Via Catalana: tres aportacions

Tres són els elements bàsics que presenta, en aquests moments, la Via Catalana per la Independència. Pot haver-n'hi més. De fet ho podem afirmar: N'hi ha més. Però a nivell esquemàtic podem destacar que la Via Catalana és una gran fotografia, d'impacte mundial; representa la constatació del dinamisme de la societat civil al nostre país en els últims anys i, finalment, ajuda molt a clarificar els posicionaments de partits, líders i grups polítics.

La Via Catalana és l'etapa següent de la gran manifestació de la Diada 2012. Fa un any podríem dir que l'èxit va sorprendre gairebé tothom. Inclosos els corresponsals de premsa estrangers. Es van desplaçar a Barcelona a última hora i també van quedar impactats per la manifestació. Però calia demostrar al món, i a nosaltres mateixos, que aixó no era flor d'un dia. Que no era una rauxa puntuals d'uns líders decebuts amb el govern central, ni d'uns ciutadans afectats per una greu crisi econòmica. En clau interna calia mantenir el caliu nacional. Augmentar-lo. A nivell internacional s'havia de treballar per externalitzar de l'afer. Posar Catalunya i les seves aspiracions en el mapa de l'actualitat. Doncs bé, la Via Catalana compleix aquests objectius. Demostra que el debat nacional continua viu i que engresca i motiva els ciutadans.

El segon punt destacable és la nova demostració de vitalitat i capacitat de mobilització de la societat civil catalana. Altres processos de reivindicació nacional estan caracteritzats pel lideratge polític. Per exemple a Escòcia actualment. O fins i tot, amb matisos, a la Cadena Bàltica (el precedent de la Via Catalana) que el 1989 va unir Estònia, Letònia i Lituània. En el cas català ens trobem una iniciativa que sorgeix de la societat civil. Compta amb simpaties, col·laboracions i suports d'entitats i administracions públiques, però l'organització correspon a l'Assemblea Nacional Catalana. I la convocatòria de suport la fan altres entitats cíviques, com Òmnium Cultural, Sobirania i Progrés... És a dir, unes associacions catalanistes i transversals. Amb gent de totes les ideologies, però amb un comú denominador nacional. I aquest protagonisme civil i social per damunt del partidista fa que el projecte sigui molt més sòlid, al no estar sotmès a lluites electorals. El protagonisme de la societat civil en aquest procés no és nou. Recordem com han anat creixent aquest tipus de convocatòries en els cinc o sis últims anys reivindicant la millora de les infraestructures; l'impuls a l'aeroport del Prat; el Dret a Decidir; les consultes populars als municipis catalans; els concerts per la llibertat i, esclar, la manifestació de la Diada 2012.

Finalment, cal destacar una altra aportació de la Via Catalana en l'actual moment polític de Catalunya: la clarificació. S'estan acabant els eufemismes i les inconcrecions polítiques. Tothom "s'ha de mullar". Partits, grups polítics i líders tenen cada vegada més difícil la denominada geometria variable, les indirectes i les fugides tangencials. Ara mateix, tenim tres partits que volen la consulta i la independència: Convergència Democràtica, Esquerra i les CUP. Altres tres partits, amb matisos, estan a favor del dret a decidir i prefereixen altres fórmules abans que la independència: Unió Democràtica, Iniciativa i socialistes. Finalment tenim dues formacions radicalment contràries a la consulta i a independència: Partit Popular i Ciutadans. Tot el que sigui clarificar i dir les coses pel seu nom és positiu. Prou dissimulacions.

I mentrestant, a Madrid, continua la tàctica de menystenir el tema català. Fer com si no existís. O com si fos poca cosa... I quan es parla és per recordar que la Constitució impedeix una consulta independentista. En això coincidixen PP i PSOE. Potser s'haurien de consultar la llei de Clarificació del Tribunal Suprem del Canadà que va assenyalar que legalment el Quebec no es pot separar, però si una majoria de ciutadans quebequesos ho expressen democràticament en una consulta, llavors la independència seria legítima.

Per cert, la Cadena Bàltica es va fer el 23 d'agost de 1989. Dos anys i mig després, en els Jocs Olímpics de Barcelona 92, Estònia, Letònia i Lituània ja van participar com a estats independents.