Vallcebre

Vallcebre busca famílies que vulguin viure al poble en una masia del segle XIX

L'ajuntament, que treballa en el projecte des de fa cinc anys, vol garantir l'escola i generar nous llocs de treball

Núria BacarditActualitzat

A Vallcebre, un petit nucli del Berguedà de 250 habitants, busquen famílies que vulguin viure-hi i posar en marxa un negoci a la població. La idea és garantir la continuïtat de l'escola i generar nous llocs de treball.

 

 

L'Ajuntament de Vallcebre, amb l'ajuda de la Diputació de Barcelona, ha rehabilitat una masia del segle XIX que portava anys abandonada i que queia a trossos.

 

 

Ofereixen un contracte de masoveria a una família amb canalla que vulgui muntar un negoci a la planta de baix, on haurien d'invertir 18.000 euros per acabar-la d'arreglar.

 

 

L'allotjament ja el tindran garantit a la planta de dalt de la mateixa casa: 90 metres quadrats i 3 habitacions.

"No hi ha habitatge i el poc que hi ha és difícilment sostenible; per això aquesta iniciativa pública municipal", diu Jordi Lapuente, primer tinent d'alcalde.

Ja fa més de cinc anys que treballen en aquest projecte, en un poble que ha anat perdent població i que justament busca atraure'n per garantir la supervivència del municipi i de la seva escola rural.

 

 

Aquest curs ha començat amb 15 alumnes de Vallcebre i Saldes. L'any passat van patir més: només n'hi havia 9.

Núria Casals, mestra de l'escola rural de Vallcebre, creu que l'escola és fonamental per al poble: "Sobretot perquè això fa que les famílies s'hi vulguin quedar."

 

 

L'escola és un reclam, també el paisatge, però el problema és que d'oportunitats laborals n'hi ha poques en un poble que havia viscut de la mineria.

Lluís Cadena, alcalde de Vallcebre:

"Era un poble amb 1.000 habitants, amb molta canalla, molta gent. I tot això ha anat a menys cada vegada més. Ara ens trobem en un moment en què perillen l'escola i el municipi."

 

 

Josep Oriola, exminer i veí de Vallcebre:

"Hi havia serveis de tota classe, molta gent, moviment de tot. Era un poble que semblava que havia de durar sempre, que no s'acabaria mai."

 

 

De vuit botigues que havien tingut, ara només en queda una. La seva propietària, Dalila Alminyana, és de Barcelona.

"Sempre m'havia agradat la muntanya i vam venir cap aquí perquè en aquell moment hi havia 20 nens a l'escola."

"Si tots han d'anar marxant d'aquí, no sé com acabarem...", diu Josep Oriola.

 

VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut