El gos és al jardí però n'hi ha més. No cal gaire xerrameca per saber que sempre es pot tenir més. Oi, Pau Riba?
Deixarem el món intacte perquè sempre és més curta la distància des del cel i des del mar. I sempre ens quedarà Josep Pla. Ell creu que nosaltres no som més que animals climàtics.
La terra de boscos d'alzines, roures i fagedes és la més galana del món. Quimi Portet busca persones del cap dret mentre hem gastat totes les bales i fusells.
Hi ha foc però no sabem on és. Roger Mas no sap què li estarà passant al pobre Miquel mentre els mosquits estiguin a prop de qui està dormint.
Que boniques són Badalona i Venècia! En Serrat ho sap. Adrià Puntí, tot ell directe, sap que tenim una rambla que és una bellesa.
La cinquena galàxia era evident que prometia. José Luis Perales rep trucades per culpa d'un vestit mai estrenat. Tot acaba amb el To-ca-ti-co-to-ca-tà.
Descobrir una nova galàxia i aturar-s'hi és escoltar les màgiques receptes de la mare i els fados de l'Amàlia Rodrigues.
El ritme arriba al confí espai-temporal en aquesta nova galàxia, però també les paraules perdudes de Joan Capri i el seu amic Pep.
Parem a la segona galàxia on tots els sons hi tenen cabuda. Això no és cap sorpresa. Trobem que Pau Riba hi està instal·lat de forma sorprenent al costat d'unes castanyoles.
Arribem a la primera galàxia on tots els sons tenen cabuda i on trobem els límits del tropicalisme, el Gato Pérez, Salvador Dalí i la pèrgola de Montjuïc.