Quan es va decretar l'estat d'alarma, la periodista i escriptora Eva Millet confessa que es va posar a plorar. Potser el seu plor estava justificat perquè intuïa el que ens venia a sobre. Durant el confinament hem hagut de fer de pares i mares, mestres, cuidadors, mestres de jocs, periodistes (explicar la informació als nostres fills), policies (posar límits), i psicòlegs (ajudar a gestionar les nostres emocions i les dels fills). "Tot el que ha passat ha estat una gran prova per a la família, i no cal treure matricula d'honor, amb un aprovat n'hi ha prou. No hem de ser la millor família confinada, ni la més perfecta, ni la més organitzada, o la que ha fet més manualitats perquè no cal afegir més tensió a una situació que ja és molt estressant. No és una competició. Però vivim en una societat en la els fills són un producte dels pares molt competitius" Eva Millet, autora dels llibres "Hiperpaternidad", "Hiperniños" i "Niños, adolescentes y ansiedad", posa l'accent en un concepte molt interessant, "els pares prou bons", i que ens ve a dir que ho estem fent prou bé. Aquest concepte ve del pediatra Donald Winnicott, a mitjan segle passat, que va alertar dels perills de la idealització de la maternitat. Winnicott proposava una criança acollidora i amorosa però no exempta de petites errades que frustraven el nen i permetien el seu desenvolupament psíquic, ja que aquestes petites errades (com no saber sempre la raó del plor del teu fill), permeten que a poc a poc aconsegueixi tolerar-los i no es rendeixi davant la frustració. "Mirant de ser 'pares prou bons', amb les nostres errades, mostrant les nostres virtuts i defectes als nostres fills, els ajudem a incorporar en el seu aprenentatge una major tolerància a la frustració." Aquesta reflexió treu un gran pes de sobre als pares i mares i pot ajudar a alleugerir el sentiment de culpa que moltes vegades s'autoimposen. Són molts els professionals que recomanen deixar que els fills visquin petites frustracions, com un entrenament per a la vida, i no sobreprotegir-los, com fem tan sovint. "El temor que els fills es frustrin és una de les característiques de la hiperpaternitat, perquè és un estil de criança molt protector en què hi ha una por intensa que el fill es traumatitzi. I el llindar del trauma és cada vegada més baix." Però aquestes setmanes hem descobert que els nostres fills no tenen una baixa tolerància a la frustració, com es creia. "Els nens i joves ens han donat una lliçó davant d'una situació molt frustrant: no poder sortir ni veure als amics, no poder fer esport a l'aire lliure en 40 dies. Els nostres fills ens estan demostrant que tenen prou paciència i autocontrol per tolerar la frustració i que han entrenat la resiliència." Aquests dies de confinament, molts pares hem pogut comprovar que els fills són capaços d'ajudar a casa amb les tasques domèstiques, que són més autònoms i responsables del que pensàvem. "També hem vist com han desenvolupat l'empatia, per exemple quan surten a aplaudir al balcó, i tot això és un gran canvi en la forma de criar els nostres fills perquè els transmet confiança." Una de les lliçons més importants que hem après els pares és la comprensió i valoració de la feina que fan els mestres. "Ens hem posat a la pell dels mestres, fent de mestres ocasionals, i hem valorat també molt el paper de l'escola."   També ha estat molt positiu veure que hem estat capaços de parar en sec, de reduir la nostra activitat fins un punt que no ens hauríem imaginat, i comprovar que el món continua girant. Els nens ho han viscut molt positivament. Tenen més temps per estar a casa amb els pares i el joc infantil ha estat un regal inesperat "El joc infantil és l'aprenentatge disfressat i és qüestionable que s'hagi volgut abandonar en benefici dels nens hiperocupats. Es considerava que jugar al parc o a casa amb el Lego era una pèrdua de temps, però és una oportunitat pedagògica. Aquests dies s'ha jugat més i millor." Les possibles seqüeles psicològiques del confinament han estat un dels temes de debat més controvertits. Ens hem preguntat moltes vegades si estar tancats dos mesos pot ser causa de patologia "Les criatures tenen una gran capacitat d'adaptació. Dependrà molt del comportament de les famílies. Però segons diversos experts, caldria estar confinats durant un any perquè quedessin seqüeles psicològiques." És important, però, estar atents als signes que ens podrien alertar que l'ansietat en els nostres fills s'està desbordant "Múltiples i continuades petites malalties (mal de panxa, mal de cap); rebuig a anar a llocs on normalment anaven (a l'escola, al carrer); preocupacions constants i exagerades (els pares poden morir, em contagiaré); alteracions del somni o de la gana; deixar de parlar... Tot allò que ens alerti que no estem reconeixent el nostre fill. En aquest moment, hem de parlar amb l'infant sense alarmisme però sense ignorar o menystenir el que ens transmeti." Confiança, límits i afecte. Si aquests conceptes es reforcen, sortirem airosos del confinament!