Wikileaks
Enllaç a altres textos de l'autor 
Josep Cuní
Josep Cuní, director d'"Els Matins" de TV3
Interessant, la polèmica provocada per Wikileaks. D'una banda sabem alguns secrets d'Estat que posen de manifest com poden ser de descarnades les seves actuacions en mans dels respectius governs. De l'altra, però, qui hagi estat més o menys al dia dels escàndols que en aquest sentit van esquitxar el segle XX pocs escarafalls pot fer. Però també és interessant per altres raons que són tant polítiques com mediàtiques, policials com judicials, ètiques com deontològiques.
Per exemple, per la compra d'informació per part de determinats grups de comunicació sabent que no són el resultat d'una investigació sinó d'un robatori informàtic. I això sorprèn en un país on, per exemple, es va deixar molt clar que la majoria de les proves publicades en el seu moment i relacionades amb els GAL eren dossiers facilitats per desertors d'una causa que perseguien venjança política.
Això treu ara importància noticiable al que pensa el Departament d'Estat dels EUA de Berlusconi o Putin? O el que suposadament va fer el govern espanyol a favor del nord-americà en el casos Couso, els vols de la CIA o la guerra de l'Iraq? No. Però tampoc es pot dissociar de l'acció d'uns "hackers" que es mouen des de la impunitat momentània que ofereix internet i que no se sap en realitat per a qui treballen.
I al final de tot ens trobem amb un personatge, Julian Assange, que ens apareix com el Robin Hood de la transparència informativa global mentre es nega a ser diàfan en el seu comportament personal i professional. El que es rebota quan li pregunten per la veracitat de les acusacions que pesen contra ell a Suècia per delictes d'assetjament i violació i que porta la Interpol a perseguir-lo per tot el món, o el que li fa llençar pilotes fora quan ha de contestar qui finança la seva empresa.
Aquest darrer punt a partir d'ara ja el comencem a saber: els mitjans que han anat impartint a la resta una ètica que ara no respecten. Els que li han comprat mercaderia robada. I si no és així, ho hauran de demostrar. És clar, però, que s'empararan en el secret professional. I aquesta tornarà a ser la paradoxa.
Per exemple, per la compra d'informació per part de determinats grups de comunicació sabent que no són el resultat d'una investigació sinó d'un robatori informàtic. I això sorprèn en un país on, per exemple, es va deixar molt clar que la majoria de les proves publicades en el seu moment i relacionades amb els GAL eren dossiers facilitats per desertors d'una causa que perseguien venjança política.
Això treu ara importància noticiable al que pensa el Departament d'Estat dels EUA de Berlusconi o Putin? O el que suposadament va fer el govern espanyol a favor del nord-americà en el casos Couso, els vols de la CIA o la guerra de l'Iraq? No. Però tampoc es pot dissociar de l'acció d'uns "hackers" que es mouen des de la impunitat momentània que ofereix internet i que no se sap en realitat per a qui treballen.
I al final de tot ens trobem amb un personatge, Julian Assange, que ens apareix com el Robin Hood de la transparència informativa global mentre es nega a ser diàfan en el seu comportament personal i professional. El que es rebota quan li pregunten per la veracitat de les acusacions que pesen contra ell a Suècia per delictes d'assetjament i violació i que porta la Interpol a perseguir-lo per tot el món, o el que li fa llençar pilotes fora quan ha de contestar qui finança la seva empresa.
Aquest darrer punt a partir d'ara ja el comencem a saber: els mitjans que han anat impartint a la resta una ètica que ara no respecten. Els que li han comprat mercaderia robada. I si no és així, ho hauran de demostrar. És clar, però, que s'empararan en el secret professional. I aquesta tornarà a ser la paradoxa.
