Un partit al Camp Nou el 1970: "Vam posar la llavor de l'actual Barça femení"

Lolita Ortiz i Pilar Gazulla van ser dues de les jugadores d'aquell aleshores Selección Ciudad de Barcelona que va debutar al Camp Nou, el 25 de desembre de 1970. Ho van fer després d'apuntar-se a un anunci que van veure a l'aleshores "Revista Barcelonista".

Una aficionada culer, Immaculada Cabecerán, es va reunir amb l'aleshores president del Barça, Agustí Montal, que li va obrir la porta a crear un equip femení si aconseguia trobar suficients dones que en volguessin formar part. El resultat, un onze que va debutar un dia de Nadal -ara fa 51 anys sota el nom Selección Ciudad de Barcelona.

El partit va ser la prèvia d'un amistós que després jugaria l'equip masculí contra el CSKA de Sofia davant uns 60.000 espectadors. Una xifra que encara avui recorden amb impressió.

"Estava pleníssim. A la que corries una mica, l'afició t'ovacionava."

Lolita Ortiz recorda que, a banda dels aplaudiments, també hi havia "el que reia perquè feies un misto". "Com si ells no en fessin, i encara ara actualment", respon.

El rival era la Unió Esportiva Centelles, un equip força més experimentat que el seu, que tot just començava a rodar. Tot i això, el resultat va acabar primer amb empat i després amb la victòria, que va donar la tanda de penals.

Les dones d'aquell primer Barça encara no estaven reconegudes oficialment i, per això, no van poder lluir els mítics colors blaugrana i tampoc utilitzar l'escut del club. Portaven samarreta i pantalons blancs i mitgetes.

A diferència del que marca el reglament, el camp era més reduït (72 x 40 metres aproximadament) i van jugar dues parts de només mitja hora de durada i no de 45 minuts. Tenien un llarg camí endavant - diuen - perquè se les reconegués en un esport pensat per al gènere masculí.

"Les samarretes eren tan grans que gairebé ensopegava i si me les posava per sota dels pantalons, semblava que estava embarassada".

Núria Gómez no va formar part d'aquest onze, però sí de l'equip que en va sorgir a partir d'aquest Nadal del 1970. S'hi va apuntar perquè volia jugar a futbol i també reconeix que els inicis no van ser fàcils: "Miràvem de comprar-nos les botes per tenir un calçat una mica més potent i poder jugar bé. Jo recordo que, en el calçat que portava, hi havia uns tacs d'alumini que s'havien de treure i de posar"

A les dificultats pel fet de jugar en un esport pensat, en aquell moment, per al gènere masculí, també se'ls sumava el tema de la llengua. Lolita explica que en un cas un àrbitre li va treure targeta vermella pensant que havia dit "Em cago en Déu", quan en realitat havia verbalitzat "Valga'm Déu", un matís que recorda que va haver d'explicar-li i la va salvar de l'expulsió.

El primer equip de dones del Barça va generar una forta expectació en un públic, que recorden majoritàriament masculí, però també per saber qui estava a la banqueta. Va ser Antoni Ramallets - amb una reconeguda trajectòria al Barça com a porter - l'encarregat d'entrenar-les fins al 1972. D'ell, també en guarden un molt bon record, pel que suposava la seva figura, però també pels seus entrenaments.

Pilar Gazulla recorda que Ramallets "era molt flexible" i les ensenyava: "El que passa és que fèiem l'entrenament com els homes. Teníem les cames dures, dures i l'endemà ens feien mal".

"Era com un entrenament de rugbi!"

Amb aquest primer partit, el projecte del Barça femení es va anar consolidant poc a poc. Només al cap d'uns mesos, del 28 de març de 1971, l'equip va jugar la final de la Copa Pernod al Camp Nou contra l'Espanyol, amb resultat d'1 a 2. Jugar a futbol era el que volien i la seva gran il·lusió. Poc es pensaven –diuen– que, en aquell moment, estarien posant la primera pedra d'un èxit com el que viu el Barça femení d'avui i que elles també comparteixen i admiren, amb emoció.

Núria: "Tant de bo poguéssim tornar enrere i poguéssim jugar com ho fan elles. Nosaltres no jugàvem, intentàvem jugar!"

Lolita: "Aquestes nenes estan fent el que totes vam posar: la llavor."