Virus i bacteris, els grans enemics de la Humanitat

Les epidèmies en l'antiguitat Les referències a les pestes i a les grans mortaldats que provoquen són constants en bona part dels textos que ens han arribat de l'antiguitat, fins i tot la més llunyana. A l'Antic Testament se'n parla molt, de pestes i epidèmies, que sempre tenen un origen diví. Déu castiga amb la pesta els comportaments col·lectius pecaminosos. De fet, s'utilitza sovint a la Bíblia l'expressió "flagell" per definir el brot d'una epidèmia. Els filisteus, els egipcis, i, en general, pecadors de tota mena, hi són castigats per les epidèmies. La mort per infecció no sembla que afecti els bons que, en tot cas, perden la vida com a conseqüència de les males accions dels seus conciutadans. Però no només la Bíblia en parla. Tucídices, a la "Història de la guerra del Peloponès", explica que la pesta va ser la principal causant de la derrota d'Atenes davant d'Esparta, primer perquè el 430 aC va destruir l'exèrcit atenenc i, un any després, va delmar la mateixa ciutat d'Atenes i va causar la mort del principal dirigent atenenc, Pèricles. El mateix Tucídices explica que ell mateix la va patir, tot que va sobreviure. La pesta negra L'epidèmia més famosa de la humanitat ha estat la pesta negra, que va arrencar el 1347-1348. A la ciutat de Caffa, a Crimea, dominada pels genovesos, els otomans hi van imposar un setge. Sigui pels cossos putrefactes que llençaven dins de la ciutat, sigui per una altra raó, el cert és que es va declarar una epidèmia entre els assetjadors i, poc temps després, entre els assetjats. Uns quants genovesos es van poder escapar en diversos vaixells i van arribar a Gènova, a Messina i a Venècia. Segons sembla, en alguna de les naus van arribar tots els tripulants pràcticament morts. A partir d'aleshores, es va propagar la pesta negra per tot Europa. La pesta, provocada pel bacteri "Yersinia pestis", va provocar la mort en pocs mesos d'una gran part de la població europea. El regne més afectat va ser el d'Aragó, i en concret a Catalunya hi va morir prop del cinquanta per cent de la gent. La pesta va arribar a Barcelona a finals d'abril, principis de maig del 1348. El 2 de maig es va fer una processó multitudinària que encara va empitjorar les coses: hi van morir pobres i rics, homes i dones, gent jove i gent gran, la malaltia no va distingir. Vuitanta-cinc dels membres del Consell de Cent van morir, igual que la reina Elionor, i sempre amb terribles dolors i deformacions corporals. De fet, la pesta negra o bubònica no desapareixeria de la ciutat del tot fins a tres-cents anys després, just al final de la Guerra dels Segadors, on hi va haver el darrer gran brot conegut. No només de la pesta bubònica mor l'home Analitzant els registres històrics, sabem que la pesta bubònica només va ser una de les epidèmies que va castigar la humanitat en el passat. A l'Edat Mitjana i la moderna hi va haver pestes a Catalunya de tifus, de verola, de diftèria, de paludisme, de febre tifoide, de disenteria, de tuberculosi i de mil i una variants d'aquestes infeccions. Aquestes malalties altament infeccioses s'ajuntaven, sovint al mateix temps, amb altres també terribles, com la sífilis, la lepra o les diverses afeccions provocades per paràsits. Les condicions higièniques de les poblacions catalanes més grans eren terribles, en uns segles en qupe la neteja i la cura del cos no es feia com ara entenem que s'ha de fer. Així, l'ús de l'aigua es considerava, en general, nociu, perquè eliminava la brutícia que es pensava que protegia el cos de les infeccions. Les epidèmies americanes Amb l'arribada dels europeus a Amèrica, uns i altres es van infectar de virus endèmics. Tots en van sortir malparats, però els que més van rebre van ser els americans, que van perdre la majoria de la població per culpa dels virus portats pels conqueridors. La majoria dels virus han nascut a l'Àsia profunda i, després de molts anys, han arribat a Europa, on han fet estralls. Quan els europeus van arribar al nou continent, el seu cos havia desenvolupat una certa tolerància a la verola o al xarampió, per exemple, que els aborígens americans no van poder resistir. Però les malalties americanes van també causar estralls al nostre país. A principis del segle XIX, colònies de mosquits van viatjar en els vaixells que es movien per l'Atlàntic fins a Europa i, quan hi van arrelar, van causar, entre altres, l'anomenada febre groga. Barcelona va ser una de les primeres ciutats a infectar-se. El 1821 els mosquits es van instal·lar en les aigües estancades a la desembocadura del rec comtal, afavorits pel fet que el port estava embussat. La mortaldat entre els infectats va arribar al cinquanta per cent. Les autoritats van tancar la ciutat, però això només va afavorir que el nombre d'infectats augmentés. Finalment, quan es van obrir les portes de les muralles i es van netejar les aigües mortes, l'epidèmia va remetre quan van desaparèixer els mosquits. Segle XIX i XX Durant el segle XIX, els hàbits higiènics i la segona Revolució Industrial van facilitar la lluita contra les malalties infeccioses. Rentar-se, practicar un cert exercici i, fins i tot, l'aparició del turisme amb l'arribada del ferrocarril, a més d'una millor alimentació, van millorar la salut, si més no dels europeus. Amb humans més forts i saludables, els virus i els bacteris van ser menys eficaços a l'hora de fer emmalaltir els organismes. Les investigacions de Pasteur, de Koch i, molts anys després, de Fleming, van obrir la porta a les vacunes, primer, i més tard als antibiòtics. Tot i així, el còlera i el tifus, bàsicament causats per les restes fecals en les aigües de consum, van fer estralls en la població. En plena I Guerra Mundial, una soca de grip mutada va contagiar mig món. Aquesta epidèmia es va conèixer com la de la grip espanyola, perquè com que Espanya no estava en guerra es va informar dels seus estralls, malgrat que la malaltia ja havia causat milers de morts entre els soldats i la població dels bel·ligerants. Va durar un any, més o menys, i va causar probablement un centenar de milions de morts, el brot més mortífer de la història. La por que va provocar aquesta grip només va ser superada, encara que el nombre d'afectats hagi estat sempre molt menor, per l'aparició de la síndrome d'immunodeficiència adquirida, més coneguda per les seves sigles. La SIDA va causar un gran temor, perquè inicialment, com passa amb moltes malalties infeccioses, no s'entenia bé ni com es transmetia ni el seu mecanisme d'infecció ni com es podia aturar.

Virus i bacteris, els grans enemics de la Humanitat

Fins i tot més mortífers que els mateixos humans, les malalties que causen aquests microorganismes sovint han provocat milers de morts en poc temps