Article de: Toni de la Torre

"El cuerpo en llamas"

Semàfor Groc

A quina plataforma? A Netflix

De què va? Ja ho sap tothom, perquè a Catalunya si no has vist ni sentit els Crims de la Guàrdia Urbana a Catalunya Ràdio i TV3 és que has viscut en una cova els últims anys.

Sense cap mena de dubte és la sèrie del cap de setmana. La història ho té tot per complaure els aficionats a les sèries basades en crims reals: és un cas morbós on es barreja un assassinat cru i un triangle amorós on hi ha mentides i traïcions. Així que és lògic que cridi l'atenció d'un gegant com Netflix i hi vegi potencial per fer-se una sèrie que tingui èxit arreu del món.

I aquest és el principal problema de la sèrie, almenys des del nostre punt de vista: que es dirigeix a algú que no sap res sobre el personatge de la Rosa Peral i el crim de la Guàrdia Urbana. T'ho explica tot des de zero de manera seductora i provocant fascinació pels personatges però no hi trobarem res que no sabem perquè, com dèiem, els catalans ho sabem tot sobre aquest cas.

L'únic al·licient és veure les interpretacions, especialment la d'Úrsula Corberó, que aguanta molt bé la història, clavant la mirada en l'espectador en primers plans magnètics i trobant una certa humanitat (no gaire) en un personatge que la seva interpretació va destapant com una dona que necessita emocions fortes, cosa que obté enganyant els altres i sabotejant una vida convencional que no la satisfà però que alhora també vol (vol ser mare, casar-se, viure en una casa, etc.). També Quim Gutiérrez i la resta d'actors estan molt bé en els seus papers. El repartiment és el més sòlid.

Formalment s'inscriu en el gènere de la sèrie criminal, utilitzant els recursos habituals. Intenta explicar molt a través de la imatge i del muntatge, cosa que s'agraeix, però peca d'una artificialitat comuna en les sèries espanyoles de crims. Sovint és una sèrie massa neta i li falta cruesa. Sobretot si la comparem amb les sèries criminals nòrdiques, que visualment resulten més naturals.

Ens deixa, això sí, un debat, que és el de la biografia no autoritzada per la protagonista, ja que Rosa Peral s'ha oposat a la producció de la sèrie. I que s'afegeix a altres casos similars recents que qüestionen fins a quin punt és legítim explicar la vida d'una altra persona sense el seu permís. Més enllà d'això, la recomanaria només si no sabeu res sobre el cas i preferiu endinsar-vos-hi a través d'una ficció en lloc de mirar els episodis de Crims.

"El Manipulador"

Semàfor Verd

A quina plataforma? A Filmin

De què va? És una altra sèrie basada en un cas real, tot i que aquí s'han canviat tots els noms per apartar-la de la realitat. Explica un cas de maltractament psicològic i agressió sexual que va tenir lloc en una escola d'equitació. El propietari és un home encantador, un seductor social, i en la superfície pot semblar perfecte.

De portes endins ja és una altra història. La sèrie explica, molt encertadament, la història des del punt de vista de tres dones que van ser les seves víctimes de maneres diferents: una jove treballadora de l'escola d'equitació, la seva dona i la seva filla.

La trama s'allarga durant pràcticament una dècada. Comença a mitjans dels 90 i acaba a mitjans dels 2000, cosa que permet veure la lluita esgotadora dels personatges contra la manipulació psicològica del personatge i el fet que, inclús prenent la decisió de marxar, el que van viure les persegueix. D'una manera o una altra, sempre el tenen al damunt i sovint aconsegueix manipular el relat.

El tema es tracta amb sensibilitat, fent curtes les escenes d'agressió sexual i en canvi allargant les de manipulació i humiliació psicològica. Les actrius estan fantàstiques i l'ambientació és molt naturalista. Si us agrada el gènere, no la deixeu escapar.

"Top Boy"

Semàfor Verd

A quina plataforma? Netflix

De què va? Aquest sèrie ha passat força desapercebuda tot i que la podríem considerar la The Wire britànica. Sé que dir The Wire és posar el llistó molt alt. Top Boy no hi arriba, però és el que més s'hi acosta. Netflix ha estrenat l'última temporada d'aquesta sèrie britànica que ha seguit l'evolució de dos traficants de drogues que lluiten pel control del barri de Hackney, a Londres. De vegades sent aliats i sovint enfrontant-se.

El punt fort de la sèrie sempre ha estat la manera de retratar la jerarquia piramidal del món del narcotràfic, on els que mouen la droga al carrer són l'esglaó més baix i que sovint s'aprofita d'adolescents i fins i tot nens en situacions difícils. De fet, els dos protagonistes són adolescents quan comença la sèrie.

Aquest retrat és el que més l'emparenta amb The Wire però a l'última temporada ha acabat assemblant-se més a Gomorra, amb els dos protagonistes adonant-se que per molt que s'hagin enriquit continuen sense ser lliures. Hi ha les explosions de violència esperades, servides amb contundència, i un guió que treballa molt bé les tensions que s'han acumulat entre els personatges.

Els diàlegs estan reduïts al mínim, afavorint el treball amb la mirada d'uns actors, Ashley Walters i Kane Robinson, mimetitzats amb els personatges, i el fet que l'última temporada sigui curta (només 6 episodis) fa que no perdi la tensió fins a arribar al final.

"The Walking dead: Daryl Dixon"

Semàfor Vermell

A quina plataforma? A AMC

De què va? Un cop més, qui no sàpiga de què va The Walking Dead és que viu en un altre planeta. El protagonista d'aquest spin-off, que s'estrena dilluns, és Daryl Dixon. La sèrie original ha acabat però es continuen estrenant derivats, ampliant la franquícia. Han adoptat la fórmula de C.S.I., intentant innovar canviant d'escenari. Així que després d'un spin-off a Nova York, aquest està ambientat a París. Allà és on ha anat a parar Daryl Dixon, el personatge que interpreta Norman Reedus.

Han intentat fer la sèrie més seriosa, més profunda, entrant en el passat del personatge i en la recerca de certa redempció. I això és encara pitjor, perquè la sèrie és només intensa en la superfície. No té profunditat. I aquest to més seriós fa que encara sigui més inevitable comparar-la amb The Last of Us (que és molt superior).

No ajuda gens que la missió del personatge sigui portar un nen a un lloc segur... Més enllà del canvi d'escenari, tot continua sent més del mateix: enfrontaments amb zombies poc inspirats i intents per continuar insuflant vida a un personatge esgotat. Passeu de llarg sense remordiments que no us perdreu res rellevant.

"The Lost Flowers of Alice Hart"

Semàfor Verd

A quina plataforma? A Amazon

De què va? The Lost Flowers of Alice Hart és una sèrie que ha passat molt desapercebuda. És l'adaptació d'una novel·la, que explica la història d'una nena que perd els seus pares (no entraré en el com per no entrar en detalls) i acaba a càrrec de la seva àvia, que interpreta Sigourney Weaver i té una granja de flors.

De fet, les flors tenen una presència constant a la sèrie. Es mostren sovint i apareix sobreimprès en pantalla el significat que se'ls atribueix. L'àvia de la protagonista sovint fa servir les flors per dir el que no és capaç de verbalitzar, i el tema de la història és aquest: allò que costa de dir perquè és tan dolorós i tan traumàtic que voluntàriament o involuntàriament ho enterrem.

Quan la nena es fa gran es va adonant que hi ha massa punts foscos en el passat i s'enfronta a l'àvia. A partir d'aquí es van destapant els secrets. És una història dura, de supervivència i traumes que s'arrosseguen, i on hi ha molta violència contra les dones que es contraposa a la bellesa del paisatge, que té funcions en certa manera curatives. El final és meravellós i Sigourney Weaver ens regala un personatge amb molts matisos que quan comença la sèrie sembla una cosa i després n'és una altra. Al meu parer, la sèrie estrenada a l'estiu que val la pena repescar.

Cinc sèries per un cap de setmana: de Rosa Peral a l'spin-off prescindible de The Walking Dead

La interpretació d'Úrsula Corberó justifica veure "El cuerpo en llamas" i, si voleu més casos reals, "El manipulador" a Filmin