El Banc d'Espanya alerta ara del que les entitats socials i alguns sociòlegs i economistes fa setmanes que adverteixen: la crisi del coronavirus dispara les desigualtats. La pitjor part, un cop més, se l'enduen les dones i els joves (entenent per joves els menors de 35 anys). No és el primer cop que llegim un titular com aquest. Especialment durant aquesta primavera pandèmica. Des d'entitats locals que atenen les dones maltractades, fins a estudis universitaris, o informes de l'ONU. Hi ha arguments i xifres de sobres que ho sostenen: la desigualtat s'agreuja. Tant, que en alguns casos podria suposar un retrocés de 20 anys en termes d'igualtat de gènere. No es pot vacil·lar ni un minut a l'hora d'abordar la sortida d'aquesta crisi des d'una perspectiva de gènere, que garanteixi la presència de veus femenines en qualsevol àmbit de decisió. El pla de reconstrucció passa per incorporar la visió, les reivindicacions i les prioritats de la meitat més castigada de la població. Sense les cures, encara seria molt més negre el panorama postcovid. Econòmicament, políticament i socialment cal, d'una vegada per totes, abordar el reconeixement dels treballs de cures. Els remunerats (infermeria, docència, atenció a la tercera edat) i, sobretot, els no-remunerats. Si les dones s'han d'endur la garrotada més forta d'aquesta crisi, que siguin també les que rebin la resposta política més contundent. Perquè sense elles, sense la seva aportació al PIB, sense la seva xarxa de solidaritat i cures, sense la seva veu i la seva mirada diferent, la recuperació quedarà coixa, i es farà en fals.