Una espècie de saltamartí fa 250.000 anys que es reprodueix sense mascles

Una espècie de saltamartí que viu al sud d'Austràlia no té mascles, només femelles, i, per tant, no es reprodueix sexualment sinó per partenogènesi. I no sembla que això l'hagi perjudicat en els 250.000 anys que porta com a espècie d'un sol sexe.

L'espècie es diu Warramaba virgo i viu en zones àrides del sud d'Austràlia, on s'alimenta de matolls i arbusts. L'estudi l'ha fet un equip de la Universitat de Melbourne encapçalat per Michael R. Kearney i s'ha publicat a la revista Science.

Les femelles d'aquesta espècie de saltamartí o llagosta no necessiten esperma per fertilitzar els ous. Però el 99,9% de les espècies animals es reprodueixen de forma sexual, amb participació d'un mascle i una femella.

Això no deixa de ser sorprenent, segons expliquen els autors a l'article. Si les femelles no necessiten mascles, l'espècie pot doblar la població de forma instantània. Tampoc es perd energia per buscar mascles i aparellar-se, cosa que, a més, augmenta l'exposició a possibles depredadors.

Aleshores, perquè gairebé totes les espècies es reprodueixen sexualment? Els autors també expliquen els avantatges d'aquest sistema. Com que es recombinen gens de dos individus, això aporta més varietat. I amb més diversitat genètica sempre és més factible fer front a canvis ambientals de qualsevol tipus. Amb un arsenal genètic més ampli, l'adaptació és més factible.

El sexe també dona possibilitats d'eliminar les mutacions perjudicials, que amb la partenogènesi es van heretant.

Sense característiques perjudicials

Però la partenogènesi no sembla haver provocat cap problema a W. virgo, a qui es va posar aquest cognom ben significatiu i adient. L'espècie la varen descobrir el 1962 i l'equip de Kearney porta 18 anys estudiant-la.

En aquest últim treball, han analitzat més de 1.500 marcadors genètics i han deduït que W. virgo va sorgir per hibridació de dues espècies, W. whitei i W. flavolineata, que sí que es reprodueixen sexualment. I han calculat que això es va produir fa 250.000 anys.

Mesurant 14 trets, els investigadors han constatat que els individus no presenten característiques perjudicials respecte a altres espècies de saltamartins de reproducció sexual.

Tampoc no presenten, però, avantatges en tolerància a la calor, quants ous ponen, la mida dels ous, quant triguen a madurar i quant de temps viuen els individus que en neixen. El gran avantatge és que, com que no necessiten buscar mascles, poden reproduir-se al doble de velocitat que altres espècies. I per això s'ha escampat per tot el sud, d'est a oest.

Respecte a l'èxit evolutiu de l'espècie, podria ser que s'haguessin generat, inicialment, més d'un tipus d'híbrid i que hi hagués W. virgo més forts o adaptables. Però les anàlisis genètiques mostren que no, que de la hibridació fa un quart de milió d'anys en va sorgir un sol clon, sense diferències genètiques més enllà de mutacions que s'hagin produït amb el temps.

La conclusió dels investigadors és que l'espècie va deixar de banda la reproducció sexual sense pagar-ne cap cost. Aleshores, afegeixen, per què no hi ha més espècies que es reprodueixin per partenogènesi i no sexualment?

Els científics creuen que això es deu a les dificultats que aparegui el primer individu híbrid que es reprodueixi d'aquesta forma. Els autors han intentat crear les dues espècies que van donar lloc a W. virgo i només van aconseguir alguns híbrids, cap dels quals no podia tenir descendència.

Per això dedueixen que la partenogènesi deu alterar el procés de desenvolupament dels ous i que deu ser una de les raons perquè no estigui més estesa a la natura.

Però per comprendre-ho bé caldria estudiar-la en moltes més espècies, com opina Benjamin B. Normark, de la Universitat de Massachusetts Amherst, en un comentari publicat en el mateix número de la revista.

Normark el titula "Tots els clons es troben bé", en al·lusió a aquesta manca de problemes derivats de la partenogènesi i a una comèdia dramàtica del 2010. Explica que fins ara s'ha estudiat en molt pocs vertebrats i que el més important per conèixer bé el procés i saber per què apareix i per què no ho fa més sovint cal estudiar els invertebrats.

Però afegeix que insectes, àcars i nematodes, per exemple, tenen una gran proporció d'espècies molt desconegudes, que ni tan sols tenen nom científic. I conclou amb aquesta observació:

"Com millor comprenguem aquestes branques oblidades de l'arbre de la vida, més capaços serem d'investigar tant els riscs de la partenogènesi com els beneficis a llarg termini de la reproducció sexual".