Quan va començar la pandèmia i ens van recomanar mascaretes i rentat de mans constant (i moltes coses més), jo pensava: però si no cal! Tots en rentem les mans cada dos per tres. Però ja vaig descobrir la realitat: la gent no es renta, i la gent parla i crida molt, i riu exageradament, xerra amb la boca plena, i escup de tot, especialment els futbolistes (je je je). I ara es torna a demostrar que les normes d'urbanitat de tota la vida tenien un sentit, i no eren el caprici d'una classe social. Virus, en tindrem sempre. Aigua i sabó, deia la meva àvia, ho curen tot... Llegiu atentament unes quantes coses de la higiene al cinema! 1. "Mr. Toilet: The World's #2 MAN", de Lily Zepeda (2019) Prodigiós documental produit per Latrine Dream Productions i rodat als Estats Units, la Xina, Índia i Singapur, d'on és el protagonista, el gran Jack Sim, líder mundial de la higiene i del dret dels habitants de la Terra als vàters. Sim va ser un dels promotors del Dia Internacional de les Latrines, els 19 de novembre, per combatre el que ell considera la més gran crisi sanitària del planeta: la merda, que provoca tantes morts com tots els accidents sumats.   A Jack Sim el vam descobrir ja en el curt del 2012 "Meet Mr. Toilet" i el llarg complementari "The Toilet: An Unspoken History". Però la directora del film que us recomanem ara és el paradigma de la creativitat i l'enginy per superar els obstacles d'un projecte tan complicat de vendre. Un projecte que va fer arrufar el nas a molts. Finalment i amb humor, una animació hipercreativa i després de 5 anys d'investigacions que demostren tots els temes abordats, aquesta és l'obra mestra que tothom hauria de veure amb una tablet asseguts al tron pel qual sospira mitja humanitat! 2. "Sex Hygiene" de John Ford i Otto Brower (1942) Aquest curtmetratge de 30 minuts produït per l'Exèrcit dels Estats Units, amb la Fox de Darryl F. Zanuck, forma part dels grans documentals de propaganda fets per grans directors de la época, en plena 2a Guerra Mundial. El gran Ford de "!Qué verde era mi valle!" en va fer sobre la batalla de Midway, el front nord-africà i Pearl Harbour, i aquesta temàtica, que preocupava i molt: les baixes accelerades de combatents per culpa de les malalties venèries.   Era un documental dramatitzat i Ford va supervisar i dirigir els actors que feien de soldats, com George "Superman" Reeves o Robert "Batman" Lowery. Otto Brower va aportar les imatges detalladíssimes de la sífilis, la gonorrea i d'altres. Imatges inimaginables en aquella época dels òrgans sexuals afectats que encara avui dia son difícils de mirar. Pitjor que una pel·lícula de terror, però aquesta era la idea! El film només s'havia de projectar als soldats, i es va mantenir a pany i forrellat anys i anys. Ara és un títol protegit i conservat pels Arxius de la Acadèmia de Cinema i és fàcil de trobar a internet! 2. "Pee", de Trey Parker i Matt Stone (2009) Meravellós episodi 14 i final de la 13ª temporada de "South Park", amb 22 minuts que podríem definir com l'autèntic somni "humit" dels que no siguin com nens i no entraran en el regne dels cels. Només la sèrie més cafre i gloriosa de la història de l'animació canadenca podia explicar la versió guarrona de "Lo imposible": una jornada en un parc aquàtic amb les piscines ultrasaturades de pixums, fins al límit d'esdevenir la perfecta Disaster Piscina Movie. I per acabar-ho d'adobar, el debat de fons: què és més greu, els pixums a l'aigua o que la gent de color s'hi banyi? El propietari del parc, és clar, ofereix la seva versió d'"Un enemic del poble", i es nega a posar-hi remei ni tancar. A poc a poc, els banyistes semblaran mutants, i "no tenen encara vacuna, antídot, o similar!", però res els farà renunciar a un dia d'esbarjo i refresc en el líquid.... tan calentet!   No tinc paraules per celebrar i adorar aquesta sèrie i molt especialment aquest capítol, que hauríem de veure en sessió contínua aquests dies a TV3... 4. "Sexo, mentiras y cintas de vídeo" (Sex, Lies and Videotape) de Steven Soderbergh (1989) La Palma d'Or de Canes i d'un director profeta que porta anys anticipant alguns dels horrors que ens amenacen: "The Laundromat", "Efectos secundarios", "Contagio", "Erin Brockovich"..., totes visionàries. Recordo molt bé la imatge d'Andie MacDowell netejant compulsivament l'aixeta de la pica fins a fer-la resplendir. Ella és la perfecta "mestressa de casa americana", la moderna Doris Day. Viu en un món ideal que amaga paranoies, repressions sexuals, pors, desordres de personalitat... Sota la higiene i el que s'ha de semblar, un infern en dissolució, l'engany, la desconfiança, l'odi, la inutilitat.   Feta amb més intel·ligència que no pas sentiments, va ser una pel·lícula pionera de l'esperit Sundance, del nou cinema independent, d'aquell cinema que recollia les lliçons de Nichols, Bogdanovich, Rafelson o Cassavetes, els noms díscols del cinema americà. I va llençar a la glòria la Miramax dels Germans Weinstein. Una lliçó, doncs: sota les aparences més higièniques trobem l'antihigiene. I qui estigui lliure de pecat... 5. "Safe" de Todd Haynes (1995) La protagonista de "Safe" és Julianne Moore, però podria ser l'Andie MacDowell del film anterior, fins les últimes conseqüències. Es diu Carol (el nom que més li agrada al Todd) i ho té tot. També por. Un virus l'ataca. Està malalta de por d'estar malalta. La seva ment es disol lentament: mals de cap, inseguretat, reaccions psicosomàtiques... Ho neteja tot sense fi, i no sap que és sensible a la química dels detergents. És al·lèrgica a l'al·lergia. Es reclou a casa, ja no fa sexe, no pensa, no viu, no és.   La Carol va existir, existeix, i Todd Haynes ens descobreix el mal de Califòrnia, el mal dels Estats Units, el mal ja de tot arreu. Com diuen: al segle XXI, ningú ja mai estarà del tot fora de perill. De quin perill? De tots, del que vulgueu, del que us ajudi més, de vosaltres i nosaltres mateixos. El dia que Haynes la va presentar al Festival de Sitges, en una sala a rebentar i, evidentment, molt, molt contaminada, em va dir: si sortim vius d'aquesta sessió és un miracle... Et voilà! 6. "Molokai", de Luis Lucia (1959) I per acabar, un microclàssic carrincló. La història de l'illa maleïda i del sant que es va sacrificar per ella, el belga Pare Damià de Veuster. Com que la pel·lícula era espanyola i la interpretava Javier Escrivà, se la van apropiar els franquistes, com si el personatge fos un patriota propi.   Molokai és una illa hawaiana on el rei Kamajameha IV va tancar els leprosos del seu país l'any 1866. L'arribada d'europeus i xinesos havia importat malalties com la grip o la sífilis, i sense immunitat de cap mena, els reclosos morien enmig d'una inmundícia absoluta. El missioner no va fer de missioner: va preferir obrir escoles, granjes, esglésies i, a partir del 1873, establir uns codis de neteja i prevencions que salvarien centenars de vides. No la seva: moriria leprós 16 anys més tard, i ara és el patró no només dels leprosos...! També dels afectats per la sida Déu n'hi do, el tema...La pel.lícula és un "vides exemplars" pietós i melodramàtic, ara oblidat, com totes aquelles cosetes: Fray Escoba, Rosa de Lima, El señor de la Salle... Que no tornin! Això és tot avui. No us perdeu el pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I, si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra.