Filmoteca d'emergència: sis pel·lícules i lliçons per aprendre a ser un eremita (o no)

A mesura que el desconfinament arriba, els poders de sempre ens precipiten a salvar l'economia. "Molt bé, doncs, esclaus del planeta -com dirien alguns dels personatges que ara us presentaré- "deixeu-vos capturar. Torneu a caure en els mateixos errors, seguiu lligats a les eines per fer rics els rics. Consumiu, contamineu, emmalaltiu quan convingui una mica de selecció no-natural. Calladets al racó, amb el mòbil a la boca, amb el plat de llenties sempre a taula". Nosaltres, ells, aquests personatges, prefereixen no tornar a caure en els mateixos paranys, i se'n van a fer d'eremites. Benaurats eremites, perquè ells heretaran la Terra! 1. "20.000 llegües de viatge submarí" (20.000 leagues under the sea) de Richard Fleischer (1954) Aquí l'eremita central és el Capità Nemo del submarí Nautilus (del llatí: Capità Ningú, encara que sabrem que es diu Dakkar, fill d'un maharajà), una gran creació de Jules Verne. Retirat de la vida pública per odi a l'imperi britànic, és un magnat militar subversiu i clandestí, mestre de l'orgue i l'estratègia per accelerar la dissolució de la humanitat autodestructiva. Un personatge suau i dolgut, intel·lectual fosc molt ben interpretat per James Mason, que reapareixerà al llibre i pel·lícula "L'illa misteriosa", ara encarnat per un altre dolent irresistible, Herbert Lom. Al servei de la Disney, el primer, i de la Dynamation de Ray Harryhausen el segon, hauran de combatre caníbals, abelles gegants, crancs, pops juràssics, i també una foca gentil que balla al so que li toca Kirk Douglas. Purs entreteniments de categoria, però, oi que desaprofiten el debat ideològic de fons? No s'han guanyat a pols, les civilitzacions, ser esborrades d'un planeta que no mereixen? 2. "La conquesta de l'Oest" - Episodi: El ferrocarril (How the West was won-The railroad) de George Marshall (1962) Quart dels cinc episodis d'aquest western històric monumental en cinerama inspirat pels relats de la revista "Life". "El ferrocarril" aborda la competició entre les companyies Central i Union Pacific per dominar el mercat dels nous transports, colonitzant i massacrant els arapahoes amb acords, traïts un rere l'altre. Al servei de la companyia, un militar per protegir-los: Zeb Rawlings, fill d'un d'aquells homes de la muntanya com Davy Crockett, caçadors de castors. L'altre és Jethro Stuart, amic del pare, que ara alimenta els treballadors que uneixen dos oceans amb vies metàl·liques. Fastiguejat per la cobdícia, la destrucció de les terres, i el soroll, se'n va al cim més alt. Una cabana, un cafè de foguera, aire pur, avets, i la música d'Alfred Newman que es torna lírica i ventilada. George Peppard i Henry Fonda són els protagonistes d'aquesta bellíssima història de renúncia i ecologia, on per última vegada veiem els paisatges no com una propietat o una explotació, sinó com l'esdevenir natural d'una vida espontània. 3. "Jeremiah Johnson" (Jeremiah Johnson) de Sydney Pollack (1972) Inspirada per l'episodi de "La conquesta de l'Oest", per la història llegendària de John Johnston, el "Devorador de Fetges", pels textos iniciàtics de Thoreau i el moviment hippy, és la pel·lícula preferida de Robert Redford (que va substituir Clint Eastwood quan no la va dirigir Sam Peckinpah) No va voler dobles, ni calefaccions. El rodatge a les muntanyes de Utah va ser duríssim, però els ossos i els castors van aparèixer quan se'ls demanava, els indis crow feien por de debò i la neu va crear un clima visual puríssim. És també la història d'una renúncia, d'algú que va decidir viure sol enmig de la immensitat, aprenent a sobreviure cada dia, a cada pas i a l'atac de llops, fins a esdevenir un Dersu Uzala en contacte íntim amb el vol de les àligues i voltors, i les seves germanes formigues. Nits al ras, fam, malalties sense remeis, la pell esquarterada pel torb -el desànim fora!- i l'home aprén a olorar, veure i tocar de nou, com la serp quan trenca l'ou. 4. "La costa de Los Mosquitos" (The Mosquito Coast) de Peter Weir (1986) Al començament de "La conquesta de l'Oest" l'irlandès Karl Malden arrisca la vida de la seva família, que fan de raiers als rius primitius. Un pioner temerari i tan il·luminat com aquí Harrison Ford, que persegueix una utopia de retorn als orígens, a les selves de Belize: gairebé un mormó fanàtic, robinsonista, enemic del consum al qual havia estat sentenciat tota la vida... Finalment, també un dictador perillós. Helen Mirren hi posa la paciència i el fill, River Phoenix, l'experiència real de la seva família, amb un pare missioner i cada fill batejat com un ingredient dels ideals: Riu, Fulla (aquest és ara Joaquim), Estiu o Llibertat... Una aventura terrorífica, viscuda per Paul Theroux, reescrita per una altra víctima dels fonamentalismes, Paul Schrader. Com sempre, els extrems col·lisionen, i allò que perseguien (la puresa, una vida sense condicions, la generositat de la mare terra, fugir dels xerraires i dels explotadors) acaba reproduint-se en el microcosmos també contaminat entre pares i descendents. Un toc d'atenció! 5. "Quan tornin les balenes" (When the whales came) de Clive Rees (1989) Una d'aquelles minipel·lícules que t'emportaries a una illa deserta. Potser l'illa Bryher de les Scilly angleses, on Michael Morpurgo va ambientar un dels seus relats de màgia i bèsties sobrehumanes. Dos germans tenen prohibit acostar-se al far, on viu un home estrany, que defuig el tracte humà i no sembla que li agradin gaire les convencions socials. Quant de temps fa que és L'Home dels Ocells (perquè n'esculpeix), i què sap ell de les balenes, un secret que persisteix quan venen a morir a les costes, o a salvar els humans recalcitrants? Les balenes amb espasa són els narvals, i el vell savi un actor per a l'eternitat, Paul Scoffield. No un salvatge, no. Només un home que havia renunciat als homes. Inspirat pel Hemingway d'"El vell i el mar", i transfigurat en la llum salada de la fotografia de Bob Paynter, i la música de cel i sirenes de Christopher Gunning, aquest film és un regal tan esplèndid com "El secret de l'illa de les foques". Veieu-les abans de morir i potser aprendreu a morir bé, finalment. 6. "Themroc" de Claude Faraldo (1973) I per acabar avui, una dissonància, un cop de fuet! Benvinguda la pel·lícula més àcrata de la història del cinema, l'obra d'un anarquista espiritual que tot d'una renuncia a la fàbrica, les ideologies i la vella classe obrera burgesa, i es tanca a casa amb la mare i la germana, que és la seva dona. El pis es transforma en cova d'home prehistòric. Ja no parla, crida i ataca. Resol els instints primaris sense cap dels conforts morals que tot ho justifiquen: incest, canibalisme, assassinat, gens d'higiene i la màxima vulneració, no paga la hipoteca i el volen desnonar! Quan les forces de l'ordre intenten reprimir-lo, ataca amb mobles i fragments d'envà, i uns quants pets ben dirigits... No hi sentireu cap paraula comprensible (com als films de Jacques Tati) i descobrireu què vol dir "bizarre". Només un actor era capaç de fer aquest paper, Michel Piccoli. Amb ell aprendreu a declinar la paraula "themrocar". Jo themroco, tu themroques, ell themroca... I si nosaltres i vosaltres themroquéssim, un altre Themroc ens themrocaria! Això és tot per avui. No us perdeu el pròxim capítol d'aquesta filmoteca d'emergència de "La finestra indiscreta". I si voleu dir-hi la vostra, envieu-nos un correu a finestra@catradio.cat o feu servir l'etiqueta #FilmotecaFinestra.

Filmoteca d'emergència: sis pel·lícules i lliçons per aprendre a ser un eremita (o no)

Avui, el concepte és aquest: voleu tornar de debò a ser com éreu?