Filmoteca d'emergència: El compte enrere en sis pel·lícules

És una situació que hem vist moltes vegades: en el moment que comença una catàstrofe natural, o bé un esclat de violència majúscula, o alguna cosa que s'escapa del nostre control. Al fons de l'escena un personatge begut, o amb cara d'il·luminat, comença a cridar : "És la fi del món! La fi del món! Penediu-vos, és l'hora del judici final! Per exemple, al bar de Bodega Bay d'"Els ocells" d'Alfred Hitchcock...També aquests dies de pandèmia algunes veus agitades han pronunciat aquestes paraules premonitòries, i nosaltres recollim el repte i busquem els títols que us convé conèixer abans del "The End" definitiu... 1. "Ko-ko's Earth control" de Dave Fleischer (1928) Tot comença quan Ko-Ko the Clown i el gos Fritz surten (com sempre) del tinter del seu creador, Max Fleischer, i s'apoderen de la sala de control de la Terra. Jugant, jugant, fan anar les palanques del sol, la pluja, la neu, el dia, la nit... El clima i l'ordre còsmic se'n van en orris. Un caos antològic semblant als deliris de Méliès, als temps moderns de Chaplin i a l'hotel elèctric de Chomón. Els dibuixos animats es barregen amb personatges reals sacsejats dins del túrmix-fotograma com partícules de cinema experimental, i 6 minuts després la taula on s'està creant aquesta joia s'ensorra i provoca la fi del món... de l'animació. Encara sense so, assistim a un dels putiferis més divertits de la sèrie "Out of the inkwell" amb la qual el pare i l'oncle del director de "Viatge fantàstic" van innovar i subvertir la potestat creativa dels artistes. Un cop d'estat autoinfligit i una imaginació que només són possibles gràcies a un consum massiu d'estimulants. Si no, no m'ho explico! 2. "El juicio universal" ('Il giudizio universale') de Vittorio de Sica (1961) Llavors sona la veu d'algú que viu molt amunt i que anuncia als napolitans que la fi del món és inminent i el judici universal començarà a les 6 de la tarda. Els titelles d'aquest teatret són Sordi, Mangano, Gassman, Mercouri, Fernandel, Aimée, Rascel, Manfredi, Palance, Borgnine, Modugno, Ciccio i Ingrassia, i, amb el monocle soldat a les parpelles, Don Jaime de Mora y Aragón. Tots volen fugir, resoldre, fer-se perdonar, estafar algú o fer realitat l'últim somni de la seva vida, i el collage frenètic es transforma en la típica italianada d'episodis, però sense capítols. No farem espòilers, però qui pitjor acaba és De Sica, molt lluny ja dels seus meravellosos relats de postguerra, víctima dels deliris de Dino de Laurentiis i de la ludopatia. Tot sigui per la pasta! El judici va sortir tronat i avui dia ningú no l'ha vista, excepte el Jaume Figueras, que en recorda el fracàs rotund al Coliseum de Barcelona. I ja sabem que si els benaurats van al paradís, els maleïts cremen tota l'eternitat. 3. "Dr. Strangelove" ('Dr. Strangelove, or How I learned to stop worrying and love the bomb') de Stanley Kubrick (1964) La fi del món model caricatura d'apocalipsi, per culpa d'un militar grillat (George C. Scott), rebesavi de Trump. A la "war room" de la pel·lícula, els ineptes que juguen amb la bomba atòmica com si fos una baldufa canten allò de "Death is a cabaret, ol'jump!" i s'exclamen contra els comunistes russos que volen contaminar els fluids corporals dels nord-americans! Insisteixo: Kubrick va anticipar l'Era Trump mig segle, i el va tridividir en un espectacular tripijoc de Peter Sellers: president torrefacte+militar de perruca+Nazidoctor sobreactuat. Una meravella, tot plegat: línia directa amb la Guerra Freda, i un cowboy cavalcant en el rodeo de les estrelles amb el "requiescant in pace" entre les cames. La trempada definitiva. Tot d'una, del tripi en surt un bolet descomunal i Vera Lynn (que encara és viva, 103 anys i a la Guerra Mundial ja cantava!!!) escriu l'epitafi aquell: "We'll meet again" per "in saecula saeculorum. Amen". 4. "Melancholia" de Lars Von Trier (2011) El The Nordic World Model's End. Comença amb l'obertura del "Tristany i Isolda", en bucle. Pel camí, sona un "Fly me to the Moon", i no s'acaba com "Armageddon" perquè no tenim prou sentit de l'humor. Però tot plegat és d'una solemnitat granítica, o millor dit: com el somni d'una nit eivissenca de fa la tira. Dues germanes que semblen Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg, més deprimides que Greta Garbo impossible, es munten una Ibiza Night Lounge Style, rotllet House i Deep amb tocs tribals, en un "chateau" de Suècia "para pijos", just quan una lluna fora de mare es precipita contra elles ...i això sí que és un "event" com Déu mana. De fet, de fet, és un plagi de "Cuando los mundos chocan" de Rudolph Mate, que ja era un plagi de la danesa "Verdens undergang" d'Augustus Blom; però hi surt Udo Kier!, i totes les pel·lícules on hi surt Udo Kier s'han injectat alguna substància intravenosa majestuosa. Simplement, penseu allò de "jo vaig enviar les meves naus a lluitar contra els danesos, no contra els elements" i entendreu la dimensió de la tragèdia... 5. "La fin du monde" d'Abel Gance (1931) En aquesta pel·lícula prehistòrica almenys saben com es diu el culpable de l'extermini radical de la raça humana: el cometa Lexell, que és d'una generositat exemplar perquè anuncia la seva arribada com els coronavirus, i ni així. Els governs del planeta tenen 114 dies per preparar-se, però... oh!, arriba Lexell i... ostres, quina mala sort!... els enganxa desprevinguts! (us sona?). Poc després del seu "Napoleó" i amb una mentalitat prepotent a la Cecil B. DeMille (que barrejava cristianisme i orgies paganes amb la subtilesa d'un semental), Gance té la capacitat d'imaginar que la humanitat decideix unir-se en format república d'arrels feixistes, perdent tots els drets pel camí i confiant en una pila de profetes i herois totalitaris (us sona?) i renunciant a les diferències i ideologies (us sona?). "La fin du monde" havia de ser un totxo de tres hores, amb so estereofònic prematur i un milió de francs per destruir decorats. Va acabar sent un totxo de 54 minuts incomprensible amb una virtut: et mors rient, com aquell amic de Mary Poppins que havia renunciat a la llei de la gravetat. 6. "Los herederos de la Tierra" ('The Hellström chronicle') de Walon Green (1971) I un cop s'acabi la vida humana, què? Doncs sí, haurem desaparegut com els dinosaures, i els insectes conqueriran la Terra. Organitzats, disciplinats, intel·ligents, despietats, incansables: formigues, llagostes, tèrmits, abelles, aranyes, marietes... una nova generació de dinosaures cuirassats minúculs, potser extraterrestres, prendran el relleu alleujats perquè aquests gegants pesats i prepotents, nosaltres, ens hem suïcidat a consciència. Aquesta és la premonició del fabulós, esgarrifós, bellísim film del guionista de "Grupo salvaje" (recordeu l'escena dels suïcidis dels escorpins abans de morir cremats?) i "Carga maldita" (recordeu la cavalcadaa dels walkiris camioners carregats de dinamita?), guanyador de l'Oscar al millor documental. Coincideix amb les teories de tres pel·lícules estupendíssimes més: "La alianza" ('L'alliance') de Christian de Chalonge, "Frogs" de George McCowan i "Fase IV" ('Phase IV') de Saul Bass. I al final només ens queda dir el títol d'aquella pel·lícula que ho resumeix tot: "Ha sido un placer", el curt de Yoel Morales del 2015 que us recomano com qui es menja una trufa al final d'un bon banquet. Això és tot avui. No us perdeu el pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I, si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra. Totes les filmoteques d'emergència de l'Àlex Gorina, les pots consultar al web de Catalunya Ràdio.

Filmoteca d'emergència: El compte enrere en sis pel·lícules

Quines pel·lícules voldries veure abans de la fi dels temps?