cotxe i creuant una ciutat fantasma, la Sílvia no podia parar de vincular la seva experiència esportiva amb allò que veien els seus ulls. A la paret, a centenars de metres d'alçada, en un espai d'un metre i mig, la Sílvia ha après a conviure amb el descontrol. Sola i allunyada de tot i de tothom el primer que va haver d'aprendre era acceptar la falta de control que tenim sobre allò que ens envolta. La seva recepta davant dels canvis: acceptació i adaptació al seu moviment.
"No podem controlar moltes de les coses que ens passen, però sí que poden decidir com afrontar-les".
Sense saber el que passava a tants llocs del món al mateix moment, la Sílvia va batejar la via "Sincronia màgica". Ara al·lucina amb aquest virus que ha convertit el món en un espai comú de dolor i de por, però també de complicitats i possibilitats.
"Normalment, torno i el món està exactament igual, i aquest cop ha sigut com "estem tots canviant alhora"."
"No tenim més remei que canviar" Aquesta ja era una de les frases que la Sílvia pronuncia a les seves xerrades sobre l'escalada o motivacionals. Ara més que mai aquesta frase pren valor. Davant les crisi, canvi. Aquesta és la seva recepta. Això sí, res canviarà la seva manera d'afrontar les expedicions. Ni una pandèmia pot moure l'essència que la defineix com a aventurera. La solitud bona, la buscada per a trobar-se amb un mateix i combatre les seves pors mentre, metre a metre, es camina en vertical per poder posar nom a un espai mai abans recorregut.
