Vintè aniversari de l'última majoria absoluta al Parlament
El 15 de març del 1992, Convergència i Unió va guanyar per quarta vegada les eleccions al Parlament, per tercer cop amb majoria absoluta. Amb 70 diputats, la candidatura encapçalada per Jordi Pujol es va imposar al PSC (40), ERC (11), ICV (7) i PP (7). A les següents eleccions, el novembre del 1995, CiU perdria la majoria absoluta, una fita que ningú mai ha tornat a assolir en unes eleccions a la cambra catalana.
Vintè aniversari de l'última majoria absoluta al Parlament
Barcelona

Vintè aniversari de l'última majoria absoluta al Parlament

El 15 de març del 1992, Convergència i Unió va guanyar per quarta vegada les eleccions al Parlament, per tercer cop amb majoria absoluta. Amb 70 diputats, la candidatura encapçalada per Jordi Pujol es va imposar al PSC (40), ERC (11), ICV (7) i PP (7). A les següents eleccions, el novembre del 1995, CiU perdria la majoria absoluta, una fita que ningú mai ha tornat a assolir en unes eleccions a la cambra catalana.

Ramon Radó Actualitzat
Pujol, al balcó de l'Hotel Majèstic, amb Marta Ferrusola i Macià Alavedra.
Pujol, al balcó de l'Hotel Majèstic, amb Marta Ferrusola i Macià Alavedra.
Vint anys després de l'última majoria absoluta, tant polítics com experts en processos electorals consideren que és molt complicat que algun partit arribi a sumar 68 diputats o més a l'hemicicle de la Ciutadella. "Que no hi hagi majories absolutes és el resultat normal del sistema de partits i el sistema electoral que tenim a Catalunya", apunta Eva Anduiza, professora de Ciència Política a la UAB i coordinadora de l'"Informe sobre l'estat de la democràcia a Catalunya 2007". Per Anduiza, la fragmentació del sistema de partits català "dificulta que un sol partit obtingui els vots necessaris per garantir una majoria absoluta". Precisament l'actual és la legislatura en què hi ha més formacions que van obtenir representació a la cambra catalana, un total de set, de manera que opina que "com més fragmentació hi hagi, més difícil serà que es pugui formar una majoria absoluta".

Per Joan B. Culla, professor d'Història Contemporània i analista polític, amb un parlament de 135 diputats, "és complicat" que un grup arribi als 68 quan d'aquests cinc partits "cap és minúscul i el més habitual és que estiguin per sobre dels 10 diputats". Culla explica que, a diferència de l'espanyol, "el sistema polític català no ha estat mai bipartidista: des del 1980 hi ha cinc partits amb presència al Parlament" i, malgrat que hi ha hagut fluctuacions, "el nombre de partits no ha disminuït, més aviat al contrari".

Durant els tres comicis (1984, 1988 i 1992) en què Pujol va guanyar per majoria absoluta, Culla creu que es van combinar dos factors: "el partit hegemònic, CiU, estava pletòric i les altres forces, en particular les més petites, passaven per una època de feblesa", ja que ERC, PSUC-ICV i AP-PP no van arribar mai als 12 diputats i normalment se situaven per sota dels deu. Tanmateix, puntualitza que aquestes majories absolutes "mai van estar gaire per sobre dels 68 diputats".

Segons Joan Ridao, exdiputat d'Esquerra i actualment professor de Dret Constitucional i Ciència Política a la UB, una clau d'aquestes majories absolutes és "la figura de Jordi Pujol, que va obtenir l'hegemonia política i va exercir el poder de manera molt personalista: era un polític 'catch all', que atreia vot de tota condició". Per Ridao, "és complicat que un sol partit torni a governar sol" en un "sistema de pluralisme moderat com el nostre, en què de forma invariable s'han anat formant parlaments de cinc o sis forces". L'exsecretari general republicà opina que aquesta pluralitat, fruit de la divisió de la política en dos eixos, és un reflex de la societat catalana: "l'època que vaig estar a Madrid vaig veure que la societat espanyola està molt polaritzada en dos blocs, aquí hi ha una àmplia gamma de grisos".

La convivència entre l'eix social i l'eix nacional fa que "hi hagi molts més partits, ja que hi ha molts més espais per ocupar", diu el professor de Ciències Polítiques a la UAB Jordi Muñoz, que, en aquest sentit, compara Catalunya amb el País Basc: "són sistemes molt més fragmentats que altres llocs". A partir d'aquí, per Muñoz, "és una qüestió aritmètica: com més partits rellevants hi ha, més difícil és que un de sol tingui majoria absoluta".

El professor de l'Autònoma, que imparteix l'assignatura de Comportament Polític, manté que "la mateixa llei electoral funciona diferent segons els llocs: en circumscripcions grans és molt proporcional i en circumscripcions petites és majoritària". Muñoz recorda que, a Catalunya, "on molts partits obtenen representació és a Barcelona, perquè hi ha molts escons en joc, a les altres circumscripcions fa anys només treien diputats dues o tres formacions".

L'activitat parlamentària, amb majoria absoluta o sense

A més d'aquest pluralisme tan estable, en opinió del vicepresident segon del Parlament Higini Clotas, altres qüestions com la crisi econòmica o la desafecció política "també dificulten l'obtenció de majoria absoluta d'un partit". Clotas, diputat del PSC des de la primera legislatura (l'únic de tota la cambra), afirma que hi ha "una diferència d'activitat parlamentària quan hi ha majoria absoluta o quan no n'hi ha".

Quan un executiu disposa de majoria absoluta, segons Clotas, observa el Parlament "com la cambra que dóna suport amb tota seguretat a l'acció del govern, funciona el corró". En canvi, el vicepresident de la mesa creu que "les majories simples obliguen a buscar acords -estables o no-, per tant, cal més diàleg, més negociació, renunciar als teus postulats en beneficis del consens". Ridao, que va estrenar-se com a diputat el 1995, recorda que, quan CiU va perdre la majoria absoluta, "les coses van canviar: l'epicentre polític es va desplaçar del govern al Parlament".

Un país sense cultura de coalició

El fet que no hi hagi majories absolutes fa necessàries les coalicions a l'hora de governar. Ridao, autor de "Les coalicions polítiques a Catalunya, 1980-2006", creu que Catalunya "la cultura de coalició s'expressa dia a dia en molts municipis", però a nivell nacional "el desenllaç de l'últim cicle electoral no ha contribuït a prestigiar-la".

En la mateixa línia, Higini Clotas apunta que "tant en el primer com el segon tripartit, més enllà dels èxits o els fracassos, el ciutadà observava com una anomalia que tres formacions governessin plegades, quan és una fórmula freqüent en molts països europeus".

Per Culla, a Catalunya "la cultura de coalició brilla per la seva absència i no sembla que els dos governs tripartits l'hagin enfortida". Per la seva banda, Jordi Muñoz opina que el fet que no hi hagi tradició de governs de coalició "va ser un obstacle per algunes coses del tripartit", però que potser es va "dramatitzar massa, des de fora i també des de dintre" perquè els governs amb més d'un partit "solen tenir convivències complexes, aquí i a tot arreu".

Anar al contingut