Vacances per aprofitar els trajectes, i les esperes, per llegir
En aquest capítol del seu assaig "Com una novel·la", Daniel Pennac assegura que no hi ha cap mal a fullejar un llibre o llegir-ne només uns paràgrafs quan no hi ha temps per llegir-lo sencer. El seu raonament se sintetitza en l'última frase del capítol: "Quan no es disposa del temps ni dels mitjans per regalar-se una setmana a Venècia, ¿per què negar-se el dret a passar-hi cinc minuts?". Unes vacances dedicades a viatjar ofereixen poc temps per llegir tranquil·lament, però, en canvi, presenten molts moments d'espera per fullejar antics llibres coneguts o per llegir-ne de nous.
Carmen AmorósActualitzat
En el capítol "El dret a fullejar" del seu assaig "Com una novel·la", Daniel Pennac assegura que no hi ha cap mal a fullejar un llibre o llegir-ne només uns paràgrafs quan no es disposa de temps per llegir-lo sencer. El seu raonament se sintetitza en l'última frase del capítol: "Quan no es disposa del temps ni dels mitjans per regalar-se una setmana a Venècia, ¿per què negar-se el dret a passar-hi cinc minuts?"
Unes vacances dedicades a viatjar ofereixen poc temps per llegir tranquil·lament, però, en canvi, presenten molts moments d'espera, abans d'agafar un tren o un avio, durant el trajecte, fent cua per pujar al London Eye, per fullejar antics llibres coneguts o per llegir-ne de nous.
La tria dels llibres que proposo per a unes vacances viatgeres l'he fet tenint en compte dos principis. El primer, que els llibres siguin de qualitat, i el segon, que no pesin.
Tot i que avui en dia el problema del pes dels llibres es pot resoldre gràcies als e-books, llibres electrònics, jo encara m'estimo més sentir el llibre entre les mans, passar-ne les pàgines, doblar-lo, subratllar-lo i poder-lo olorar.
La primera novel·la que em ve al cap i que compleix els dos requisits autoimposats és "Novel·la d'escacs", de Stephan Zweig. És, potser, la novel·la més famosa de Zweig i recrea l'obsessió d'un home amb els escacs, una neurosi que, tal com s'acaba sabent, el protagonista desenvolupa durant la seva captivitat sota la Gestapo.
"La néta del senyor Lin", de Philippe Claudel, és curta però intensa, enganxa des de la primera pàgina i té un final sorprenent. La prosa de Claudel és elegant i concisa però darrere les paraules s'hi amaga una història plena d'inquietud. Una gran novel·la que val la pena haver llegit.
"El Petit Príncep", d'Antoine de Saint-Exupéry, és un conte per a grans que també es pot compartir amb els més menuts. De fet, és una novel·la poètica apta per a qualsevol edat. Quan me'l va regalar, el meu pare em va recomanar que el llegís un cop l'any. Encara ho faig. I cada vegada hi trobo coses noves.
El "Hamlet" de Shakespeare compleix a la perfecció la funció de text per fullejar. Qui més qui menys en coneix la trama però molta gent no sap que dins del text s'hi troben veritables perles del que avui en diríem filosofia d'anar per la vida. Jo n'hi he trobat moltes, però potser la que més m'agrada és la que diu que cal tractar tothom millor del que es mereix perquè, si no, ningú no s'escaparia del fuet (Hamlet a Polonius, Acte II, escena II).
Un gènere que, de vegades, es considera menor però que no ho és en absolut és el dels contes o relats curts. A mi m'agrada molt Quim Monzó, el vaig descobrir amb "Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury" i l'he anat seguint fins a "Mil cretins". M'agrada tot el que escriu, fins i tot molts dels articles que escriu a la premsa i que també estan recollits en diversos volums. Però crec que Monzó és especialment magistral quan escriu ficció, una ficció basada en la vida real, en el dia a dia, sense cap mena d'embolcall. Amb una mirada alhora irònica i tendra, Monzó despulla la realitat i ens la serveix crua i sense embuts. La qual cosa no vol dir que no et faci morir-te de riure.
Baltasar Porcel va fer una tria dels seus relats curts i el 2002 els va publicar sota el títol "Les maniobres de l'amor: Tots els contes, 1958-2001". Contràriament al que em passa amb Monzó, els articles periodístics de Porcel no m'agradaven. En canvi els seus contes m'agraden molt. Entre les seves novel·les en destaco una d'antiga, "Els Argonautes". Preciosa.
De Carme Riera, fa poc nomenada membre de la Real Academia de la Lengua Española, destaco "Te deix amor la mar com a penyora" i "Jo pos per testimoni les gavines", del 1975 i el 1977, respectivament. Els vaig llegir de molt joveneta, potser amb 17 o 18 anys, i encara recordo la sensació de llibertat que em van provocar després que a l'escola m'haguessin obligat a llegir "La Regenta", sense que aquest tripijoc hagués aconseguit que avorrís la lectura.
Llegir Carme Riera va ser una de les maneres de venjar-me de l'escola i sentir-me adulta. Encara guardo les primeres edicions originals d'aquests llibres, deslluïts, i de tant en tant, els agafo i en llegeixo algun conte "Helena, Helena", "Marc, Miquel"... i penso que bonic que és el català que es parla a les Illes.
Citant només aquests tres autors de casa nostra pretenc demostrar que els relats curts mereixen un lloc d'honor en les nostres prestatgeries, i en la nostra maleta de viatge.
I, per acabar, m'agradaria recomanar llegir poesia. Recomano llegir-ne sempre, en qualsevol moment, en qualsevol circumstància. Qualsevol poesia: en la llengua original o en bones traduccions. Les recomanacions serien tantes que no en vull fer ni una per por de deixar-me algun autor imprescindible.
Hi ha molta gent que té por de la poesia, que pensa que és difícil, que creu que no pot destriar la bona de la dolenta. Jo crec que no existeixen ni la poesia bona ni la mala poesia. Existeixen la poesia que t'emociona i la que et deixa indiferent. Per a mi és l'únic criteri possible.
A més, parafrasejant Pennac, si no tens temps de llegir un recull de poemes, llegeix un poema; si no tens temps per llegir un poema, llegeix un parell de versos. Sempre que et vagi bé, sempre que ho necessitis.
Herta Müller, la premi Nobel de Literatura de 2009, va explicar fa poc en una conferència al CCCB que "per algú no creient com jo, la lírica ha estat molt important perquè es pot memoritzar i va amb tu com una oració. De camí als interrogatoris de la policia secreta recitava poemes i això em donava forces". Recordem que Müller va haver d'abandonar la seva Romania natal per la persecució del règim de Ceaucescu. I va afegir que "La poesia té aquesta dimensió pragmàtica que t'ajuda a sobreviure".
Totalment d'acord amb ells, jo penso que tenim la música i la poesia per consolar-nos allà on no arriben les matemàtiques en el seu intent d'endreçar una mica el caos que és el món.
Unes vacances dedicades a viatjar ofereixen poc temps per llegir tranquil·lament, però, en canvi, presenten molts moments d'espera, abans d'agafar un tren o un avio, durant el trajecte, fent cua per pujar al London Eye, per fullejar antics llibres coneguts o per llegir-ne de nous.
La tria dels llibres que proposo per a unes vacances viatgeres l'he fet tenint en compte dos principis. El primer, que els llibres siguin de qualitat, i el segon, que no pesin.
Tot i que avui en dia el problema del pes dels llibres es pot resoldre gràcies als e-books, llibres electrònics, jo encara m'estimo més sentir el llibre entre les mans, passar-ne les pàgines, doblar-lo, subratllar-lo i poder-lo olorar.
La primera novel·la que em ve al cap i que compleix els dos requisits autoimposats és "Novel·la d'escacs", de Stephan Zweig. És, potser, la novel·la més famosa de Zweig i recrea l'obsessió d'un home amb els escacs, una neurosi que, tal com s'acaba sabent, el protagonista desenvolupa durant la seva captivitat sota la Gestapo.
"La néta del senyor Lin", de Philippe Claudel, és curta però intensa, enganxa des de la primera pàgina i té un final sorprenent. La prosa de Claudel és elegant i concisa però darrere les paraules s'hi amaga una història plena d'inquietud. Una gran novel·la que val la pena haver llegit.
"El Petit Príncep", d'Antoine de Saint-Exupéry, és un conte per a grans que també es pot compartir amb els més menuts. De fet, és una novel·la poètica apta per a qualsevol edat. Quan me'l va regalar, el meu pare em va recomanar que el llegís un cop l'any. Encara ho faig. I cada vegada hi trobo coses noves.
El "Hamlet" de Shakespeare compleix a la perfecció la funció de text per fullejar. Qui més qui menys en coneix la trama però molta gent no sap que dins del text s'hi troben veritables perles del que avui en diríem filosofia d'anar per la vida. Jo n'hi he trobat moltes, però potser la que més m'agrada és la que diu que cal tractar tothom millor del que es mereix perquè, si no, ningú no s'escaparia del fuet (Hamlet a Polonius, Acte II, escena II).
Un gènere que, de vegades, es considera menor però que no ho és en absolut és el dels contes o relats curts. A mi m'agrada molt Quim Monzó, el vaig descobrir amb "Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury" i l'he anat seguint fins a "Mil cretins". M'agrada tot el que escriu, fins i tot molts dels articles que escriu a la premsa i que també estan recollits en diversos volums. Però crec que Monzó és especialment magistral quan escriu ficció, una ficció basada en la vida real, en el dia a dia, sense cap mena d'embolcall. Amb una mirada alhora irònica i tendra, Monzó despulla la realitat i ens la serveix crua i sense embuts. La qual cosa no vol dir que no et faci morir-te de riure.
Baltasar Porcel va fer una tria dels seus relats curts i el 2002 els va publicar sota el títol "Les maniobres de l'amor: Tots els contes, 1958-2001". Contràriament al que em passa amb Monzó, els articles periodístics de Porcel no m'agradaven. En canvi els seus contes m'agraden molt. Entre les seves novel·les en destaco una d'antiga, "Els Argonautes". Preciosa.
De Carme Riera, fa poc nomenada membre de la Real Academia de la Lengua Española, destaco "Te deix amor la mar com a penyora" i "Jo pos per testimoni les gavines", del 1975 i el 1977, respectivament. Els vaig llegir de molt joveneta, potser amb 17 o 18 anys, i encara recordo la sensació de llibertat que em van provocar després que a l'escola m'haguessin obligat a llegir "La Regenta", sense que aquest tripijoc hagués aconseguit que avorrís la lectura.
Llegir Carme Riera va ser una de les maneres de venjar-me de l'escola i sentir-me adulta. Encara guardo les primeres edicions originals d'aquests llibres, deslluïts, i de tant en tant, els agafo i en llegeixo algun conte "Helena, Helena", "Marc, Miquel"... i penso que bonic que és el català que es parla a les Illes.
Citant només aquests tres autors de casa nostra pretenc demostrar que els relats curts mereixen un lloc d'honor en les nostres prestatgeries, i en la nostra maleta de viatge.
I, per acabar, m'agradaria recomanar llegir poesia. Recomano llegir-ne sempre, en qualsevol moment, en qualsevol circumstància. Qualsevol poesia: en la llengua original o en bones traduccions. Les recomanacions serien tantes que no en vull fer ni una per por de deixar-me algun autor imprescindible.
Hi ha molta gent que té por de la poesia, que pensa que és difícil, que creu que no pot destriar la bona de la dolenta. Jo crec que no existeixen ni la poesia bona ni la mala poesia. Existeixen la poesia que t'emociona i la que et deixa indiferent. Per a mi és l'únic criteri possible.
A més, parafrasejant Pennac, si no tens temps de llegir un recull de poemes, llegeix un poema; si no tens temps per llegir un poema, llegeix un parell de versos. Sempre que et vagi bé, sempre que ho necessitis.
Herta Müller, la premi Nobel de Literatura de 2009, va explicar fa poc en una conferència al CCCB que "per algú no creient com jo, la lírica ha estat molt important perquè es pot memoritzar i va amb tu com una oració. De camí als interrogatoris de la policia secreta recitava poemes i això em donava forces". Recordem que Müller va haver d'abandonar la seva Romania natal per la persecució del règim de Ceaucescu. I va afegir que "La poesia té aquesta dimensió pragmàtica que t'ajuda a sobreviure".
Totalment d'acord amb ells, jo penso que tenim la música i la poesia per consolar-nos allà on no arriben les matemàtiques en el seu intent d'endreçar una mica el caos que és el món.
