El Wimbledon de futbol tanca el cercle i tornarà a Plough Lane 30 anys després

El llegendari comentarista de la BBC John Motson va batejar, a la final de la FA Cup del 1988 contra el Liverpool, un equip que va marcar època: "La Crazy Gang ha derrotat el Culture Club!". Dennis Wise, Vinnie Jones o Lawrie Sánchez (fill d'un equatorià) eren les cares visibles d'un Wimbledon FC que sorprenia i repugnava al mateix temps que Anglaterra ballava a ritme de pop sofisticat o dels èxits en sèrie dels productors Stock, Aitken & Waterman. La Crazy Gang reunia tots els estereotips del pitjor del futbol i els futbolistes anglesos en aquell temps: durs i despietats sobre el terreny de joc, amb un estil primitiu i rupestre, i uns absoluts brètols a fora el camp. De les seves bromes sense escrúpols i amb poc gust no se'n salvava ni tan sols el seu entrenador, fos Dave Bassett (que va guiar els Dons a tres ascensos consecutius) o els seus successors.

El fet de veure's sovint criticats, vexats i menystinguts va crear en l'equip un fort nexe d'unió que es considera un fonament dels seus èxits. Però l'altre era el seu estadi. Plough Lane es va construir el 1912 i, malgrat les successives ampliacions, en arribar als anys vuitanta era un recinte caduc, brut, estret i gairebé ruïnós, anomenat "la cort de porcs" pels aficionats rivals, però amb el qual seguidors i jugadors tenien una forta identificació. Quan el Wimbledon va ascendir a la màxima categoria, l'estadi era propietat del president del club, l'home de negocis libanès Sam Hammam, que amb la compra del recinte per tres milions de lliures va apedaçar l'economia de l'entitat.

La comunió entre la Crazy Gang, Plough Lane i els seguidors dels Dons, però, va diluir-se a partir de la tragèdia de Hillsborough, el 1989. El posterior Informe Taylor sobre la seguretat als estadis britànics obligava el Wimbledon a fer, al vell estadi, un nombre d'importants reformes que el club no va poder assumir. El 1991, el Wimbledon va acordar amb el Crystal Palace compartir el camp de Selhurst Park amb el conjunt blaugrana, i deixar Plough Lane per als partits dels reserves dels dos equips. El 1998, Sam Hammam va vendre l'estadi a una cadena de supermercats, però mai s'hi va construir un centre comercial per l'oposició de la comunitat. El recinte es va enderrocar el 2002 i, en el seu lloc, s'hi va construir una zona residencial en què cada bloc de pisos porta el nom d'antigues llegendes del Wimbledon, com Bassett, Alan Cork o Lawrie Sánchez. A l'exterior, un monòlit recorda que aquell havia estat el camp dels Dons.

Al mateix temps que es venia l'estadi, el club, descendit a Segona Divisió, també va canviar de propietaris. Van ser dos homes de negocis noruecs, en col·laboració amb empresaris locals, qui van idear i executar la deslocalització del Wimbledon des del sud-oest de Londres fins a Milton Keynes, uns 90 quilòmetres al nord. El canvi, executat el 2002, va provocar la fundació per part dels aficionats d'un nou club, l'AFC Wimbledon, que va arrencar des de la novena categoria del futbol anglès i ara milita a la tercera, la League One. Amb Plough Lane enderrocat, però, el club va haver d'instal·lar-se a la veïna població de Kingston-upon-Thames i jugar a l'estadi Kingsmeadow, que també utilitza l'equip local i el femení del Chelsea.

El 2018, l'AFC Wimbledon estava en una situació econòmica prou solvent per adquirir els terrenys d'un antic circuit de curses de llebrers adjacent al vell Plough Lane. A través d'una campanya de micromecenatge, l'any passat, el club va recollir dos milions de lliures que li permetien iniciar les obres d'un nou estadi i començar construint-ne la tribuna principal, amb capacitat per a 4.500 espectadors. Però encara faltava l'empenta definitiva per poder alçar la resta de l'estadi, amb tres graderies més petites i de 1.500 seients cadascuna. Finalment, ha estat la implicació d'un empresari de la zona, Nick Robertson, el que ha permès firmar el contracte definitiu de construcció del recinte, que costarà uns onze milions de lliures. Robertson ha adquirit un 10% de les accions del club però ha permès que continuïn sent els aficionats, a través de l'anomenat Dons Trust, els accionistes majoritaris de l'entitat. Per acabar de tancar el cercle, la notícia es va anunciar dijous, just en el divuitè aniversari de l'adeu del Wimbledon a la seva comunitat. A partir de la propera campanya, si les obres avancen a bon ritme, els Dons tornaran a casa.

"We're going home!" On the anniversary of a key day in Wimbledon's history, we are delighted to confirm that the final construction contract has been signed. There's also news about a new minority shareholder. Full announcement: https://t.co/KyKy4Hm7Lt @TheDonsTrust #AFCW pic.twitter.com/xQXmZ8PXzI

— AFC Wimbledon (@AFCWimbledon) May 28, 2020