Un talent necròfil

Un talent necròfil

Actualitzat
Confesso que fins fa poc no sabia qui era Celestí Barallat. En vaig tenir la primera notícia pel darrer llibre de Ferran Sáez Mateu, "Vides improbables", a Acontravent. En aquesta novel·la, que no ho sembla, sobre heterodoxos imaginaris en contextos minuciosament històrics, Barallat pot semblar també un personatge de ficció. Hauria estat un advocat ultraconservador del segle XIX, traductor i poeta, membre de la Junta de Cementiris de Barcelona quan es construïa el de Montjuïc i autor d'obres de títol xocant com ara "Tratado de botánica funeraria", "La belleza mortuoria" i "Las plantas no comestibles de los cementerios". Quina imaginació, Ferran Sáez! En aquest cas, no tanta.

Només de recórrer al Google ja hi trobem un article del crític Ponç Puigdevall a "El País" de fa uns anys que reclamava atenció pel tractat de vegetació de cementiris de Barallat, a qui situava dins de l'estirp d'éssers fantàstics que vagaregen pels llibres d'història com a notes oblidades a peu de pàgina.

També n'havia escrit –més que ningú- Joan Perucho, que fins i tot li dedica un capítol d'"Oscura turba", una obra col·lectiva sobre els escriptors espanyols més estranys. Aquí llegim que Barallat era un "hombre más bien lívido y siniestro, siempre vestido de negro, y en invierno cubierto con un 'macpherlan' con amplias hopalandas de paño de Béjar y un sombrero de copa altísimo". I encara resulta -segons Perucho- que Barallat hauria perseguit el fantasma de Moratín per les clavegueres de Barcelona, i que hauria desenterrat el cadàver sencer del gran romàntic Pau Piferrer! Certament, el meu interès pel personatge esdevenia fixació. D'alguns dels llibres atribuïts a Barallat, com ara "La belleza mortuoria" o "Las plantas no comestibles de los cementerios" (un títol insuperat pel de cap pel·lícula del festival de Sitges!), ni rastre: en cap catàleg de biblioteca pública ni de llibreries de vell hi consten. Se'ls va inventar Perucho? Si és així, podrien ser també fruit de la seva imaginació les corredisses per clavegueres i cementiris, el barret de copa, el "macpherlan" amb les seves "hopalandas"? Molt probable, em sembla.

Hi ha algunes coses sobre Barallat, però, que la consulta de les hemeroteques del tombant de segle confirmen sens marge pel dubte. Primera i principal: va existir. Això és important, perquè fa ben pocs dies, a la pàgina de jardineria de "La Vanguardia", deien que era un personatge de Perucho. Doncs no: Barallat va morir i, doncs, va viure. Al mateix diari el qualifiquen de "conocido escritor", "publicista concienzudo" i "intelectual de buena cepa" a la nota necrològica que li dediquen el novembre de 1905. Tenia 64 anys. Per aquesta i altres fonts sabem del cert que havia estat un advocat brillant, membre de l'Ateneu Barcelonès i de la Reial Acadèmia de les Bones lletres, pioner de l'excursionisme; bon traductor de Mistral, Lytton, Wagner i Manzoni, i autor d'estudis de gran erudició com ara "Sobre el derecho funerario de las Doce Tablas", "Shakespeare y Moratín ante la tumba", amb l'afegitó d'una traducció al català d'un quadre del Hamlet, i el "Tratado de botánica funeraria". Ja s'entén que Ferran Sáez el qualifiqui de "talent necròfil"!

No us vull fer dentetes, però tinc el tractat de vegetació de cementiris a les mans. És un llibret petit, facsímil de l'edició original de 1885, publicat al cap d'un segle per Altafulla. Com a objecte és preciós; pel seu contingut és una joia –o potser hauríem de dir una flor raríssima, bellíssima. No sé quina mena d'home va ser Barallat, però el "Tratado de botánica funeraria" és un llibre perfectament seriós, rigorós, d'un bon sentit indiscutible, d'una erudició magnífica –mitològica, filològica, per suposat botànica- i alhora d'una gran actualitat pel seu temps; vull dir que Barallat estava al corrent dels cementiris que s'estaven construint en aquells anys a Suïssa, a Suècia o als Estats Units. Ell té un ideal: que el cementiri s'assembli el més possible al bosc sagrat, que sigui un jardí funerari. Molt de verd, el color on la vista descansa, "emblema de la regeneración primaveral y que por ello simboliza la inmortalidad del alma", i de blanc, a fi que no s'associï la mort "con ideas meramente tétricas y mucho menos con imágenes repugnantes y antipáticas".

Bé, això és prou elemental. Però a partir d'aquí, Barallat examina cas per cas quins arbres, arbustos, plantes i flors convenen o no a un cementiri, sobre la base del simbolisme cristià, però també de la tradició clàssica i de consideracions folklòriques, lingüístiques, higièniques, estètiques... El xiprer, per exemple, el troba ideal pel seu verd sobri i per com la seva figura s'endinsa en el cel; en canvi, reprova de manera categòrica els arbres fruiters "por respeto e higiene instintiva"... Ah, que menjar-se una magrana de cementiri podria ser un cas d'antropofàgia! Deixem-ho estar.

Quan has llegit aquest llibre, segurament el primer tractat de botànica funerària del món, ja vas pel cementiri amb uns altres ulls. Recordes que a Barallat no li agraden les dàlies, tan ufanoses, ni els clavells, de significat ardent. La mandràgora tampoc, perquè representa l'amor purament físic i delirant. Que es planti malva a la necròpoli, d'acord, pel seu poder medicinal; però no gaire!, que la gent podria abusar de l'expressió "fer malves". La palmera és magnífica, que ja els clàssics en deien "fènix", i la palma apareix a les imatges de Santa Eulàlia i dels màrtirs cristians. Els cactus són desaprovats, com les ortigues, perquè suggereixen un dolor punyent, quasi insuportable; i es tracta per contra de cultivar la resignació, l'esperança, la fe en la resurrecció. Si algú considera irrellevant la botànica funerària, deixem que el mateix Barallat l'obligui a rumiar: "Las disonancias pueden producirse en el campo santo con facilidad suma, y donde hubiera despropósito en la vegetación alta, lo mismo que en la mediana y en el herbaje, el resultado sería horrible para todo espíritu regularmente educado. Quién sufriría un recinto fúnebre sembrado de ortigas, bordeado por endrinos y por nogales y dominado en el centro por algarrobos, naranjos y ciruelos? Medítenlo los que creen que toda vegetación puede entrar indistintamente en las necrópolis (...)".

Quina obra tan fascinant, quin home tan misteriós! No sabem com va viure Barallat, ni tan sols sabem on el van enterrar: al Poble Nou? A Montjuïc? Només hem trobat una placa, prop del Fossar de la Pedrera, que recorda els impulsors del cementiri de Montjuïc, amb l'alcalde Rius i Taulet, l'arquitecte Leandre Albareda i d'altres, entre ells Celestí Barallat. De segon cognom Falguera, per cert. Sabem, això sí, quan va morir. A aquestes alçades, gairebé és previsible: al novembre de 1905, potser el dia 1, Tots Sants, o el 2, Dia de Difunts. Havia estat molts anys malalt, s'havia quedat cec. Desitjo que fins al final fos capaç de recordar o imaginar el color verd, emblema de la regeneració primaveral, símbol de la immortalitat de l'ànima. L'hi desitjo a ell, m'ho desitjo a mi en el mateix tràngol, i a tothom.
Anar al contingut